Visions del món

Luxe digital

2012-01-02T09:59:00.001+01:00

A la feina em van donar un telèfon Blackberry. És molt útil, perquè pots mirar el correu actualitzat tan sovint com vulguis (quasi sempre massa sovint), i a banda d'això hi ha tota una sèrie d'utilitats descarregables de la pàgina web de Blackberry que et poden ajudar en la gestió diària o a omplir els moments buits esperant el metro amb petits i senzills jocs. De tant en tant entro a aquesta web per a veure quines novetats hi ha que siguin gratuïtes. La vida és prou cara com per a que a més a més haguem d'anar descarregant aplicacions de pagament, a part que la majoria d'elles no valen ni els dos o tres euros que solen valer.
Però avui m'he trobat amb una gran sorpresa.
Una sorpresa desagradable. D'aquelles que fan pensar.
Entre les aplicacions de pagament per a descarregar-te n'hi havia una com a promocionada: "Limited Edition TRIMAVI Luxus Desktop Clock". Es tracta d'un simple rellotge de fons de pantalla que et va marcant l'hora.
La Blackberry ja té un rellotge integrat al sistema, i va amb l'hora d'internet, que està sincronitzada amb algun rellotge atòmic de precisió nanosecúndica, així que l'única raó per la qual algú podria voler comprar l'aplicació és simplement la de dotar al seu telèfon d'un look diferent.
Però quan veig el preu m'espanto de debò: 499,50€!
Cinc-cents euros per una descàrrega? Per un simple fons de pantalla amb forma de rellotge?
Quina mena d'imbècil compraria una futilitat digital com un rellotge de 500 euros? Un magnat rus, un príncep àrab? Al principi penso que deu haver estat un error tipogràfic. Ha de ser que s'ha mogut la coma dos espais... Però reviso a internet i veig que el preu en dòlars és similar. Analitzo més en detall l'oferta i veig que la publicitat del rellotge anuncia que només hi haurà 50 descàrregues possibles.
No hi ha dubte, el preu és aquest, i es basa únicament en l'exclusivitat per a distingir-se. En comptes de fer el que fa la majoria de fabricants d'aplicacions (cobrar un o dos euros però vendre-ho a milions d'usuaris), aquest ha decidit tirar la casa per la finestra i vendre luxe digital a una selecció exclusiva de milionaris retardats. És l'exclusivitat que dóna el preu: ser una de les 50 persones més estúpides al món que s'han descarregat aquesta aplicació.
La vanitat i les ganes d'aparentar de l'ésser humà gairebé sempre el porta a fer el ridícul...

Apple es queda orfe

2011-10-06T23:00:00.000+02:00

L’iPad, l’iPod, l’iPhone i tota la col·lecció de Macs s’hanquedat orfes.

Aquesta matinada moria a Los Ángeles Steve Jobs, elfundador d’Apple. La vida de Jobs representa, més que ningú, l’èxit delself-made man, l’emprenedoria i la superació.

Nascut el 1955 a San Francisco, sense haver acabat capcarrera, amb uns quants companys (entre ells Steve Wozniak), van dissenyar iconstruir al garatge de la família el primer i trencador Apple I, el 1976, i 8anys més tard, el 1984, presentaven el primer Macintosh, que revolucionaria elconcepte de la informàtica.

Jobs, que havia fundat Apple, va ser acomiadat de la sevapròpia companyia a causa de diferències amb la direcció. El mateix any, fundavaNeXT Computer, una empresa de fabricació d’ordinadors avançats que, entrealtres, va dissenyar el software que, uns anys més tard, quan Apple comprariala companyia, servirien per a construir l’Apple Store.

A la vegada, el 1986 Jobs va comprar The Graphics Group aLucasfilm i la va transformar en Pixar, mundialment aclamada a partir de lapel·lícula Toy Story, i que després va ser comprada per Disney, convertint aJobs en l’accionista privat més important de la companyia, amb un 7% de lesaccions.

Amb la compra de NeXT, Steve Jobs torna a entrar a Appleper la porta gran i, com a Director General, introdueix nous productes que hanconvertit a Apple en la marca de prestigi en electrònica de consum actual. L’iPodva revolucionar la música portàtil, i l’iTunes la manera de comprar-la. L’iPhoneha estat el precursor i marcador de tendències en la telefonia mòbil, i l’iPad,tan criticat durant el seu llençament, ha creat tot un nou mercat de handheldcomputers que abans no existia.

Jobs, adorat com un “iDéu” o un gurú tecnològic pels seusfans, va ser també criticat pels seus detractors per la seva duresa empresariali la seva egomania. Però no es pot dubtar de l’empremta que la seva obra deixaràen l’imaginari col·lectiu i en el registre històric.

Jobs va morir a causa de complicacions mèdiques d’un càncerde pàncrees anterior i un transplantament de fetge. El món, a la seva mort als56 anys, no pot deixar d’elogiar-lo amb frases de reconeixement. Barack Obamaha dit que “Va ser prou valent perpensar diferent, prou atrevit com per creure que podia canviar el món i tinguéprou talent per aconseguir-ho”.

La revista FortuneMagazine el va anomenar Director General de la dècada, Forbes el va classificar com a la 17a persona més poderosa del món,i ha estat anomenat el Thomas Edison i Henry Ford del seu temps.

Jo prefereixo recordar-lo amb les seves pròpies paraules:El juny del 2005, Steve Jobs va pronunciar una conferència durant la graduaciódels alumnes a la Universitat d’Stanford. El discurs és un crit a la motivaciópersonal i a la recerca del que ens fa feliços: Si vius cada dia com si fos l’últim, és molt probable que algun dia tinguisraó. Al final, descriu el que va veure a la contracoberta d’un llibre. Unafrase que descriu la seva manera de veure el món:

“Stay hungry,stay foolish - Seguiu afamats. Seguiu esbojarrats”

Descobert niu de tortuga babaua al Maresme

2011-10-05T12:52:00.001+02:00

Finalment, entre les notícies del dia, una que aporta esperança.Llegeixo que acaben de trobar un niu de tortuga babaua a Malgrat de Mar, alMaresme. La babaua o caretta (Carettacaretta) és una tortuga marina que viu principalment en mars tropicals isubtropicals, encara que es troba sovint al mediterrani, on és víctimaocasional dels hams i xarxes de pescadors i és visitant habitual del CRAM, laFundació per a la Conservació i Recuperació d’Animals Marins.

Membres del CRAM ja van documentar el 2006 un niu similara Premià de Mar, i com en aquella ocasió, s’han fet càrrec de custodiar el deMalgrat de Mar. De moment, ja n’han sortit 45 cries que han arribat al mar (les tortugues Caretta solen pondre entre 80 i 120 ous a cada posta). Elsespera tota una vida difícil per endavant, però si creixen i arriben a seradultes, és d’esperar que vinguin a pondre els seus ous a les mateixes platgesque les van veure néixer.

Al llarg de la seva història, el CRAM ha rescatat, en prop de quinze anys, més de 520 tortugues vives (i 243 de mortes) i n’ha aconseguitalliberar satisfactòriament més de 500. És probable que hagi estat una d’aquestestortugues alliberades la que hagi fet el niu a Malgrat de Mar. L’èxit de laposta i l’arribada de les cries a l’aigua és especialment notori perquè lescries que surten dels ous ho acostumen a fer a la nit, quan la gran contaminaciólumínica de la zona propera a la platja afecta a l’orientació de les tortugues.

Si aquest niu no és només un fet aïllat sinó l’inici de la recuperació de l’espainatural de les tortugues, tant de bo puguem escoltar als propers anys una notíciasimilar amb altres espècies icòniques i amenaçades del mediterrani, com perexemple, el vell marí.

Reciclatge de iacs

2011-10-02T14:46:00.000+02:00

Al Tibet, al sostre del món, hi fa fred, vent i hi hamolt poc menjar. Per a mantenir-se calents, els tibetans beuen ingentsquantitats de po cha, o te tibetà. Enun concentrat de fulles de te hi barregen sal i mantega de iac, i aconsegueixenun beuratge especialment indicat per a aguantar les inclemències del temps. Lamantega d’aquest boví és tan calòrica que els nòmades tibetans poden resistirla intempèrie i l’altitud bevent desenes de tasses d’aquest te al dia.

Sense el iac, la vida de l’home al Tibet seria molt mésdifícil. Fins i tot, probablement impossible.

Com el porc a Europa, el iac és un animal del quals’aprofita gairebé tot. Familiar de les vaques, el iac (Bos grunniens) està domesticat des de fa milers d’anys per aaprofitar-ne les capacitats de càrrega, la carn, la fibra de llana (per afer-ne mantes, abrics i tendes) i la llet (per a la mantega i formatge). Fins itot s’aprofiten els excrements, que un cop assecats a les parets de les cases, reemplacenl’inexistent fusta a les estepes tibetanes com a font de combustible.

Els tibetans saben des de fa temps que el iac és un ésserespecial, i des de fa poc, les particularitats del iac han començat ainteressar també al món occidental. La indústria pelletera ha descobert que lapell del iac, com la de cangur, és excepcionalment resistent a la tensió, peròés més gruixuda que la del marsupial. Això la fa ideal per a fer-ne bótes demuntanya, perquè amb menys gruix (i més transpirabilitat) aconsegueixen unaresistència més bona que la del cuir boví tradicional.

Un nou horitzó sobre davant de la indústria del calçatamb aquests nous materials. Tot i ser una pell normalment maltractada per lescondicions difícils de les vides dels iacs, els fabricants de bótes són capaçosde justificar aquestes ferides i cicatrius al cuir i mostrar-les com a prova dematerial de qualitat i de genuïna procedència.

Rachel Freire, una dissenyadora anglesa donada a lesextravagàncies que ha vestit a Chirstina Aguilera i a Courtney Love, ha anat unpas més enllà en l’aprofitament de la pell del iac. Ha aconseguit reunir tresmil mugrons de iac i els ha convertit en decoració per al disseny dels vestitsque ha presentat recentment a la Setmana de la Moda de Londres. Algunsactivistes i parlamentaris britànics ja han llençat un crit al cel davant d’unescreacions que consideren grotesques.

Però, si la indústria pelletera ja utilitzava les pells ien rebutjava els mugrons (no queden bé, a les puntes de les bótes), no ésaquesta una magnífica manera d’usar aquestes parts inservibles? No ajuda alreciclatge total de l’animal? O potser és per l’espècie de la qual provenen elsmugrons? Seria diferent si fossin de vaca?

Sigui com sigui, queda una cosa clara: el reciclatgeacaba sent necessari en totes les indústries.

192 anys del naixement de Narcís Monturiol

2011-09-28T08:30:00.003+02:00

Avui es compleixen 192 anys del naixement d’un dels catalans mésil·lustres i avançats al seu temps. El 28 de setembre del 1819 naixia aFigueres Narcís Monturiol i Estarriol, l’inventor del primer submarí tripulatamb motor de combustió. I per a celebrar l’efemèride, Google l’ha homenatjat enla seva web catalana amb un doodle especial.

Després d’una llicenciatura en dret, un alt activisme políticen el Partit Republicà i una trajectòria laboral molt variada entre les qualsedità diferents publicacions, Monturiol es dedicà a la ciència i l’enginyeriaamb un objectiu: millorar la vida dels homes.

Refugiat a Cadaqués a causa de les seves activitatspolítiques (1855), on es guanyà la vida com a pintor, observà la difícil iperillosa feina dels recol•lectors de corall. Això el va portar a reflexionarsobre les possibilitats de la navegació submarina i, quan tornà a Barcelona, elsetembre de 1857 organitzà, amb amics empordanesos, la primera societatcomercial de l'estat espanyol dedicada a l'explotació d'aquest tipus denavegació amb el nom de Monturiol, Font, Altadill y Cía., dotada amb un capitalde 10.000pessetes.

El 1858 presentà el seu projecte en un opuscle titulat El Ictíneo o barco-pez. El seu primersubmarí, l'Ictíneo I, va ser avarat al port de Barcelona el 28 de juny de 1859.El primer viatge tingué lloc el 23 de setembre d'aquell any, al mateix port de Barcelona.Davant d’un públic molt nombrós, entre el qual hi havia accionistes, autoritatsde la Marina i la premsa, va aconseguir fer navegar el vaixell completament submergitdurant dues hores i vint minuts, i fer-lo tornar a la superfície. D'altresproves posteriors encara van tenir més repercussió i el govern d'Isabel II es va veure forçat a prometre ajuda, quemai no va arribar, i de fet va introduir tota mena de dificultats tot i elsuport de personalitats tan prestigioses com Josep de Letamendi. Amb el capitalobtingut va constituir l'empresa "LaNavegación Submarina" amb l'objectiu de desenvolupar l'Ictíneo II, queva atreure un cert interès de les altes instàncies militars. Aquest nousubmarí, que estava dotat d'un sistema de propulsió sense aire, va ser avaratal port de Barcelona el 2 d'octubre de 1864. Tot i aquests èxits, el 1867 laseva companyia va fer fallida i, davant la manca de suport, Monturiol vadecidir desmantellar el submarí i abandonar el projecte. El 1869 va escriure elprimer tractat de navegació submarina de la història, amb el títol d'Ensayo sobre el arte de navegar por debajodel agua (imprès el 1891), que es va convertir en referent per a l’evoluciódels submarins posteriors.

Va morir el 1885, arruïnat i completament oblidat, a SantMartí de Provençals.

El reconeixement per la seva labor científica i humanitàriali vindrien després amb monuments, biografies, exposicions i fins i tot unapel·lícula. El 1972 les seves restes foren traslladades a Figueres i inhumades ala secció de personalitats il·lustres del cementiri municipal.

Una empresa catalana està construint l’Ictineu 3, un submarí tripulat quecontinua el llegat de Monturiol, i ara, al cap de 192 anys, fins i tot un altreprecursor de la tecnologia com és Google s’afegeix a l’homenatge.

L'himne català de Mèxic

2011-09-17T23:59:00.015+02:00

Avui a Sant Joan de les Abadesses ha sonat el crit d’Independència… de Mèxic. Des de fa sis anys, el primer cap de setmana després del 16 de setembre (quan a Mèxic se celebra el Grito de Dolores en què el mossèn Miguel Hidalgo va incitar els parroquians de Dolores a rebel·lar-se contra el virreinat de Nova Espanya), centenars de mexicans de tot Catalunya s’apleguen a la Plaça Major d’aquesta vila gironina per a celebrar la seva festa nacional. I això que, entre els seus més de 3.500 habitants, no n’hi ha ni tan sols un de mexicà.

Se celebra aquí perquè Sant Joan està agermanada amb San Luis Potosí, i la raó d’aquesta connexió és la relació que tenen entre els dos pobles dos respectius fills il·lustres. Jaume Nunó i Roca (1824-1908), santjoaní, i Francisco González Bocanegra (1824-1861), de potosí, van ser el compositor i escriptor de l’himne nacional de Mèxic, respectivament.

Com un català acaba sent el compositor d’un himne nacional estranger només pot succeir després d’unes quantes circumstàncies fortuïtes, sort i coincidències. Es pot conèixer la vida d’aquest cèlebre personatge visitant la seva casa natal a Sant Joan, El Palmàs, reconstruïda com a Centre Cívic de la vila i inaugurada l’any passat. Al pis superior hi ha una petita exposició que repassa la trajectòria del compositor català i on es poden veure alguns objectes de Nunó, com una banqueta de piano, una batuta, una ploma, un portacigarretes i una medalla commemorativa.

A la família de Jaume Nunó eren teixidors, i comptava amb pocs antecedents familiars en el món de la música. Només el seu germà va ser organista al monestir, i un oncle-avi va ser compositor de cambra de Ferran VII. La família de Nunó es traslladà a Barcelona, i abans que el petit Jaume complís 9 anys, els dos pares moriren i quedà sota la tutela del seu oncle Bernat, un comerciant de seda que el va introduir al cor de la Catedral de Barcelona. Gràcies a les seves dots per a la música, als 17 anys va guanyar una beca per a anar a estudiar a Nàpols amb l’operista Saverio Mercadante.

En tornar d’Itàlia, Nunó va viure uns anys a Terrassa i Sabadell dirigint orquestres i bandes locals fin que, l’any 1851, va ser nomenat director de la Banda del regiment de la Reina i va viatjar amb aquesta formació a Cuba. Allà va conèixer i fer amistat amb el general Antonio López de Santa Anna, que es dirigia cap a Mèxic per a ocupar el càrrec de president. En vista de les bones aptituds de Nunó, Santa Anna li va oferir el càrrec de director general de les bandes militars mexicanes, amb el rang de capità i un sou excel·lent.

La seva arribada a Mèxic va coincidir amb la convocatòria al concurs per a musicalitzar les estrofes de Bocanegra per a compondre l’himne nacional. Nunó hi va participar anònimament i l’agost de 1854 en va ser declarat guanyador. Al setembre següent es va interpretar per primer cop al que després seria el Teatre Nacional de Mèxic. Un diari de l’època va descriure el concert amb les paraules:

«La noche del 15 de septiembre de 1854, en el Gran Teatro de Santa Anna el célebre tenor Salvi dejó oir por primera vez el vibrante himno. El delirio llegó a su máximo. Los autores fueron aplaudidos, hubo fiestas y expansiones de júbilo desbordante». Periódico El Ómnibus, Ciutat de Mèxic, 1854

A causa de la caiguda del president Santa Anna, Nunó va decidir exiliar-se als Estats Units, on va treballar fent gires com a concertista i director d’òperes. Els baixos salaris i els viatges extenuants van fer que, per recomanació de l’editor G. Schimer, decidís instal·lar-se a la ciutat de Buffalo, prop de les cascades del Niàgara, per a dedicar-se a la docència musical. Durant aquests anys, Jaume Nunó va convertir-se en un respectat membre de la comunitat musical, va fundar nombrosos cors i va dirigir vàries societats filharmòniques. Nunó s’havia casat amb una vídua a Itàlia, amb qui va tenir una filla. Posteriorment, a Buffalo es va tornar a casar amb una alumna seva el 1873 i en van néixer tres fills.

Durant l’Exposició Pan-Americana que es va celebrar a Buffalo el 1901, un periodista mexicà es va sorprendre en llegir en una placa “James Nunó Studio”. Com la majoria dels mexicans, el periodista suposava que Jaume Nunó, de qui no es tenien notícies des de 1864, era mort. Quan el president Porfirio Díaz va tenir coneixement del retrobament de Nunó, el va convidar a visitar Mèxic. La rebuda va ser colossal i, durant unes setmanes, Jaume Nunó va ser el personatge més important de Mèxic. Uns anys més tard, el 1904, amb motiu del cinquantenari de la composició de l’himne, Nunó va tornar a visitar Mèxic.

El 18 de juliol de 1908, Jaume Nunó moria a Bayside, Nova York, als 83 anys. La seva mort va ser notícia, tant a Mèxic com a Nova York, i va ser enterrat a Buffalo. L’any 1942 el Govern Mexicà va reconèixer la trascendència de la figura de Nunó i va fer exhumar les seves despulles per a dipositar-les a la Rotonda de las Personas Ilustres de la Ciutat de Mèxic, on actualment reposa al costat de Bocanegra. Nunó té el privilegi de ser l’únic estranger que està enterrat en aquest cementiri.

El 2010, coincidint amb el Bicentenari de la Independencia de Mèxic, els musicòlegs catalans Cristian Canton i Raquel Tovar van localitzar als Estats Units (a Pelham (NY)), a l'únic descendent directe de Jaume Nunó, el seu besnét. Aquesta troballa va permetre recuperar el fons personal de Jaume Nunó, que contenia prop de 5.000 documents inèdits (cartes personals, partitures, documents oficials, etc.), i va portar a Canton i Tovar a confeccionar la primera biografia completa de Nunó, de gran repercusió mediàtica i descrita com "un títol fonamental per a comprendre la història musical de Mèxic".

Curiosament, el cas de Nunó, un català composant un himne nacional d’un país llatinoamericà, no és únic. La música catalana es va estendre per aquestes terres fins als nivells més elevats. Albert Galimany (1899-1973), de Barcelona, va compondre un dels himnes de Panamà, no vigent actualment; Fèlix Astol (1813-1901), de Reus, va compondre l’himne nacional de Puerto Rico; Jaume Segalés (1891-1960), de Barcelona, va compondre un dels himnes nacionals de Paraguai, no vigent actualment; Blai Parera (1776-1840), de Mataró, va compondre l’himne nacional d’Argentina i Ramon Carnicer (1789-1855), de Tàrrega, va compondre l’himne nacional de Xile. Josep Campabadal (1846-1905), de Balaguer, va ser el creador de nombroses institucions musicals de Costa Rica; Josep Rodoreda (1851-1922), de Barcelona, a part de ser l’autor d’El Virolai, també va ser director del Conservatori de Buenos Aires; Josep Campderrós (1742-1812), de Barcelona, va ser mestre de capella de la Catedral de Santiago de Xile; Pau Rosquelles (1851-1922), de Madrid però d’origen català, va ser el creador de nombroses institucions musicals a Bolívia i al Brasil, i va ser el primer impresario musical en interpretar una òpera completa a l’Amèrica llatina, i Luis G. Jordà (1869-1951), de Masies de Roda, va ser el compositor de l’himne de l’exèrcit mexicà i autor de nombroses sarsueles (entre elles, la cèlebre Chin Chun Chan, considerada la sarsuela més representada de l’Amèrica llatina).

És evident que, si bé els catalans no van participar gaire en la conquesta territorial d’Amèrica, en el camp musical, és ben bé una altra història...

A córrer!

2011-08-25T19:15:00.002+02:00

Scott Jurek i Arnulfo Quimare,
Barrancas del Cobre (Foto de Luis Escobar)

Córrer. Hi ha cap altra activitat que defineixi millor als humans?

Des de petits, no fem res més que córrer. Els nostres primers instints són els de gatejar pel terra. Primer maldestrament, però quan n’aprenem la tècnica, ho fem tant bé que desapareixem en un tres i no res entre les potes de les cadires sota la taula del menjador... Què fan els nens petits que ja caminen? Corren amunt i avall fins a esgotar-se. I de més grans què fem? Ens comprem un cotxe o una moto ràpida i volem sentir la sensació que produeix l’alta velocitat. Fins i tot els qui contemplen la vida des de la inactivitat d’un sofà a través de la finestra televisiva, no fan més que mirar esports en què, un rere l’altre, els participants competeixen en velocitat...

Però vivim en una societat en la qual les màquines han passat a substituir la necessitat dels homes de córrer. Per això tendim a pensar que els humans no estem fets per a córrer. Però afortunadament hi ha encara exemples de la gran capacitat mòbil dels humans. Els corredors ultramaratonians ens sorprenen amb les seves gestes atlètiques, però no cal anar a buscar moderns Fidipides tan actuals com Scott Jurek o Kilian Jornet per a trobar exemples de grans corredors.

El 1832, un mariner noruec anomenat Mensen Ernst, en arribar a port després d’una llarga travessia per mar, va fer una aposta: es traslladaria de París a Moscou... corrent. Va superar els 2.500 quilòmetres que separen les dues ciutats, i va guanyar l’aposta fent-ho en només 14 dies. Això fa una mitjana de 200 quilòmetres al dia, a través de les carreteres i camins de l’època i amb les sabates contemporànies... I sense haver-se entrenat gaire durant la travessia anterior per mar! En un altre viatge, va córrer la distància entre Constantinopla a Calcuta en quatre setmanes, amb una mitjana de 140 quilòmetres per dia... I un cop allà, i sense altra manera de tornar que a peu, va descansar tres dies i va tornar a Constantinopla... corrent durant 59 dies seguits. La seva última gran cursa va ser el 1843 quan intentava córrer des d’Alemanya fins a les fonts del Nil... Va morir prop de la frontera entre Egipte i Sudan, no de fatiga, sinó de disenteria. La seva tomba es troba ara sota les aigües de la presa d’Assuan.

Hi ha molts altres casos de súper-atletes capaços de recórrer llargues distàncies a peu, i es podria arribar a pensar que aquestes gestes només les poden realitzar alguns pocs semidéus escollits. Però hi ha unes quantes comunitats en què tots els membres tenen capacitats extraordinàries per a la cursa, i això ens permet reconèixer l’autèntica arrel comuna a tots els humans de la nostra capacitat innata per a córrer.

Per exemple, els monjos maratonians del Mont Hiei, al Japó. Són un grup de monjos budistes que busquen trobar-se amb Buda posant a prova la seva resistència física i mental. Al llarg de l’entrenament del Kaihogyo corren distàncies maratonianes durant cent o dos-cents dies seguits un cop per any, durant set anys seguits. I el més impressionant és que ho fan mantinguts únicament per una dieta basada en sopa miso, tofu i vegetals.

Així doncs, no és estrany que l’home és un animal fet per a córrer. El 2004 Dennis Bramble i Daniel Lieberman van fer una proposta científica revolucionària: l’ésser humà era un animal perfeccionat per l’evolució amb l’única intenció de poder recórrer llargues distàncies. El bipedisme, els tendons dels peus, l’absència de cua, la capacitat de poder respirar mentre trotem i, sobretot, la nostra pell plena de glàndules sudorípares, va ser la solució que va trobar la natura per a donar-nos viabilitat com a espècie. Els éssers humans som els únics mamífers capaços d’alliberar l’excés de calor a través de la suor. Qualsevol altre animal, quan se sobreescalfa, ha d’aturar-se a descansar i refredar-se. En canvi, el gènere Homo pot recórrer llargues distàncies sense parar a refredar-se gràcies al gran intercanviador de calor que és la pell. Això va permetre als primers individus de la nostra espècie, quan encara no tenien més armes que les seves pròpies mans, abatre espècies més ràpides com gaseles o cérvols, perseguint-les fins a l’exhauriment en una caça de persistència. Encara hi ha algunes tribus indígenes que mantenen un sistema de vida tradicional basat en el córrer: en un dia calorós a la sabana africana una gasela pot morir d’hipertèrmia al cap de córrer deu o quinze quilòmetres sense parar, i els Bosquimans de Sud-Àfrica i Botswana han aprofitat aquesta capacitat humana per a caçar preses tan grans com els okapis. També els Goshute i Papago de l’Oest americà, els aborígens d’Austràlia, els Masai de Kenya i els Seri i Tarahumara de Mèxic són coneguts per haver practicat la caça de persistència. Però d’entre totes aquestes tribus els més famosos entre els corredors són els tarahumara o rarámuri, “els que corren depressa” en el seu propi idioma. Els rarámuri viuen a les Barrancas del Cobre, a l’estat de Chihuahua de Mèxic, una xarxa de barrancs tan gran com quatre vegades l’extensió del Cañón de Colorado i encara més profunds. Aïllats als canons laberíntics, i obligats a desplaçar-se ràpidament pel terreny traïdor sota unes temperatures desèrtiques, els rarámuri han perfeccionat la tècnica de la carrera i, calçats només amb un parell de sandàlies i alimentats de pinole (blat de moro en pols) i tesgüino (una espècie de cervesa de blat de moro), són capaços de recórrer distàncies ultramaratonianes. Se sap d’un que va córrer 700 quilòmetres (16 vegades la distància d’una marató), en poc més de dos dies.

Justament acabo de retornar d’un viatge en tren a través de les Barrancas del Cobre, i he pogut veure de primera mà la capacitat atlètica dels seus habitants. A més, en les hores ocioses del viatge he pogut acabar de llegir el llibre Born to Run (Nascuts per a córrer), de Christopher McDougall, una peregrinació de descobriment de l’art de córrer i de la capacitat innata dels humans per a poder recórrer llargues distàncies, que se centra en la vida d’un ex-lluitador professional (Caballo Blanco) que troba, en córrer amb els tarahumara, la seva fita personal. El llibre és altament inspirador i després de llegir-lo et vénen unes ganes terribles de sortir al carrer, respirar fons, i començar a córrer.

Gràcies a la nostra capacitat de córrer, els humans vam poder accedir més fàcilment a la caça i proteïna animal, augmentant la massa del nostre cervell i la nostra intel·ligència. Però irònicament, tot i tenir un cos dissenyat i construït per a la cursa, hem aconseguit tenir un cervell que sempre busca l’eficiència. D’aquí ve la gran ironia: per què córrer si podem obtenir menjar molt fàcilment obrint la porta de la nevera?

Afortunadament, l’instint de córrer és més gran que la mandra del nostre cervell. Els anuncis de Nike i Adidas no fan més que alimentar aquesta necessitat interior i ens inciten a sortir a córrer, a gaudir del vent a les nostres galtes, la suor al nostre front i el terra ferm a les nostres soles. En definitiva: a fer el que, com a humans, estem adaptats a fer.

Ara em posaré una samarreta fresca, uns pantalons curts i em calçaré les bambes. Sortiré a fora, respiraré fons i començaré a córrer... deixant enrere la mandra i l’asfalt.

Ho necessito, i gairebé sempre hem de seguir els nostres instints...

I és que al final, si hem nascut, és per a córrer.

Campanya Aa...

2010-06-29T00:23:00.002+02:00

Ara imaginem que tens un accident. Creues el carrer sense mirar i et fa volar un cotxe. Agafes una bicicleta del bicing per a baixar tot el Torrent de l’Olla i t’adones massa tard que és una d’aquelles moltes amb frens ineficients. O bé camines tranquil•lament per una vorera i d’un balcó et cau un test al cap. O podries tenir un accident de trànsit.

Sigui com sigui, les probabilitats de patir un accident són força elevades. Només el 2007, més de tres milions de persones van patir a Espanya alguna mena d’emergència, entre accidents domèstics, d’oci, laborals o de trànsit. Per això, tal com deia el programa de televisió, “Más vale prevenir”...

I és que en aquesta època de les telecomunicacions, quan els serveis d’emergències atenen a algun afectat, els seria molt fàcil comunicar a alguna persona propera a la víctima què li ha passat i en quin estat es troba. Però tot i que l’afectat dugui a sobre el telèfon mòbil, es presenta un dilema interessant per al personal d’assistència. A qui trucar?

Quants noms i telèfons hi poden haver en una memòria telefònica? Es fa difícil de dir. Jo en el meu en tinc 400 justos. A quin telèfon haurien de trucar si em passés alguna cosa? Està clar que a les llistes de contactes dels telèfons, les persones no hi posen: MARIT, MULLER, FILL, FILLA,... Aquests solen estar introduïts amb el nom de pila. Però, i si es tracten d’amics? El que sí que sol dur la gent és PARE i MARE, i si molt m’apures, Tiet Tal i Tieta Qual... Però i si resulta que són familiars amb qui la víctima, que pot estar inconscient amb un nyanyo al cap produït per un míssil de terrissa no s’hi ha parlat des de fa anys?

Ara farà un any, la Creu Roja i el Ministeri van presentar una campanya de sensibilització anomenada Aa (d’”Aviseu a...”). L’objectiu era conscienciar a la població sobre la necessitat d’afegir al seu telèfon mòbil una nova entrada que comencés amb les lletres Aa seguides del nom del contacte. Així, si el telèfon encara és operatiu després de l’accident, els serveis d’emergència localitzen el primer nom que els surt a l’Agenda de Contactes i saben que és la persona a qui han de trucar.

Jo no em sento desvinculat del món on visc. Miro la tele i llegeixo el diari. Potser sí que no assíduament, però tinc la meva ració... I en canvi ahir quan em van explicar que hi havia hagut aquesta campanya, em vaig replantejar seriosament investigar amb profunditat si per una estranya circumstància havia estat jo qui havia rebut el test al cap i m’havia quedat inconscient durant tota la durada de la campanya. Ni em sonava ni recordava haver vist cap anunci ni fulletó...
Que la campanya s’hagués dut amb el c*l (com ja acostuma a ser tradició en aquest tipus d’iniciatives) no treu que sigui un consell molt útil. He agafat el telèfon i he començat a teclejar. Ara ja tinc 403 contactes. Pràctic, oi?

El mar que no coneixem

2010-06-06T11:21:00.001+02:00

El passat 30 de maig, voluntaris de l'oganització Submón fotografiaven davant de Barcelona un cetaci. No és infreqüent. Dofins i altres petites balenes són sovint avistats fins i tot pels turistes que naveguen en les Golondrines del port. Fins i tot de tant en tant s'ha vist algun catxalot i fins i tot alguna orca. Però aquest cop, el que van fotografiar els tripulants de l'Onas va ser el llom i l'aleta caudal d'una espècie que no pertany al mediterrani. Es tractava d'una balena grisa (Eschrichtius robustus). Gràcies a la identificació de les fotografies es va descobrir que la mateixa balena havia estat albirada tres setmanes abans davant la costa de Tel Aviv a Israel. El periple de la balena està causant consternació entre la comunitat científica, sobretot pel fet que és una balena que es creia que només vivia a l'Oceà Pacífic. Des de fa tres cents anys, l'antiga població que havia habitat en aigües de l'Atlàntic es creia extingida, de manera que si aquest exemplar provingués de la població atlàntica, estaríem davant d'un descobriment similar al del celacant. Seria com si de cop i volta aparegués un dodo a les faldes del Montseny. I si es tractés d'un exemplar de la població del Pacífic, encara seria un descobriment més sonat, ja que s'hauria d'explicar què l'ha portat fins al mediterrani. Sigui com sigui, un grup de científics internacionals s'està posant d'acord per a poder prendre dades de l'animal i resoldre l'enigma.
L'aparició de la balena ve a confirmar el que també ha posat de manifest la ineficàcia de British Petroleum per a tapar la fuita de petroli del Golf de Mèxic: no coneixem prou bé els oceans. L'home ha arribat a la Lluna i ha aconseguit enviar sondes fins més enllà del Sistema Solar, però encara no coneix prou bé tot el món que s'extén sota la capa d'aigua que coneixem com a oceans i que ocupen la majoria de la superfície del nostre planeta blau.
Els mitjans de comunicació americans reien fa uns dies del fet que entre els experts que la Casa Blanca havia cridat per a mirar de resoldre el desastre del Golf de Mèxic, hi figurés també al director de cinema James Cameron. El que no explicaven els diaris era que el director, per tal de poder filmar pel·lícules com Abyss o Titanic, s'havia rodejat d'un grup d'experts en grans profunditats que l'havien assessorat i que el coneixement conjunt d'aquest grup de Hollywood era superior al d'altres institucions científiques. Que la indústria cinematogràfica pugui tenir més coneixement del fons marí que els propis oceanògrafs ens hauria de replantejar seriosament el destí final de la ciència dels mars.
El proper 8 de Juny se celebra el Dia Mundial dels Oceans, un dia per a conscienciar a la població de la utilitat del coneixement dels mars. No és hora ja que comencem a estudiar-lo seriosament? Iniciatives com l'Ictineu 3 permetran en el futur estudiar i conèixer el fons dels mars per a aprendre de nosaltres mateixos. Qui sap quins misteris amaga encara el fons marí?
Es fa difícil de dir, però tal com vaticinava la sèrie de televisió SEAQUEST: Sota la superfície hi ha el futur.

Baguette express

2010-05-20T23:28:00.004+02:00

El món del vending està d’enhorabona. Diria que les primeres màquines expenedores devien ser les de bales de xiclet. Després van venir les de tabac. Després les de cafè. Van seguir les de pastisseria industrial... Fins i tot jo havia sentit a parlar d’unes màquines expenedores de sopa de fideus al Japó (per a aquells nipons que no poden esperar a arribar a casa per a prendre’s un bol d’Udon). Fins i tot al metro de Barcelona n’hi ha de llibres de butxaca... Però a partir de l’any vinent els francesos tindran una altra màquina expenedora als seus llocs públics: una màquina expenedora de baguettes... calentes!

L’invent és de l’empresa de Ripoll RIPLEG GRUP, S.L., que ha creat un prototip de màquina que cuina i dispensa baguettes en un minut. La màquina de vending té capacitat per a 110 bares de pa precuinades que es guarden a baixa temperatura, i abans de sortir, es couen en un forn a alta temperatura durant 60 segons.

L’empresa preveu inundar el mercat francès amb 1200 màquines que començarà a produir en breu a partir del prototip.

La col•laboració de Ripleg amb una empresa francesa ha permès innovar la tècnica capaç de servir el pa tan ràpidament.

Ara només ens queda esperar que inventin la versió catalana: una màquina expenedora de Bikinis. Calents, és clar!

Iditarod: The Last Great Race on Earth

2010-03-07T08:08:00.005+01:00

Avui a les dues de la tarda començarà la Iditarod, la cursa de trineus de gossos més important del món, l'anomenada The Last Great Race on Earth. Els més de cinquanta equips de gossos i mushers intentaran, un cop més, ser els primers en recórrer la distància d’Anchorage a Nome en el menor temps possible. Un any més, Nome es convertirà en la capital del món del mushing.
Nome és segurament la ciutat del món amb més tradició de curses de trineus de gossos. El 1907 s’hi va fundar el primer club de mushers del món, i l’any següent s’hi va celebrar la primera cursa de la història, l’All-Alaska Sweepstakes, que recorria un itinerari circular de 657 quilòmetres.
Però d’entre totes les curses que han posat Nome al punt de mira, la Iditarod és la més important. La cursa pren el nom del camí històric que unia Seward, a la Península de Kenai, amb Nome. L’Iditarod National Historic Trail era utilitzat des de principis del segle XX per a transportar el correu, provisions i passatgers, principalment a l’hivern, cap a les poblacions de l’interior. El camí pren el nom de la població d’Iditarod, un poble miner que els indis atapascans Ingalik havien anomenat Haiditarod, «El Lloc Remot», molt abans que els homes blancs descobrissin que el nom havia estat ben escollit.
L’arribada de l’aviació va deixar obsolet el camí, i l’ús de les motos de neu va fer abandonar les canilles i els trineus. No va ser fins al 1973, amb la primera cursa de trineus de gossos, que l’antic sistema de transport no va començar a agafar prestigi de nou. Però aquest cop no com a mitjà de càrrega, sinó com a esport.
La idea de promoure una cursa al llarg de l’Iditarod Trail la va tenir Dorothy Page quan el 1964 estava pensant en què es podia fer per a celebrar el centenari de la compra d’Alaska als russos que se celebraria al cap de tres anys. Se li va acudir que una manera de recordar els primers temps d’Alaska era rememorant el transport de mercaderies amb trineus de gossos, i es va posar en contacte amb Joe Redington, un musher que coneixia, per a començar l’aventura. Van convèncer a l’Aurora Dog Mushers Club i amb uns quants voluntaris van començar a desbrossar l’antic camí que feia temps que no s’utilitzava. El 1967 hi va haver la primera cursa i una segona va seguir el 1969. Aquestes dues curses, però només havien tingut una llargada de quaranta-sis quilòmetres a causa de les limitacions del camí. El 1972 l’Exèrcit va obrir tot el camí com a pista d’entrenament hivernal, i el 1973 els organitzadors de la cursa van decidir arribar fins a Nome.
Aquell any, vint-i-dos mushers dels trenta-quatre inicials van acabar la cursa. Des d’aleshores cada any se celebra la Iditarod, que ha estat allargada fins a unes simbòliques 1.049 milles (1000 milles més 49 per ser el 49è estat, un total de 1.688 quilòmetres) d’Anchorage fins a Nome, i cada cop atreu més atenció del públic i els premis són més quantiosos.
La cursa comença el primer dissabte de març a Anchorage. Surt de la cantonada entre la Quarta Avinguda i el Carrer D, al bell mig de la ciutat. És un inici simbòlic que no puntua i que s’aprofita per a portar als trineus durant uns metres els passatgers que paguen el privilegi en una subhasta. Els beneficis es reparteixen entre tots els mushers que acaben la cursa per a ajudar-los a pagar el retorn dels gossos a casa.
L’endemà és quan comença la cursa de debò i quan els participants comencen a enfrontar-se amb una de les competicions més dures del món, amb temperatures que poden arribar als -50ºC, tempestes de neu, desorientació i gruixos insuperables de neu. No n’hi ha prou amb tenir un equip de gossos magnífic sinó que hi compta moltíssim l’estratègia a l’hora d’escollir les parades i el trineu. El trineu tradicional de fusta, sense cap clau i lligat per tendons, està sent substituït últimament per trineus de plàstic i alumini, però aquests no tenen tanta maniobrabilitat. L’elecció dels gossos és encara més important. Els que solen córrer són els huskies d’Alaska, una raça amb sang de llop, de malamuts, de husky siberià i gos indi a les seves venes.
Per tal de recrear encara més l’època en què els primers trineus recorrien la ruta, cada corredor ha de dur un paquet de cartes, que han d’anar segellant als prop de vint-i-cinc controls que hi ha al llarg de tota la ruta. El guanyador és el primer musher que arriba a Nome, però això no passa normalment fins al cap de deu a quinze dies després d’haver sortit. El corredor més ràpid fins a l’actualitat va ser Doug Swinley al 1995, que va arribar a Nome al cap de 9 dies, 2 hores, 42 minuts i 19 segons. La cursa no es dóna per acabada fins que no arriba l’últim corredor, i mentre dura, un fanal queda encès a l’oficina de correus de Nome durant tota la nit.
Aquest 2010 està previst que més de mil gossos participin a la prova més exigent del món. Per tal que el fred no impedeixi que el públic vagi a animar els mushers en aquells trams que la cursa passi pels centres habitats, l’ex-governadora d’Alaska, la mediàtica Sarah Palin, protagonitza l’anunci d’aquest any.

Després de la flamant victòria de Lance Mackey l’any passat (el tercer any en què guanyava la cursa), els competidors d’aquest any es volen posar les piles. La cursa promet ser ajustada, i els equips intentaran donar el millor de sí. La intenció, com a totes les curses, és arribar amb el menor temps possible i, probablement, amb les condicions actuals de la neu aquest any sigui el millor per a aconseguir un nou record.

Més sobre Nome.

Memòria Negra

2010-02-20T11:56:00.012+01:00

Yo soy aquel negrito
del África tropical,
que cultivando cantaba
la canción del Cola Cao...

Poques vegades en la història de la publicitat espanyola una cançó ha estat tan identificada amb un producte com la famosa cançó del "negret" de Cola-Cao. I poques vegades una campanya publicitària ha mostrat tant bé la visió paternalista sobre Àfrica que podia tenir la metròpoli sobre una colònia.
El Cola Cao va aparèixer al mercat al 1946, i ja ho va fer amb la discutida representació de les figures dels recol·lectors africans amb fruits de cacau al cap. La cançó va ser un èxit a les ràdios a partir del 1955, i quan posteriorment es va fer la versió televisiva de l'anunci, va passar directament a formar part de la iconografia publicitària de l'època franquista.

I és justament aquesta visió franquista, colonialista i propera al racisme sobre l'Àfrica colonial espanyola, la que investiga el documental MEMÒRIA NEGRA.

Ahir en van fer un passi a la Biblioteca Jaume Fuster, organitzat per l'associació CAUÉ (Amics de São Tomé e Príncipe) i amb la presència del director del documental, el periodista Xavier Montanyà.

El reportatge recull el procés d'independència de la Guinea Equatorial espanyola i la seva llarga dictadura a mans de Francisco Macías i després a mans de Teodoro Obiang. Aborda, amb entrevistes tant a polítics del moment com a exiliats africans, les causes del fracàs de la independència.
No es queda curt amb les crítiques. En una entrevista amb Manuel Fraga Iribarne, parla del paper que aquest va tenir en aconseguir la independència del país africà. A diferència de Carrero Blanco, partidari de deixar les coses en l'statu quo en què es trobaven (possiblement perquè ell mateix tenia grans fortunes invertides en finques agrícoles a la colònia), Fraga lluità per aconseguir la independència. Amb aquest gest esperava acontentar les Nacions Unides i a la vegada esperava que tindria aleshores més dret moral per a exigir el retorn de Gibraltar a Espanya. El testimoni de raga és un dels més representatius del reportatge. En una de les intervencions, diu que tres mesos abans de la independència,va aprofitar el viatge per a caçar un elefant: "Esa fue la parte más interesante", arriba a dir.
Fraga signà la concessió de la independència i el 12 d'octubre del 1968, els equatoguineans havien escollit un president en unes eleccions democràtiques. És irònic pensar que la colònia d'una metròpoli feixista i dictatorial aconseguís la independència i la formació d'un govern per vies democràtiques, i potser és per això que uns mesos després de l'elecció de Francisco Macías com a President de la República de Guinea Equatorial, Espanya es va desentendre totalment de la situació del nou país africà.
Macías, inestable psíquicament, va eliminar tots els seus opositors poc després d'arribar al poder, defenestrant literalment a Anastasio Ndongo després del frustrat cop d'estat d'aquest. Macías imposà una dictadura amb un sentiment antiespanyolista que acabà amb la fugida massiva tant dels colons i les tropes espanyoles, com dels opositors equatoguineans a la dictadura de Macías. La relació espanyola amb Guinea Equatorial s'acabà, i tota la informació es guardà en carpetes classificades.

A diferència d'altres nacions colonialistes com França, Bèlgica o Anglaterra, Espanya encara no ha sabut o no ha volgut analitzar el seu paper a l'Àfrica i realitzar una catarsi expiatòria sobre les seves accions a Guinea Equatorial. Encara que han passat més de quaranta anys, alguns protagonistes continuen vius i convençuts que els ideals que Espanya va dur a l'Àfrica eren necessaris. Alguns fragments del Nodo del documental són increïbles. "Queremos en África hombres que hablen castellano y que recen a Cristo en nuestro idioma", explicava una seqüència. "Los niños infieles esperan vuestra ayuda", proclamava un cartell de DOMUND. Les carpetes amb tota la documentació classificada encara es mantenen segellades i en secret.
Fa temps que el cacau o la fusta han deixat de ser la gran riquesa de Guinea Equatorial. Ara n'és el petroli. I és la flaire del cru que ha fet tornar a Guinea als espanyols. Durant el juliol passat una delegació de polítics i empresaris espanyols van viatjar a Guinea Equatorial. Entre ells Miguel Ángel Moratinos, ministre d'Assumptes Exteriors, i el mateix Fraga Iribarne. El primer va homenatjar la gran feina feta per Fraga, aleshores ministre d'Informació i Turisme en el que va ser una gran transició política dient que "fue él quien tuvo la alta responsabilidad de participar en el día de la independencia de Guinea Ecuatorial y hoy regresa con el sentimiento de que Guinea es ahora un país diferente, independiente, soberano, moderno, dinámico y próspero que inicia una nueva etapa en el siglo XXI".
Es va deixar d'afegir que el país continua sota la dictadura fèrria de Teodoro Obiang, després de derrocar a Macías en el cop d'estat del 1979. Ni aleshores ni durant el cop d'estat de Ndongo, Espanya va voler intervenir, i milers de morts van seguir a les repressions sanguinàries. L'interès actual dels espanyols per a restablir relacions amb el minúscul país africà són clares, més enllà de les simpaties que un país de parla hispana a l'Àfrica puguin despertar: als anys 90 es va trobar petroli a Guinea Equatorial, i a Espanya li interessaria que Repsol YPF pogués extreure'n una mica. Els EUA ja fa anys que hi són presents amb inversions multimilionàries per a extreure petroli africà que els alliberi de la dependència del cru àrab, i ara Espanya en vol una part.
Mentrestant, Obiang i la seva família s'han embutxacat personalment més de 700 milions de dòlars en rèdits del petroli del seu país i Obiang s'ha convertit en el cap d'estat més ric de tot Àfrica. Tot i ser el quart productor de petroli de l'Àfrica sudsahariana, dos de cada tres habitants de Guinea Equatorial han de viure amb menys d'un euro al dia, i el govern no ha modernitzat cap de les infraestructures necessàries, ni carreteres, ni escoles ni hospitals. I mentrestant, la família Obiang augmenta la col·lecció de Maserattis, xalets a Califòrnia i mansions a Washington D.C. amb el consentiment d'uns EUA que busquen petroli no islamista.

Quan encara Espanya no ha entonat un mea culpa pel seu paper en l'actual estat de Guinea Equatorial, ara vol tornar per a explotar de nou l'Àfrica que havia perdut. En comptes de condemnar un govern corrupte, s'hi vol aliar per uns quants barrils de petroli.
És typical spanish.

I és que la societat tampoc no ha canviat: als pots de Cola Cao encara continua apareixent la parella de recol·lectors de cacau.

La Différence, de Salif Keita

2010-01-16T09:41:00.010+01:00

De vegades has d'anar molt lluny per a conèixer altres cultures, altres artistes i altres músiques. M'ha calgut anar a Mali per a conèixer a Salif Keita, el més internacional dels seus artistes.
Albí, un negre amb pell blanca en un país de negres de pell negra, al seu últim treball advoca pel coneixement i l'acceptació de les diferències. La manca d'educació en un país com Mali, on més de tres quartes parts de la població és analfabeta, explica la persistència de creences funestes pel que fa a l'albinisme. Els albins són portadors de mala sort, diu la tradició, i encara moren assassinats a països com Tanzània i Burundi en rituals clandestins.
No només han de combatre el sol implacable de l'Àfrica que els fa aparèixer problemes de melanomes i cegueres, sinó que han de lluitar, principalment contra la indiferència dels seus compatriotes, que els veuen com deformacions de la natura.
Des del 2001, la fundació Salif Keïta pour les albinos intenta sensibilitzar a la població.

La cançó La Différence no parava de sonar als bars, cibers i les ràdios de tot Mali. L'artista més internacional i estimat de Mali estava aconseguint el seu propòsit...
"Sóc un negre, la meva pell és blanca i m'agrada. És la diferència, que és bonica...". Així comença la cançó que dóna títol a l'últim treball de l'artista, que ha estat elogiat per tota la crítica internacional. En malinké, bambara i francès, Keita defensa l'acceptació de les diferències...

La Différence és l'entrega final d'una trilogia iniciada el 2002 amb Moffou i continuada el 2005 amb M’Bemba, i ha estat realitzat en bona part a París, algunes sessions a Los Angeles, a Beirut, a Bamako i fins i tot a Djoliba, el poble natal de Salif Keita.
Descendent de l'emperador Soundjata Keita del segle XIII, Salif Keita és un defensor de les seves arrels i de la seva història, i a través de la Salif Keita Global Foundation ha aconseguit recentment que l'emigrant malí Abdulaye Coulibaly es converteixi en el primer albí africà en obtenir l'estatut de refugiat a Espanya per descriminació.

Clips originals:
http://www.youtube.com/watch?v=sZ53rtam4QQ
http://www.youtube.com/watch?v=Apf3DXpuiwY

El vell miner (Una mica de ficció)

2009-11-29T22:17:00.000+01:00

Fa uns anys que vaig visitar la Mina Victòria a la Vall d'Aran, als boscos per sobre de Bossòst. Em van impressionar molt el lloc, la grandària i les condicions amb què aquells miners van haver de treballar tant a l'estiu com a l'hivern, i des d'aleshores que l'estructura d'un conte em va començar a rondar el cap. No ha estat fins ara que, amb una mica de temps per a dedicar-li, he pogut traspassar al paper aquella idea...

L’home seia al costat de l’entrada a la mina, en un banc de fusta desgastada pel fred, l’aigua i el sol. Duia pantalons de pana verds, camisa de ratlles fines, armilla de llana gruixuda, una corbata prima i estirada i sabates de pell de sola desgastada. Una boina negra i ratada pels anys s’ajustava de gairell sobre els cabells blancs. Les seves grosses mans, nuoses i plenes de duralls, aferraven amb fermesa el mànec d’un sòlid bastó d’avellaner de punta esmussada i tronc esgarrapat per centenars de passejades.
Seia amb els ulls clucs i la barbeta alçada, buscant l’escalfor del sol del migdia que il•luminava el bosc aquell dia d’abril. Una lleugera brisa bufava des de la muntanya i baixava pel vessant arbrat cap al poble de Bossòst, visible al fons de la vall, entre les branques dels vells arbres. Un parell de mallerengues carboneres refilaven dalt les capçades fosques dels pins negres, esvalotades i juganeres en l’aire primaveral.
Vaig veure el vell des de lluny, mentre m’apropava cap a l’entrada de la mina seguint el mateix camí que tants anys abans havien seguit les vagonetes que n’extreien el material. La majoria de les travesses i rails ja havien estat extretes per a recuperar-ne l’acer, però encara es podien distingir alguns trossos, encallats al terra com vaixells oxidats en un mar de pinassa i molsa.
Em pensava que l’home dormia, i vaig apropar-me a l’entrada a poc a poc, per a no despertar-lo. No vaig ser prou silenciós. Quan vaig ser a prop, va obrir els ulls a poc a poc, i enlloc d’enfadar-se per haver-lo despertat, veient-me palplantat al camí em va somriure.
–Bon dia tingui –em va dir.
Tenia un somriure de pau al llavis, la cara immensament arrugada pel fred de vuitanta hiverns aranesos i uns ulls d’un blau càlid que evocaven el cel nítid de l’estiu.
Li vaig tornar la salutació, i ell amb un simple gest amb la mà esquerra em convidà a seure al banc al seu costat.
–Interessat per la geologia, oi? –em va preguntar mentre m’asseia-. No hi ha gaire gent que s’acosti per aquí dalt. Hi vinc sovint, sap? I normalment només hi veig els ocells. I molt de tant en tant algun esquirol.
Tenia una veu dolça i suau, i parlava amb la tranquil•litat d’aquell que sap que no té pressa.
–Sap com es diu aquesta mina? –em va preguntar
Sí que ho sabia. Si era allà era perquè tenia ganes de veure què en quedava d’aquella mítica mina. Havia estat una de les més importants de la Vall d’Aran.
–Sí, és la mina Victòria.
L’home em mirà de reüll i somrigué, com un mestre aprovant la resposta d’un alumne espavilat.
–Molt bé. I què més en sap, de la mina?
Sabia que havia començat a funcionar el 1907, i que s’hi havia excavat esfalerita i galena, dels quals se n’obtenia zinc i plom. El zinc de la Vall d’Aran era tan abundant durant la primera meitat del segle XX que havia servit per a fixar el preu d’aquest metall a Europa. La companyia franco-belga que la gestionava produïa vuitanta tones diàries de mineral brut ja només al cap de cinc anys de funcionament. Fins i tot tenia un aeri que transportava el material fins a peu de carretera per a portar-lo a refinar a França.
Li vaig explicar tot això, i mentre ho feia, l’home tancava els ulls i assentia lleugerament.
–S’ha estudiat bé la lliçó, eh? –va dir finalment quan vaig acabar.
Agafà el bastó amb la mà dreta i assenyalà l’entrada de la mina amb la punta.
–Darrere aquella fosca entrada hi ha molt més que totes aquestes dades –em va dir–. Rere aquella entrada no només hi havia una empresa o un negoci. Pot semblar només un forat, però dins aquelles pregoneses de la terra, hi havia una comunitat. Fins a cent cinquanta persones havien arribat a treballar-hi a la vegada, excavant la roca, transportant el material cap a la carretera o treballant als edificis exteriors... Encara en podrà veure alguna resta, si segueix el camí.
Ja havia vist aquelles ruïnes: la casa del capatàs i la dels miners, i fins i tot encara quedaven parts de la sala de màquines. El vell va continuar amb veu nostàlgica:
–La mina era una empresa, sí senyor, però sobretot era un grup d’homes, agermanats pel projecte comú i per les dificultats de la feina. Un conjunt de germans d’eines que bregaven contra la terra per a excavar les seves entranyes. Ferien la roca i aquesta els proporcionava la seva carn, el seu mineral. El metall era allà, i només s’havia d’extreure. Però, redéu si no era una feina dura! A l’estiu els mosquits podien matar-te viu si sorties cap a la bassa d’Arres que hi ha just sobre la mina, i a l’interior l’aigua que en degotejava vessava per totes les esquerdes de la roca com si fos una teulada ruïnosa enmig d’una tempesta. I a l’hivern! Aquells hiverns interminables! La pedra glaçada s’enduria i les barrines tremolaven en ferir la roca, i l’alè es gelava en una boirina fantasmal il•luminada pels llums de carbur. Era una raça especial d’homes, aquella. Capaços de passar-se dies i nits senceres en l’obscuritat de les galeries, en la inseguretat de les precàries galeries, en els racons profunds de les cambres fosques.
El vell tenia la barbeta recolzada sobre les mans que subjectaven el mànec del bastó i semblava parlar amb si mateix perdut en els records d’una època extingida. Va girar el cap i aixecant la vista em preguntà:
–Vol que li expliqui una història? És una història trista, l’adverteixo...
Li vaig dir que estaria encantat de sentir-la.
–Això va passar avui fa exactament setanta anys. Molt abans que la mina tanqués el 1953 per falta de rendibilitat. Va passar als inicis, quan la mina encara no era tan gran, quan encara els homes hi anaven a treballar amb esclops, i quan encara hi havia infants que excavaven les galeries més petites.
“N’hi havia un, d’aquests vailets, de cos fràgil, mancat d’aliment, de cara bruta de pols i cabells despentinats, que treballava allà amb els seus tres germans i el pare. Ell era el petit d’una família que treballava a la mina. Fins i tot la mare també treballava a l’empresa fent la bugada per a tots els miners. Quan arribava el vespre i el sol es colgava rere les muntanyes del Portillón, pare i fills sortien de la mina i es reunien amb la mare i baixaven caminant fins al poble. Vivien en una casa humil de pedra i teulat de pissarra, als afores de Bossòst. A l’exterior, un safareig recollia aigua d’un rierol proper, i els homes s’hi rentaven la pols acumulada abans d’entrar a casa. Eren pobres. Molt pobres. Però en aquella casa no hi havia ni un gram de pols ni de brutícia. Abans de sopar, una petita escudella i un rosegó de pa, acompanyat molt de tant en tant per una mica de carn, donaven gràcies a Déu per aquells aliments que rebien. Donaven gràcies per aquella casa i per aquella feina. I sobretot, donaven gràcies a Déu per mantenir-los units en la família.
“Eren una família molt ben avinguda, i a la feina s’entenien gairebé sense necessitat de paraules. Per això el capatàs els feia treballar en grup, fent-los atacar les vetes més difícils. Mentre el pare excavava amb la màquina hidràulica el fons de la galeria, els tres fills grans l’ajudaven extraient la runa extreta i reforçant el bigam de sosteniment. I el més petit dels germans, que amb deu anyets encara no havia fet l’estirada, s’introduïa a la galeria estreta per a canviar les eines de la barrina o per a col•locar les càrregues d’explosiu amb més facilitat. Era una feina dura, mal pagada i perillosa. Però la família era treballadora, i eren considerats el millor equip dins la mina.
“Va succeir un matí de primavera. Havia estat plovent sense parar durant tota una setmana. Les goteres s’havien anat fent cada cop més i més grosses i eren per tot arreu. A cada escletxa de roca, un rajolí d’aigua en relliscava, brillant sota la llum dels fanals, negra com el petroli en la penombra. Estaven excavant una de les galeries més estretes, i era un pas delicat. La veta d’esfalerita pujava cap amunt, i si la seguien arribarien fins a la galeria Sacòsta, que només es trobava uns metres per sobre.
“El pare perforava la roca amb delicadesa, per a no debilitar la pedra que l’aigua ja havia ajudat a descompondre. Els fills grans s’apressaven a reforçar el sostre amb l’ajuda de fustes i travesses. I el fill petit, percebent les dificultats del terreny i la tensió de la situació, s’ho mirava intranquil mossegant-se les ungles.
“Va ser l’aigua. O la roca. O potser les dues coses a la vegada. Difícilment s’arribarà a conèixer mai. Un dels travessers de subjecció va cedir al pes, just a l’últim tram de la galeria. L’espai va ressonar amb el tro de la caiguda de tones de pedra, la pols va envair fins els racons més oblidats de la galeria i la fosca es va estendre dins la mina. Va ser una esllavissada. Sobtada, precisa i cruel. Va atrapar els quatre germans i el pare, i els va deixar tancats en un cul de sac, oblidats de la mà de Déu com un criminal en una presó medieval. Eren vius, però enterrats en vida.
“Terroritzats, en la fosca profunda de la mina van pregar a Déu. I Déu va semblar escoltar-los. Perquè quan el núvol de pols es començà a dipositar i els fanals frontals van començar a poder il•luminar alguna cosa, van veure que, seguint la veta de mineral, l’esllavissada havia creat un petit conducte cap amunt. Era estret i llarg com una xemeneia. La roca era inestable, però conduïa directament a la galeria Sacòsta.
“–El menut, el menut, enfileu-hi primer el menut –cridà el pare. I el més petit dels germans, sense ni saber què estava passant, encara atordit pel so de l’esllavissada, va ser introduït pels seus germans en aquell passadís estret, i li van ordenar que pugés. Ell pujà, i pujà com un petit escura-xemeneies. S’enfilava amb les mans i amb els peus, i de tant en tant empenyia sense voler alguna pedra o algun roc que baixava rodolant. El vailet sentia les veus dels altres miners, que cridaven desesperats des de la galeria superior, a l’extrem de la xemeneia. Veia la llum dels seus fanals, i distingia les cares de preocupació, fosques i polsegoses, que miraven cap avall. I també podia veure les cares dels seus germans i el seu pare, que des de sota veien esperançats la salvació. L’aigua amarava les parets de la xemeneia, i de tant en tant, el vailet relliscava per la paret un tros. Però es tornava a enfilar i seguia pujant i pujant. I pujà els últims metres. Arribà a la llibertat de Sacòsta amb els pulmons bullent de l’esforç i l’aire empolsinat de pedra. Els miners el tragueren del forat i l’embolicaren amb una manta, i mentre li preguntaven què se n’havia fet de la resta de la seva família, el vailet es va quedar glaçat, rígid com la roca que trepitjaven. Perquè va sentir altre cop aquell soroll d’esllavissada. Apaivagat per la distància, no va ser tan fort com l’anterior, però en el seu cor aquell soroll va ser molt més terrible. Un núvol de pols negra s’enfilà per la xemeneia i s’estengué per la galeria on era”.
Una lleugera nuvolada havia cobert el sol, i no sé si va ser per això o per la història que m’explicà el vell, que un calfred em va recórrer l’espinada. Ell seguia amb la barbeta sobre les mans. Com una estàtua meditant. Es tornà a girar cap a mi.
–D’això avui en fa exactament setanta anys, sap? Quan finalment van poder arribar fins al fons de la galeria colgada, ja havien passat deu dies. Van trobar el pare i els tres fills, però eren morts, ofegats sense aire.
Vaig deixar passar uns moments de silenci. Un moment de cementiri. Esmorteït per la llunyania i el teixit espès del bosc, ens va arribar el so de dues campanades de l’església de Bossòst. El vell va mirar-se el rellotge per a comprovar l’hora.
–Se’m fa tard i m’esperen a casa a dinar. Avui han vingut els quatre fills amb tots els néts, sap?
El vell es va aixecar ajudant-se del bastó. Al seu costat al banc hi vaig veure un ram de flors silvestres.
–Què li va passar a aquell nen? –li vaig preguntar abans no marxés.
Sense respondre, va agafar el ram i apropant-se a l’entrada de la mina, es va ajupir amb dificultat i el deixà sobre el terra de roca viva amb cura.
Tornà enrere i en passar pel costat del banc des d’on jo me’l mirava encara interrogant es girà i amb llàgrimes als ulls, va dir:
–Jo sóc aquell nen.
A poc a poc, marcant cada pesada passa amb el bastó, baixà cap al poble.

Fotos: http://www.mnactec.cat/museum/mina_victoria_dera_val_aran.htm

Fortalesa íber dels Vilars a Arbeca

2009-11-08T18:45:00.004+01:00

La plana de Lleida, ampla, extensa i fèrtil, s’estén fins l’horitzó. Al fons es veuen alguns turons alçats, petits tossals que es perfilen contra la mitja boirina que cobreix el cel. El vent de l’oest, sense cap impediment físic que l’aturi, ens arriba amb força i colpeja amb ràfegues furioses la pedra dels murs baixos. Sóc davant de les ruïnes de la fortalesa dels Vilars, a Arbeca, i aquí sembla que el temps s’hagi aturat.
Envoltada per un fossat, rodejada d’una ampla muralla, flanquejada per dotze torres imponents, les ruïnes de la fortalesa deixen entreveure encara la poderosa influència que durant prop de quatre-cents anys va tenir sobre la regió. Habitada ininterrompudament entre el 750 i el 325 a.C., la fortalesa ilergeta és una mostra única dins el registre arqueològic català i ibèric de la primera edat del ferro i inicis de la segona.
Els arqueòlegs busquen respostes dins la fortalesa, analitzant les troballes entre les parets de les cases, però també a les afores, allà on els primers habitants van ser incinerats i les seves cendres enterrades dins de grosses urnes. N’estudien els objectes que apareixen i que indiquen les relacions comercials que van mantenir els habitants amb els fenicis i grecs que van començar a arribar a les costes catalanes i intenten comprendre el procés d’iberització de la població fins a esdevenir ilergetes.
Les tècniques de datació han permès comprovar que la fortalesa va ser erigida a mitjans del segle VIII a.C, i aquesta edat tan antiga, tot i la seva enorme complexitat de construcció i la profunda complicació d’estructura social que se’n deriva, ha de fer modificar la visió dels historiadors sobre aquells pobles d’agricultors i ramaders i fer-se plantejar qüestions de difícil resposta.
El principal misteri que rodeja els Vilars és la seva ubicació. Per què en una època en què tots els poblats s’aixecaven en la protecció de les altures dels tossals, el de Vilars es va construir a la plana? La resposta més plausible és que es prengués el lloc justament per les seves característiques. Amb el barranc de l’Aixaragall proper i una extensió immensa de plana fèrtil per a conrear, la localització permeté a aquells agricultors enriquir-se enormement amb les collites. El príncep que construí aquella fortalesa posseïa una de les terres més riques de tota Ilergècia. I per a demostrar aquell poder va erigir una construcció que intimidaria a qualsevol visitant estranger. Amb una extensió de 4000 metres quadrats a l’interior, una muralla de 50 metres de diàmetre, cinc d’amplada i cinc d’alçada, rodejada per dotze torres de defensa, amb un camp frisi que les envoltava i les defensava dels atacs de les tribus veïnes, i amb un fossat de 17 metres d’amplada i uns sis de profunditat, la fortalesa dels Vilars era literalment inexpugnable. Si a l’actualitat ja és impressionant i està en ruïnes, a l’època de major esplendor devia ser simplement magnífica. Una mostra de poder i riquesa inigualable que comprèn encara grans meravelles. El camp frisi, per exemple, un conjunt de pedres alçades clavades al terra per a dificultar l’avenç dels atacants, és el més gran i ben conservat d’Europa.
Visito el recinte emmurallat amb gent del Museu Egipci, acompanyats per la professora Núria Rosselló i una de les persones que millor coneixen l’evolució del jaciment, la bibliotecària d’Arbeca, Maria Dolors Balaguer.
Cridant per sobre el vent per tal que la puguem sentir, la Maria Dolors ens explica els últims descobriments del jaciment. Una cata geotècnica en un racó d’un dels edificis de la fila de cases que rodejava la muralla ha detectat gran concentració d’orins d’animals recent nascuts, i es pensa que era el lloc on eren guardats just abans de ser sacrificats en un lloc de culte. En altres punts del poblat, sota els llindars de les cases, s’hi han trobat fetus de cavalls enterrats per a honorar els déus. Fins i tot n’hi ha un d’enterrat en un lloc de treball, per a propiciar una bona feina. Sota algunes cases, s’hi han trobat també nadons enterrats (fins a vint-i-cinc), i se n’ha pogut estudiar l’ADN. Han resultat ser tots parents, permetent conèixer que les setanta-cinc a cent persones que hi vivien formaven totes elles part d’un clan familiar.
Només el 20% de la superfície del recinte ha estat estudiada, però els arqueòlegs ja comencen a trobar respostes. Una de les incògnites que hi ha encara per a explicar és l’abandonament que va patir la fortalesa a mitjans del segle IV a.C. Aparentment per causes no bèl·liques, els habitants van marxar i la fortalesa va quedar a expenses dels elements. Quan els romans van arribar més tard, van aprofitar les pedres per a construir les seves cases, i amb el temps el fossat es va cobrir i els murs enderrocar per a fer lloc als cultius. La hipòtesi més plausible té a veure amb la mateixa naturalesa de la fortalesa. Les muralles, que l’havien defensat fins aleshores, eren a la vegada la presó que impedia expandir-se. Quan la comunitat va créixer, simplement va haver de deixar el poble i buscar-ne un de més gran.
Ironies de la vida, si el poblat hagués continuat sent habitat, potser no hauria arribat intacte fins als nostres dies, i aleshores no tindríem un jaciment tan ric per a poder estudiar i entendre com vivien.
–Els habitants de Minferri, a prop d’aquí on es va descobrir gran quantitat de ceràmica i enterraments per les obres de l’AVE, quan vénen aquí sempre diuen que potser sí que ells tenen tresors, però nosaltres tenim això –explica la Maria Dolors assenyalant les ruïnes–. No brillen com l’or, però al capvespre, quan es pon el sol, els murs brillen d’esplendor.

Logoogles

2009-10-29T22:40:00.000+01:00

Tal com comentava en una entrada anterior, hi ha poques coses més simpàtiques que trobar-se amb un logotip del Google diferent a les dates commemoratives per a donar un toc de varietat i cultura.

Per a veure tota la col·lecció: http://www.google.com/intl/en/holidaylogos.html

Aquí en teniu uns quants exemples:

Anniversary of the first ascent of Mount Everest - May 29, 2008

Thanksgiving Day - November 27, 2008

René Magritte's 110th Birthday - November 21, 2008

Veteran's Day - November 11, 2008

Election Day - November 4, 2008

Happy Halloween! Doodle designed by Wes Craven - October 31, 2008

Google's 10th Anniversary - September 27, 2008

Large Hadron Collider - September 10, 2008

2008 Summer Games in Beijing- August 8, 2008

50th Anniversary of Nasa - July 29, 2008

Aniversari de Diego Velázquez - 6 Juny 2008

140 anys del naixement de Gandhi

2009-10-02T22:58:00.003+02:00

Una de les satisfaccions més grans que podem tenir els internautes cada cop que entrem al navegador, és la de trobar-nos que el logotip del Google ha canviat i ens mostra alguna referència a algun esdeveniment de la data. Així és com he sabut que avui passava alguna cosa amb en Gandhi. El logotip era prou explícit. L’arxiconeguda cara de l’indi formant la G del Google.

Una consulta ràpida a la wikipedia m’ha fet adonar que avui se celebra el 140è aniversari de Mohandas Karamchand Gandhi, la icona de la pau i la no-violència. Per això també se celebra el Dia Internacional de la No-Violència.

Coincidint amb l’aniversari de Gandhi, l’Hindustan Times de Nova Delhi anuncia avui que sortirà la traducció en anglès de la biografia més extensa del Mahatma escrita fins ara. Es tracta de quatre volums escrits originalment en gujarati, la llengua materna de Gandhi. L’original Maru Jivan Ej Mari Vani, publicat el 2003 i traduït ara com My Life is My Message, va ser escrit per Narayan Desai, fill del secretari personal de Gandhi, Mahadev Desai. La biografia ha estat considerada una de les més personals en detalls que abarquen tota la vida de Gandhi, gràcies al fet que l’autor va viure a l’Ashram Sabarmati amb el Mahatma fins el 1948.

Per a conèixer l’home que Albert Einstein va elogiar dient que “Generations to come will scarce believe that such a one as this ever in flesh and blood walked upon this earth” (Les generacions futures amb prou feines creuran que una persona com aquesta de carn i ossos va caminar mai sobre la terra), no és necessari empassar-se les 2.500 pàgines del nou llibre. Per aquells que estigueu interessats en aprofundir més sobre Gandhi, hi ha una manera molt més curta i agradable: anar al cinema. O al videoclub. I veure la magnífica pel·lícula dirigida el 1982 per sir Richard Attenborough. Gandhi, la pel·lícula, amb més de tres hores de durada, va ser una fita dins el cinema anglès dels anys 80, i hi van participar grans estrelles de l’escena britànica i americana d’aleshores, com sir John Gielgud, Edward Fox, Trevor Howard, John Mills, Candice Bergen, Martin Sheen o Daniel Day Lewis. El film va catapultar la carrera de Ben Kingsley, que va rebre un merescut Òscar al millor actor, i el va llençar a la fama per un paper que al final ha sabut deixar enrera. En total, la pel·lícula va rebre vuit estatuetes, entre elles la de millor pel·lícula i millor director. Per aquells que sigueu cinèfils, atenció amb l’escena inicial de la cerimònia de l’enterrament. Compta amb 400.000 extres, el record Guinness per a qualsevol producció fílmica. La música és del magnífic Ravi Shankar i de George Fenton. En definitiva un plaer per a la vista i l’oïda.

El millor homenatge que podem fer avui al Mahatma és seure al sofà amb un bol de crispetes, encendre el DVD, i contemplar la seva vida exemplar.

Felicitats Gandhiji!

2.560 anys de Confuci

2009-09-28T20:15:00.006+02:00

Segons la tradició xinesa, avui 28 de setembre és l’aniversari del més gran de tots els seus filòsofs. Aquells de vosaltres que hagueu obert el google haureu vist que el logotip tradicional havia estat modificat i apareixia l’homenatjat en comptes de la L.

I és que en un dia com avui de l’any 551 a.C. naixia a Qufu, a la Xina, Kong Fuzi (孔子). Confuci el savi, Confuci el mestre, Confuci el semidéu. Nascut dins d’una família de terratinents de baix rang, va començar la carrera política entrant a la cort del rei Wu, i més tard a la cort del regne Wei.

Ja en vida la seva doctrina, basada en els ritus i tradicions de les dinasties Shang i Zhou van rebre molta consideració. Multitud de deixebles el seguien arreu, la majoria prínceps que Confuci volia formar per tal que governessin adequadament. Segons ell, si el príncep és virtuós, els seus súbdits seguiran el seu exemple.

Cinc cents anys abans de Jesucrist, Confuci ja proposava com a màximes virtuts la tolerància, la bondat, la benevolència, l’amor al proïsme i el respecte als majors i avantpassats.
Però va ser sobretot a partir de la seva mort el 479 a.C. (als 72 anys), que els seus ensenyaments van començar a ser concebuts com una filosofia pròpia. Des d’aleshores, el confucianisme ha estat un dels pilars de la vida filosòfica oriental, i els seus promulgaments encara viuen en la memòria del poble xinès i s’han expandit fins molt més enllà de la Gran Muralla.

Del mestre Kong ens han quedat moltes màximes que, com les de Lao Tse i alguna del Bruce Lee, formen part fins i tot de la nostra vida diària, per la seva simplicitat i el gran poder del significat que tenen. Uns poc exemples:

·Quan vegis un home bo, intenta imitar-lo; quan vegis a un home dolent, reflexiona.

·L’home més noble és digne, però no orgullós; l’inferior és orgullós, però no és digne.

·Esperar l’inesperat. Acceptar l’inacceptable.

·Si un ocell et diu que estàs boig, deu ser que és així; els ocells no parlen.

·El millor indici de la saviesa és la concordança entre les paraules i les obres.

Aquí n’hi ha una altra de força famosa, adaptada en multitud de guions de cinema:

·La nostra major glòria no es troba en no caure mai, sinó en aixecar-nos cada cop que caiguem.

I alguna que hauria pogut aparèixer sense cap modificació al Nou Testament:

·No facis als altres el que no vols que et facin a tu, ni et facis a tu el que no faries als altres.

Així doncs, estem de celebració i cal felicitar el mestre Confuci pel seu 2.560è aniversari. La llarga barba amb què normalment se’l representa li deu haver crescut uns quants metres i s’haurà tornat tan canosa que ni quantitats industrials de Just for Men podrien tornar-li el color, però les seves paraules perduren als llibres, a les pel·lícules i, més important encara, en l’imaginari popular de mig món.
N'hi ha per meditar-hi, oi?
Tal com diria Confuci: “Llegir sense meditar és una ocupació inútil”.

Via Estasen al Pedraforca

2009-09-09T21:09:00.005+02:00

Feia temps que el seu nom em rondava pel cap, amb aquella insistència de les coses importants que s’han d’acabar fent perquè sinó explotes. Vaig acabar rendint-me al seu nom, evocador de perills, patiment, dificultats i complicacions, i vaig descobrir que, al capdavall, el que havia estat en el fons de la meva consciència vertiginosa un nom equivalent a una gran via himalaienca, era en realitat una via d’escalada neta, pura, fàcil i amb unes vistes fenomenals.
La Via Estasen al Calderer, un dels cims secundaris del Pedraforca, va ser la primera ascensió d’escalada per la cara Nord d’un cim català, una escalada que va iniciar l’època daurada del muntanyisme català d’entreguerres. La via duu el nom del líder de la cordada de quatre que va pujar-hi, el 30 de juny del 1928.

Lluís Estasen i Pla, nascut a Barcelona el 1890, va ser un home avançat al seu temps.
En una època en què l’esquí era un esport minoritari reservat a turistes hivernals que, armats amb llargs i pesats esquís de fusta solcaven maldestrament la neu de les muntanyes, Estasen se’n va fer un professional i competí al llarg de gran part dels Pirineus, fins i tot donant classes a partir del 1919 als habitants del Pallars i la Vall d’Aran, per a donar-los eines per a sortir de l’aïllament d’aquelles contrades de muntanya.

Aquesta passió per la muntanya i l’esquí i unes immenses ganes d’aventura, van fer que fos pioner en molts camps de l’excursionisme. Introduí a Catalunya l’ús de piolet i crampons per a la neu, i això li va permetre realitzar la primera ascensió hivernal al Pedraforca, el 1919. L’any següent protagonitzà la primera escalada registrada a Montserrat, la famosa Gorra Frígia, i n’obrí d’altres encara importants. El 1922 arribà per primer cop amb esquís a l’Aneto, el 1924 realitzà la primera hivernal a la Pica d’Estats, i el 1930 ascendí de nou a l’Aneto, aquest cop pel mític corredor de la Vall de Coronas que duu el seu nom. El més impressionant de la figura d’Estasen no és només que hagués pogut realitzar totes aquestes primeres ascensions, sinó que ho hagués fet en una època on l’alpinisme a Catalunya es limitava a les vies fàcils.

L’any passat es va celebrar el 80è aniversari d’aquella primera ascensió al Pedraforca per la Via Estasen. Va ser el quart intent del grup d’Estasen per a trobar una via factible. Estasen, Josep Rovira, Josep Puntas i Jofre Vila havien ja recorregut gran part de la via per trossos, pujant des de baix o despenjant-se des del cim. I aquell 30 de juny van aconseguir enllaçar tots els trams.
81 anys més tard, aquest cap de setmana passat, també amb companys del Centre Excursionista de Catalunya, del qual formaven part Estasen i els seus companys, vaig aconseguir resseguir la mateixa mítica via. Ens va costar trobar el camí, encara que estigués marcat amb unes quantes indicacions de pintura sobre grosses pedres blanques, però finalment vam arribar al dit del Riambau, la grossa columna que s’aixeca al costat de la canal del mateix nom. Aquí comença realment la via, que s’aixeca ja d’inici amb un pas de IV- de dos trams de corda. Pensar que l’Estasen i companyia van fer tota aquesta ruta amb l’equipament de l’època, amb botes de claus i espardenyes per als trams més complicats, cordes de cànem lligades a la cintura i roba de felpa, sense els pitons clavats a la paret ni l’ús de friends i altres aparells d’escalada actuals, és esfereïdor. El que a nosaltres ens va semblar una via fàcil, devia ser en realitat una via complicadíssima per a ells. I amb tot, ho van aconseguir. El pas més complicat és el flanqueig, just al punt de l’anomenat Pitó d’Estasen, un punt on la paret s’erigeix vertical sense gaires punts per a agafar-se. Estasen va trobar-se amb el mateix problema, però en comptes de baixar, va decidir fer una de les maniobres més perilloses a l’escalada, un flanqueig horitzontal cap a l’esquerra, per a buscar una canal per on podia continuar. El pitó, una precària assegurança per a fixar-hi la corda, devia ser poc per a impedir una caiguda. Avançant per una lleixa estreta i fonedissa per als peus, però amb unes bones preses per a les mans, vam passar el flanqueig, recordant que sota els centenar de metres que hi havia de caiguda lliure sota nostra, eren els mateixos que havien contemplat Estasen i els seus companys, que no duien ni tan sols un casc per a protegir-se. El flanqueig acaba al jardinet, un ample balcó amb vistes al Cadí, on el camí s’enfila altre cop fins a buscar la cresta paral·lela a Riambau, i d’aquí s’enfila per uns quants trams de II i III que es poden fer en ensemble, fins a l’escletxa de IV grau, l’última dificultat abans d’arribar al cim.

Per a commemorar aquella gesta de l’alpinisme català, la productora Fanatik Visual va produir L’altra cara de la Forca, un documental on es recrea aquella primera ascensió. Escaladors-actors actuals, vestits amb roba i material d’aquella època, refan la ruta pionera i donen a l’espectador una visió molt realista de les condicions amb què es realitzava l’alpinisme d’entreguerres.
El reportatge és més que recomanable. Aquí en teniu un petit avançament:

Estasen continuà vinculat amb la muntanya després d’aquella ascensió. Va ser el primer president del CADE (Centre Acadèmic d’Escalada) del CEC, a partir de la seva fundació el 1942 i fins la seva mort el 1947.

Morí a conseqüències d’una embòlia mentre anava a posar la primera pedra del refugi de la Jaça dels Prats, al peu del Pedraforca. Es va perdre així un dels millors plaers de l’escalada a la via Estasen: retornar al refugi i calmar l’estómac amb unes bones torrades amb truita i una bona cervesa fresca entre les mans. Però no hi va perdre gaire, a part de les diferents vies que porten el seu nom, un cim del massís de l’Aneto, la Forca Estasen, també l’immortalitza. I el que és més important i un més gran homenatge: el refugi del Pedraforca, el que tothom utilitza per a refer la seva via, porta el seu nom.

Si voleu veure tota la ruta, he trobat un video al youtube que la ressegueix en tota l’extensió:

Manta Ray Heaven

2009-07-31T20:34:00.018+02:00

(Per als qui no sigueu socis del CIB, copio aquí el meu article publicat a la revista Fondària número 71 d'aquest Juliol)

Miro cap a la costa i veig que a l’horitzó s’aixeca el perfecte perfil de l’escut volcànic del Mauna Loa. Des de la meitat dels seus 4.170 metres d’alçada, una cascada de verdor de cultius de cafè i d’esplendorosa vegetació tropical davalla fins al precipici de lava negra amb què la terra deixa pas al mar, a només cinquanta metres de l’embarcació on em trobo. Sóc davant de l’aeroport de Kailua-Kona, a la Big Island de Hawaii, al mig de l’Oceà Pacífic, i sota meu es troba un dels considerats deu millors punts d’immersió del món.

La presència dels avions tan a prop, abocats al cel en comptagotes cap a les altres illes de l’arxipèlag o cap al continent, fan creure impossible que sota la nostra embarcació, a només deu metres sota l’aigua, puguem veure d’aquí a poc un dels espectacles submarins més impressionants de tots els oceans.

Quan hem arribat davant de l’aeroport, els nostres guies ja ens tenien preparat l’equip. Cadascun dels vint passatgers té un lloc assignat, i a cada lloc ja hi ha el jacket de la mida adequada amb la botella plena i connectada. El repartiment de guies el fa el capità Colin, un caribeny de Trinidad i Tobago que amb una espessa perilla esfilagarsada, les orelles farcides d’arracades de plata i l’esquena negra tatuada amb motius polinesis podria passar pel perfecte pirata. M’assigna a mi i a dues parelles d’americans de Kansas l’Scott Blain, un fotògraf aquàtic que fa de guia.

La immersió per a veure les mantes la farem de nit, però hem sortit a mitja tarda per a poder fer una primera immersió de reconeixement abans no es pongui el sol. Quan baixem a l’aigua descobreixo que si la bona ha de ser la nocturna, de moment la primera de reconeixement ja és impressionant. El terreny de lava que entra al mar continua sota l’aigua, però aquí els milers d’anys de vida marina han anat acumulant enormes quantitats de corall blanc que s’arrapa a la lava negra, en formacions digitals o en aglomeracions que recorden enormes col-i-flors. I entre aquest corall s’observa una col·lecció de fauna tan variada que dins l’aigua cristal·lina contrasta amb tons de Technicolor: el cap blanc piguejat de vermell d’un Pili-ko’a (Paracirrithes forsteri), la franja taronja d’un Nae Nae (Acanthurus olivaceus), el groc canari del Lau’ ipala (Zebrasoma flavescens) i les franges blanques cobertes de verola blava del Roi (Cephalopholis argus). Traient el cap per entre unes digitacions de corall, apareix el cos piguejat de blanc d’una morena Puhi o’ni’o (Gymnothorax meleagris). Un nassut i groc Lau Wiliwili Nukunuku ‘Oi’Oi (Forcipiger longirostris) balla amb un grup de peixos d’ulls desorbitats. Més enllà, un estol d’una seixantena de Weke (Mulloidichthys flavolineatus) ens sobrevola en formació, i un peix trompeta Nunu (Aulostomus chinensis) ens observa immòbil per entre el corall, mentre un solitari ídol moresc Kihikihi (Zanclus cornutus) patrulla insolent i una parella de Kikakapu (Chaetodon ornatissimus) de franges vermelles juga a perseguir-se prop de les espines gruixudes i vermelles d’un eriçó Heterocentrotus mammillatus.

Quan comencem a pujar cap a la superfície, l’Scott ens indica amb la mà que mirem cap al fons, allà on el corall es submergeix en el profund blau de l’abisme. Aletejant pausadament però amb força, veiem la nostra primera Hahalua o manta gegant que se’ns acosta. Elegant i gràcil, ens passa nedant pel costat sense espantar-se. Tots ens quedem quiets, immòbils contemplant l’evolució de la manta fins que desapareix de nou en la penombra aquàtica.
Al vaixell recuperem forces amb un entrepà i refrescos, i l’Scott ens explica que la manta que hem vist té nom i tot. Es diu Cousteau, i és un mascle de sis peus d’amplada (uns dos metres) que va ser fotografiat per primer cop el 1997. Des de fa més de quinze anys, la Manta Pacific Research Foundation està estudiant aquest grup de mantes gegants (Manta birostris). De moment en tenen 162 de fotografiades i controlades, i les distingeixen pel patró de clapes negres al ventre blanc.

Aquesta nit en veurem moltes més. Mentre el sol desapareix rera l’horitzó marí i la llum es fon en una posta memorable, l’Scott ens explica com serà la immersió nocturna. A cadascú de nosaltres ens han donat una llanterna aquàtica, a més d’un palet de llum química per a col·locar penjat a la botella. Dels vint passatgers, la meitat farem immersió i l’altra meitat farà snorkel. A dos quarts de vuit ens fiquem a l’aigua fosca i seguim els nostres guies amb els llums apagats. Al cap de pocs minuts, veiem una columna de llum i uns quants focus dispersos. Hem arribat al que en diuen el Foc de Campament, una rotllana de pedres sobre el fons marí on han col·locat una caixa plena de llanternes submarines que enfoquen cap al cel. I al voltant d’aquest a caixa, com si es tractés d’un veritable foc de camp, una quarantena de submarinistes ja s’hi han assegut formant una ampla rotllana. Ens situem al costat, encenem els nostres focus, els situem a l’alçada del cap amb la llum mirant cap amunt i esperem que comenci l’espectacle.

Com cada nit, les mantes es congreguen en aquest punt atretes pels llums artificials dels submarinistes. La llum atreu els milers de crustacis i petits organismes del plàncton que hi ha en suspensió a l’aigua, i aquesta aglomeració de menjar atreu les mantes. Una a una i després a grups, les mantes apareixen de totes bandes i comencen a dansar davant nostre, recorrent amb llargues passades, en picats vertiginosos, en rasants mil·limètrics i en giragonses contorsionistes, l’aigua amarada de llum. Amb els focus mostrant parcialment l’escena i les bombolles dels submarinistes encerclant el foc de camp, l’espectacle sembla una fusió entre Encontres a la Tercera Fase i Abyss, fent-ne una nova pel·lícula amb actors animals. Fins a catorze mantes es concentren en aquell petit tros de mar il·luminat, passant un i altre cop amb l’amplíssima boca oberta per sobre els nostres caps, tan a prop que hem d’ajupir-nos perquè no ens freguin amb el ventre.

Com esperits del mar en una orgia de ball i menjar, durant mitja hora volen per l’aigua, il·luminades per sota pels nostres focus i per dalt pels que fan snorkel i que ens oberven des de la superfície de l’aigua. Neden i s’alimenten, indiferents a la presència dels bussejadors. Quan al cap d’una estona ja tenen l’estómac ple de plàncton, d’una a una les mantes retrocedeixen cap a les fosques solituds de l’abisme i tornen d’on han vingut. Quan l’última de les mantes desapareix rera l’ombra de les profunditats, ens mirem entre els companys amb ulls encara esbatanats i la convicció que hem viscut una experiència inoblidable.

Mentre retornem a les fosques cap al vaixell, comprenc finalment perquè la consideren una de les deu millors immersions del món.

La Gerra de Pandora

2009-07-01T23:30:00.011+02:00

Tothom ha sentit a parlar de Pandora. O almenys de la seva caixa.
Per a aprofundir en aquest mite, ahir al vespre al Caixafòrum de Barcelona dins el Cicle de Mites Grecs que actualment es duu a terme aquesta entitat, el professor Francesc Casadesús va desgranar l’origen i evolució de Pandora.
Tot el que sabem d’aquesta dona primigènia ve d’una sola font, el poeta grec Hesíode (Beòcia, s.VIII-VII a.C.). Els dos llibres en què la menciona (la Teogonia i Els Treballs i els Dies) són clarament misògins, tal com era normal a l’època en que van ser compostos, per la qual cosa l’aspecte del mite té una subjectivitat misogínica inherent que fan que la lectura actual no sigui gaire recomenada per a modernes feministes.
En els dos casos, Hesíode introdueix Pandora de la mateixa manera. Durant l’Edat d’Or, quan encara els homes i els déus convivien a la mateixa terra, Prometeu va enganyar a Zeus, el déu pare de l’Olimp. Primerament l’enganyà mentre es repartien el sacrifici d’un bou, va fer que a Zeus només li toquessin els ossos (per això després els sacrificis als déus consistirien en cremar els ossos, per cert, una manera molt educada dels homes per a quedar-se amb la carn sacrificada). I després, i més greu, Prometeu robà a Zeus el coneixement del foc, que donà a la humanitat. Prometeu mateix va patir un càstig terrible per la seva gosadia, i des d’aleshores està encadenat en una muntanya del Caucàs amb una àliga que constantment li està menjant el fetge.
Però la ira de Zeus no s’acabà en castigar Prometeu, i envià una plaga encara més terrible als homes: els envià la dona.
Per ordre de Zeus, Hefest agafà terra i en modelà una figura de dona, feta a semblança de les deesses immortals, d’una bellesa suprema, que Atena s’encarregà d’augmentar a base de vestimentes i garlandes.
La Teogonia és prou explícita en els efectes que la introducció de la dona causà entre els homes:
Després de fabricar aquest bell mal [kalon kakon, per a qui els soni l’expressió], per compensar aquell guany, la va portar on vivien déus i homes, adornada per la deessa d’ulls blancs, filla de pare poderós. L’estupefacció s’apoderà dels déus immortals i dels homes mortals en veure el terrible engany, mal ineludible dels homes. D’ell prové la funesta gernació de les dones, flagell que habita entre els homes mortals, no gens resignades a suportar la penúria funesta, sinó l’abundància.
Llegint les paraules d’Hesíode s’entén que a l’antiga Grècia el paper de la dona fos poc actiu. En realitat, la dona clàssica feia poc més que estar-se a casa teixint. De fet, tant ho feia en sentit literal, teixint roba, com sentit figurat, teixint i ordint trames per a poder-se defensar en un món d’homes misògins. Penèlope, Helena i tota la colla de grans dones de l'antiguitat grega que la seguiren foren unes grans artistes del teler i de la conxorxa.
Hesíode va més enllà en la Teogonia i en un dels passatges informa que la dona és un mal necessari. L’home que no es casa, explica, no pot tenir descendència que el cuidi quan sigui vell ni que continuï i heredi el seu llegat. Per contra ”aquell a qui ha tocat per sort el matrimoni i posseeix una esposa fidel i dotada de prudència, veu que en tota la seva vida el mal és igualat pel bé”. O sigui, que si tens la sort de trobar-te amb una bona dona, com a mínim els inconvenients empaten amb els avantatges. Déu n’hi do amb l’Hesíode, aquest. En canvi, “aquell que constitueix una família dissortada, porta per sempre una pena que li destrueix l’ànima i el cor en el seu pit, i esdevé per a ell un mal inguarible”.
Els déus van crear la dona i la van regalar als homes (d’aquí vindria l’etimologia de la paraula Pandora: Pan: tots, i Doron: regalar; és a dir, el regal de tots els déus). Que sigui un bon o un mal regal, això ja depèn de qui ho miri. Segons Hesíode, està clar que va ser un regal amb males intencions. Sobretot perquè, segons ell, va ser la dona qui va obrir la caixa dels trons. O més aviat la gerra.
Al cant XXIV de la Ilíada, Aquil•les menciona que Zeus posseeix dues gerres, una amb tots els béns del món i una altra amb tots els mals. I el déu els va distribuint a tort i a dret entre els homes. A la Teogonia d'Hesíode, la gerra dels mals apareix subreptíciament davant de Pandora, possiblement oblidada per Zeus mateix per a castigar els homes, sabent que la dona, el primer que farà en veure-la, serà obrir-la:Abans, la raça d’homes vivia sobre la terra al marge de penes, de dures fatigues i de malalties penoses que porten els homes a la mort. La dona, però, traient amb les seves mans la tapa de la gerra, les va escampar i va proporcionar neguits dolorosos als homes. Només es quedà l’esperança allà dins, en les seves estances indestructibles.
És curiós que l’esperança es trobés en la gerra dels mals, però és que en grec, esperança i expectativa són la mateixa paraula, elpis, i en aquest sentit, és un mal quan els homes es generen falses expectatives que al final no es duen a terme i agreugen el mal.
El text original menciona una gerra, i no una caixa. La confusió ve molt

possiblement d’Erasme de Rotterdam, que en un escrit del 1608, possiblement recordant de memòria, confòn la gerra (Pithos) de Pandora amb la caixa (Pyxis) de Psique, protagonista d’un altre mite que cau en la mateixa temptació d’obrir el que els déus els havien prohibit.
És curiós que tant en la mitologia grega com en la judeocristiana (el cas fragrant d'Eva i la poma) siguin les dones les que originin els mals dels homes. L’origen del mite, però, podria haver estat molt diferent, com recullen les fàbules de Babri, autor del segle III d.C., que escriu que en realitat, foren els homes els qui obriren la gerra. La diferència també es troba en que en comptes de ser la gerra dels mals, fou la gerra dels béns, la que obriren. Malauradament l’efecte va ser el mateix: els béns “volaren i fugiren de la terra al cel. Només romangué l’esperança, perquè quan es tornà a posar la tapa, l’esperança es quedà a dintre. Per això, només l’esperança es troba entre els homes, prometent que ella ens donarà cada un dels béns que han fugit”.
En fi, els homes sempre han estat una mica beneits. Ja quan vivien a l’Edat de l’Or, entre els déus, no eren més que nens despreocupats que jugaven al jardí del paradís. Una existència que devia ser d’allò més monòtona, per cert. Encara sort que Zeus ens envià a Pandora, sinó encara estaríem jugant a polis i cacos entre les palmeres de l'Edèn. Com a mínim l’arribada de la dona va servir com a efecte de gran humanitzador. L’home-nen va passar, gràcies a la dona, a home-gran.
Obrint la gerra, Pandora va aconseguir fàcilment treure l’home del seu infantilisme amb el missatge més clar possible que mai s'ha donat a la humanitat: Nen posa’t les piles, que has de madurar!

Aquella perduda Arcàdia

2009-06-21T23:39:00.007+02:00

Les coses escrites per un mateix sempre sonen millor llegides per un altre. És curiós però és així. Deu ser perquè mentre ho escoltem, ens adonem que aquell qui ho llegeix és el primer lector d'allò que hem escrit. I com que quan escrivim alguna cosa és perquè sigui llegida, sentir que algú ho està llegint davant nostre ens convenç que, com a mínim, tenim un lector.

Avui m'he trobat amb la possibilitat de sentir en pròpia carn aquest axioma de la narrativa. I per si fos poc, he estat conscient que mentre em llegien, a la vegada ho estaven escoltant força més persones. Resulta que al programa El Suplement de Catalunya Ràdio han escollit un text meu com a guanyador del concurs de relats de la setmana.

És un conte que vaig fer com a exercici per a un Curs de Narrativa. La professora ens va fer refer un relat de Llorenç Villalonga de títol 'Aquella perduda Arcàdia'. Mantenint el títol (tot i que és massa pompós, per al meu gust), he escrit la meva pròpia visió de com és la pèrdua del paradís.

La lectura en veu alta feta per Adolf Beltrán, afegeix molt més encant al relat. Per a aquells que ho vulgueu sentir enlloc de llegir: http://www.catradio.cat/reproductor/audio.htm?ID=353645 (minut 44:25)

AQUELLA PERDUDA ARCÀDIA
La vella, encorbada pels anys, avançà lentament pel polsegós camí de carro i s’assegué en aquella grossa pedra. Als seus peus, més avall del talús que s’iniciava al costat del camí, els cotxes avançaven sorollosos per la nova carretera.

El tacte de la pedra sota la faldilla de llana li féu venir records oblidats als plecs de la memòria. Aquella pedra havia estat el tro principesc dels seus jocs infantils, el testimoni de les corredisses descalces amb la canalla del poble, el vigilant de les becaines de les tardes d’estiu sota l’ombra d’aquell om esplendorós que ara havien tallat per a fer lloc a la carretera.

Enyorà l’herba alta, verda i tupida dels camps que havien omplert la fondalada, on ara corria el monstre d’asfalt. I recordà amb nostàlgia els aiguamolls encanyissats del fons de la plana, on l’aigua havia estat un mirall per al cel blau de les vacances estivals, on els espiadimonis de colors brillants solcaven l’aire amarat del concert de les granotes.

Els ulls de la vella s’humitejaren com la primera vegada que els camps van ser expropiats per a fer-ne la carretera. I tornà a plorar com quan assecaren els aiguamolls per a fer-ne el centre comercial. Amb les mans nuoses, tremolant d’impotència, palpà la pedra desgastada i s’aixecà amb dificultat. Sense mirar enrera, els ulls vessant encara amargues llàgrimes pels records esborrats a cops d’excavadora, s’allunyà pel camí de carro.

Demà començarien les obres per a aplanar el talús i fer-hi cases.

El Vent

2009-06-12T20:29:00.001+02:00

Acaben de sortir els resultats del jurat del II Premi Cryptshow Festival de Relat de terror, Fantasia i Ciència Ficció d'enguany. El festival pretén consolidar-se a nivell internacional com a difusor i recolzador de la cultura popular i el gènere fantàstic, mitjançant la presència de totes les arts, des del cinema i curtmetratges fins a la pintura, el còmic, la música o la literatura.

Del dia 15 al 18 de Juliol es celebrarà a Sant Adrià del Besòs la segona edició d'aquest certamen. Entre els finalistes del concurs literari ha quedat el meu relat "El Vent", que vaig escriure fa uns mesos per al Curs de Narrativa del Corte Inglés. Per a aquells interessats en el gènere de por, el reprodueixo aquí íntegrament:

EL VENT

Ara ja fa molts anys que el mas de Can Jofre està deshabitat. Ningú hi ha tornat a entrar des de la mort de la vídua Jofre. Hi ha qui assegura que la seva ànima en pena encara recorre el celler del mas, on la van trobar morta. Quan bufa el vent i vincla els arbres que voregen la finca, se sent un udol llastimós que posa la pell de gallina. Els estrangers diuen que simplement es tracta de la remor de les branques i el xiular de l’oratge entre les fulles i entre les parets ara buides i les finestres sense vidres. Però si parleu amb la gent del poble, que coneix la història, us diran que són els tristos laments de la vídua Jofre.

El marit de la vídua i hereu del ric mas havia mort pocs anys després de casar-se. Havia deixat a la seva aleshores jove vídua una gran fortuna, provinent de les grans vinyes que el mas tenia. Les males llengües deien que aquella fortuna encara hi era, en algun lloc amagat entre les parets gruixudes del mas. Els qui coneixen la història, saben que aquella riquesa fa temps que es va fondre. La mort del marit va afectar tant la vídua, sense família ni amics, que es va recloure dins d’ella mateixa. Abandonà la cura dels camps. Les extenses vinyes es convertiren en cúmuls de ceps morts, deformats, sense fulles, amb els troncs encarats al cel com esquelets sorgint d’una tomba sorrenca. Les males herbes proliferaren per tot arreu, com cabells encrespats d’una cabellera que no es pentina. El gran i antic mas va patir el mateix pas del temps i la mateixa indiferència. Les parets s’escrostonaven, els vidres que els embats del vent trencava no es reparaven, les frontisses xerricaven al compàs de l’aire i l’ampla era davant la portalada s’omplí de fulles seques, que el vent acumulava contra les parets centenàries.

La vídua patí les mateixes conseqüències d’aquell abandonament i es reclogué dins el mas. Els primers anys després de morir el marit, la dona va sortir molt poc de la gran casa. Els últims anys, no sortia mai. Diuen que el vent d’aquella regió té aquest efecte sobre els nouvinguts. La vídua havia nascut en una zona de mar, on la brisa tranquil•la dels vespres d’estiu era el vent més fort que havia conegut mai. I possiblement no s’acostumaria mai a aquell oratge ferotge que batia les parets del mas gairebé cada dia. Cada xiulet, cada remor, cada murmuri que el vent portava, la feien estremir, com si el vent estigués bufant sobre ella maldant d’arrencar-li la raó.

Maleïa el seu marit mort per haver-la portat a aquell lloc. El maleïa per haver-se mort i haver-la abandonada. I es maleïa a si mateixa per no atrevir-se a marxar i buscar un altre indret. De diners no li faltaven, però després de la mort del seu marit, es digué que no podia confiar en ningú més. Havia confiat cegament en ell i ell l’havia acabat traint. S’havia deixat matar per aquell arbre que li havia caigut a sobre mentre el tallava amb la destral. Era l’arbre que, segons ella, xiulava més amb el vent i no la deixava dormir. L’arbre era prop de la casa i el vent podia acabar llençant-lo contra les parets, i l’Enric Jofre havia decidit que era millor tirar-lo a terra. Però després que arbre i marit desapareguessin, el soroll del xiulet del vent encara se sentia, ja fos en els altres arbres o en l’edifici mateix.

La vídua trobà consol únicament en els seus gats, una colònia de divuit felins que havien anat naixent els uns dels altres a partir d’una vella femella tricolor. Tot el dia la vella vídua era envoltada pels seus gats, que jugaven, lluitaven, dormien, menjaven, defecaven i s’aparellaven dins la casa. La forta olor felina no semblava molestar la dona, que s’havia anat tornant quasi tan salvatge com els seus gats. L’espessa i llarga cabellera grisa semblava una escarola despentinada; la cara, blanca per la falta de color, era arrugada com la pell d’una pansa; el color negre del vestit llarg de dol amagava moltes de les taques de brutícia, però alguns talls, algunes esgarrinxades no sargides i alguns trossos caiguts de tela evidenciaven la poca cura d’un vestit que mai no es canviava. La dona feia pudor humana i gatona, i ella no ho sabia. Ni li importava.

Només tenia contacte amb un altre ésser humà, i aquest era el masover del mas veí, que se n’havia compadit i la visitava un cop per setmana després de passar pel mercat del poble, on comprava menjar per a la vídua i els seus gats. Ell duia el mejar fins a la porta, on trobava unes monedes d’or per a pagar-li els queviures. Deixava el menjar al costat de la porta, recollia les monedes i marxava. Feia anys que no havia vist a la vídua Jofre, però sabia que dins el mas hi havia algú perquè a la següent setmana quan hi tornava, el menjar ja no hi era i hi havia unes monedes al seu lloc per a tornar-hi a deixar el nou menjar. Però tot i que duia fent això des de feia molts anys, últimament les monedes començaven a mancar i no eren de tan valor. El masover no era ric, i el dia que faltaren quatre monedes, va quedar-se rera la porta i parlà a la vídua. “Mestressa, amb el que em vau pagar l’últim dia, amb prou feines us he pogut comprar menjar per a vós. Per als gats, no podeu comprar ja aliment i només he torbat una sardina. Us heu d’alliberar del gats”. La dona el sentí portes endins, contemplà les últimes monedes d’or que tenia a la mà, i no digué res. S’estimava els seus gats, però eren ja una càrrega que no podia continuar mantenint.

Quan el masover se n’hagué anat al cap d’una estona d’intentar obtenir resposta i s’acomiadà fins a la setmana següent, la vella obrí la porta, agafà el menjar i desempaquetà els queviures embolicats en paper de diari. Hi havia verdures, ous i una mica de pollastre per a ella. Per als gats, l’única sardina.

La vídua es mirà els divuit gats, que ja feia dies que no menjaven gaire, es mirà la miserable sardina, i els digué: Demà us mataré. Guardà la sardina en un calaix i s’assegué a terra entre els seus gats. Les hores d’aquella tarda passaren lentament mentre la dona maquinava la millor manera de matar els seus gats estimats. No pogué dormir en tota la nit. El vent xiulà entre les branques dels dos xiprers despentinats que creixien al costat de l’era i les frontisses dels porticons que el vent movia tremolaven amb un soroll oxidat que recordava a la vella un miol queixós.

La idea li vingué a trenc d’alba. S’aixecà del sofà on solia reposar a les nits, del tot vestida. Es mirà els seus gats i els digué: Avui us mataré. S’arribà al calaix on la tarda anterior havia guardat la sardina i se la guardà a la butxaca. S’apropà a un altre calaix, en tragué una espelmatòria, amb un tros d’espelma petit i recremat, cercà un llumí vora la llar de foc i encengué l’espelma. Regirà entre les butxaques del vell vestit negre fins que en tragué una grossa clau antiga, rovellada i pesant. Es mirà els gats que la seguien per tota la casa i els digué: Ara us mataré.

Obriria la grossa porta de plafons de roure massís que tancava l’accés al celler, excavat al terra, on s’hi havia guardat el vi en grosses bótes. Allà faria baixar els gats per les escales de pedra, il•luminant-se amb l’espelma. Tancaria la porta rere ells, per tal que cap no pogués escapar-se d’aquella habitació sense finestres. Els reuniria tots al costat de les bótes del fons, deixaria la sardina al terra i mentre els gats lluitaven per a apoderar-se’n, ella pujaria les escales, obriria la porta i sortiria del celler, tancant-lo amb clau perquè els gats morissin de gana.

Ara us mataré.

Obrí la porta. Deixà passar els gats i quan els divuit felins van haver entrat, ella tancà la porta amb clau i començà a baixar l’escala. La llum dèbil de l’espelma la va enganyar. Un fals pas va desequilibrar-la i s’entrebancà. Va caure al fons de les escales. Quan se li trencaren els fràgils ossos de les cames, l’espetec va ressonar per tot el celler. L’espelma saltà de l’espelmatòria, anà a topar contra una paret i s’apagà. Mentre la vídua cridava de dolor, la foscor va apoderar-se del celler. El dolor de la vídua era tan gran que acabà desmaiant-se. Quan es despertà al cap d’una estona, no sabé si era de nit o de dia. Només sentí la remor de les passes dels gats al seu voltant, i algun miol ocasional. Es palpà les butxaques amb les mans nuoses i primes com els ceps morts dels solitaris camps del voltant. La sardina ja no hi era. Els gats l’havien agafat. El dolor a les cames era tan intens que tornà a desmaiar-se. La despertà de nou el volum creixent dels miols dels gats, que cridaven de gana. No sabia quant de temps havia estat inconscient, però per sota de la porta dalt les escales de pedra es filtrava ara una mica de llum. Devia ser de dia. El sol devia estar banyant les velles parets del mas. El vent segur que seguia bufant i xiulava a les branques i a la teulada. Al celler, no se sentia el vent. Però aquells miols insistents, penetrants, eixordidors, eren molt pitjors que el vent. Amb la poca llum que arribava pogué veure uns quants ulls brillants, grocs, reflectants,... Famolencs... Ulls de caçadors.

Ara em matareu.

S’adormí i no tornà a despertar-se.

Dido i Enees: un amor impossible

2009-05-27T21:13:00.005+02:00

Per a mi el mite de Dido i Enees va començar a Islàndia. Hi vaig anar amb la família fa ja uns anys, i un dels últims dies, passejant per Reykjavík, vam trobar un anunci de l’òpera Dido i Enees, del músic barroc anglès Henry Purcell, que s’havia de celebrar a la Íslenska Óperan. Mentre parlàvem de Purcell i de la importància de la seva obra magna, va coincidir que en una botiga ens vam trobar amb l’escriptor Baltasar Porcel, que també era a Islàndia de vacances. Aquella curiosa i inusual coincidència de noms (Purcell i Porcel), va fer que el mite de Dido i Enees em comencés a interessar.
Però no va ser fins ahir que no vaig entrar de ple en el seu coneixement, a mans de possiblement la persona més experta en el tema a Espanya, el catedràtic de Filologia Llatina de la UB, Josep Lluís Vidal. Continuant el cicle de mites clàssics al Caixafòrum, la sessió d’ahir es va concentrar en el mite de Dido i Enees.
Tot i que en un origen ja havia estat tractat per a autors com Justí, el mite va ser explotat, modificat i adaptat per Virgili a l’Eneida, el llibre sisè de la qual explica la història i desencís de l’amor impossible de Dido i Enees.
Quan Enees va fugir de Troia poc abans que fos destruïda pels grecs, ho va fer amb uns quants dels seus homes amb la missió encomanada pels déus de cercar un lloc per a edificar-hi una nova Troia. Enees, fill de la deessa Venus i del mortal Anquises, fugí de la ciutat troiana duent el seu pare a coll-i-be i el seu fill Ascani de la mà, imatge que ha estat aprofitada per multitud de pintors i escultors en obres d’art.
La fugida en vaixell inspirà a Virgili tantes aventures com les que Odisseu i els seus homes patirien de retorn a Ítaca, i en una d’aquestes aventures, Enees i els seus homes naufraguen i van a parar a la costa de Líbia (l’actual Tunísia). Allà els acull Dido (també anomenada Elisa), que era germana de Pigmalió, rei de Tir, del qual havia fugit per a fundar la seva pròpia ciutat després que aquest matés el marit d’ella, Siqueu, per a quedar-se amb les seves riqueses. Dido fundà Cartago, a la qual arribà Enees.
Quan aquest li explicà els aconteixements de l’última nit a Troia, aquesta quedà bojament enamorada d’Enees. El llibre IV de l’Eneida comença així, amb la reina encara panteixant emocionada per les paraules escoltades:

at regina graui iamdudum saucia cura
uolnus alit uenis et caeco carpitur igni
multa uiri uirtus animo multusque recursat
gentis honos haerent infixi pectore uultus
uerbaque nec placidam membris dat cura quietem

[Mes la reina, d’immens neguit ja ferida, la nafra
amb ses venes nodreix i es consum en la flama secreta.
L’alt valor de l’heroi i el preu de la seva nissaga
l’obsedeixen. Clavats aquells trets i paraules li resten
dins el cor, i l’amor no li dóna el repòs ni la calma.]

La traducció és de Miquel Dolç, i tot i que l’edició del 1958 és una de les més acurades que existeixen en català, perd l’al·literació volguda de Virgili per la qual la repetició de les consonants inicials (caeco carpitur, uiri uirtus,...) intentava mostrar a la vegada el neguit de la reina de Cartago.

Dido enamorada follament d’Enees, no té en compte que aquest, tot i ser troià, ja té interioritzat l’ideal romà de la pietas, l’obediència al destí i a la pàtria. Quan Júpiter envia a Mercuri per a recordar-li a Enees que la seva missió és fundar una nova ciutat a Itàlia, el deure s’interposa a l’amor i acaba vencent-lo.
Dido, ferida en l’orgull i rebutjada, torna el seu amor en odi i maleeix els homes naufragats:

Vés, cerca Itàlia, els vents i els mars et portin al regne.
Ara, si poden quelcom els déus pietosos, jo espero
que entre esculls repeteixis el nom de Dido i esgotis
tots els suplicis. Jo et seguiré de lluny amb les torxes
negres i, en separar la mort freda de l’ànima els membres,
ombra pertot et seré. Pagaràs, malvat, el delicte.

Abans de cremar totes les pertinences d’Enees en una pira i matar-se clavant-se l’espasa del seu amor perdut al pit, Dido llença una última imprecació als seus súbdits cartaginesos:

Tiris, vosaltres volteu el seu fill i tot el llinatge
de rancons, i un regal, aquest, oferiu-me a les cendres:
que no siguin mai més aliats ni amics els dos pobles.
Tu, venjador, qui siguis, nat dels meus ossos, aixeca’t,
i amb el ferro i el folc els colons dardanis empaita,
ara, més tard i sempre que la coratgia no et manqui.
Ribes impreco enfront de riberes, armes contra armes,
mar contra mar: que lluitin els dos països per sempre!

Amb l’Eneida Virgili unia la història de Roma amb la de l’antiga Grècia i feia derivar la fundació de la capital de l’Imperi a un heroi mencionat a l’Ilíada, cosa que revestia a Roma del prestigi que qualsevol referència a l’obra homèrica atorgava. A més, aprofita per a mostrar en un sentit mític i poètic l’origen de l’enemistat entre Cartago i Roma, les dues ciutats que s’esbatussarien de valent en les guerres púniques. Fins i tot arriba a fer sortir (encara que només mencionat com a venjador), la imatge del temible Anníbal.
L’amor impossible de Dido i Enees, separats pel deure a la pàtria i a la voluntat dels déus, és un més d’aquells amors impossibles que la literatura tan sovint ha relatat (Jàson i Medea, Romeu i Julieta, Tristany i Isolda,...), però és també possiblement un dels més antics i dels que més vegades han estat representats en l’art, des dels quadres renaixentistes a l’òpera de Purcell, versions cinematogràfiques i fins i tot el nom d’una cantant de prestigi: Florian Cloud de Bounevialle Armstrong, coneguda com a Dido.

Sirenes: d'Homer a Hans Christian Andersen

2009-05-20T23:51:00.006+02:00

Continuant amb el cicle de mites grecs iniciat la setmana passada, ahir va tocar el torn a les sirenes i els mites marins en general, i molt particularment els que apareixen a l’Odissea que, tal com és d’esperar en un llibre de relats marins, n’està plena.

Per a desgranar-nos un a un els diferents mites relacionats amb el mar el cicle del Caixafòrum ha comptat per primer cop amb la presència de Paloma Cabrera, conservadora en cap del Departament d’Antiguitats Gregues i Romanes del Museo Arqueológico Nacional de Madrid.

Que la conferència versaria principalment sobre les sirenes ja va quedar clar des de la primera diapositiva del powerpoint, una cita de Las mocedades de Ulises, d’Álvaro Cunqueiro: “Yo quisiera escuchar sirenas más nobles, de las que solamente una palabra es la tempestad, dos la locura y tres la muerte”.

Qui eren aquests éssers mitològics que espantaven tant els mariners? Les sirenes gregues eren figures mitològiques, aus amb cap de dona, que vivien en una illa al mig del mar. Alades i amb urpes d’àliga, voletejaven sobre l’illa esperant avistar algun vaixell que passés a prop. Aleshores, quan els malaurats mariners s’hi acostaven, les sirenes entonaven cançons tan seductores que el timoner i tots els remers posaven proa cap a l’illa, contra les roques de la qual acabaven xocant i morint.

Com tots els mites, el de les sirenes també va tenir la seva evolució al llarg del temps. Homer explica al cant XII que eren dues, però no en dóna ni nom ni origen. Els autors posteriors van voler suplir aquest buit i a més de situar-les en illes tan diverses com Antemusa, Cap Pelorum, les illes Sirenusies o la mítica Sirenum scopuli, els van donar diferent nombre (entre dues i cinc) i una multitud de noms que permetria omplir un petit llibret per a les mares indecises: Peisinoe, Aglaope, Telxiepeia, Parthenope, Ligeia, Leucosia i un llarg etcètera.

On sí que es posen d’acord els autors antics és en descriure els seus cants com a irresistibles. Només dos mortals van poder enfrontar-se a elles. Orfeu en el seu viatge a bord de l’Argos salvà a Jason i els seus companys cantant amb la seva lira més fort que elles, de manera que els cants temptadors de les sirenes van quedar ofegats sota la mítica veu del primer dels poetes.
I només un home ha sentit el cant de les sirenes i ha sobreviscut. L’enginyós Ulisses va manar als seus homes que es tapessin les orelles amb taps de cera i que el lliguessin a ell al pal de la nau. Així, quan van passar prop de l’illa de les sirenes, per més que aquestes cantaven, els mariners seguien remant allunyant-se’n, mentre Ulisses es debatia endebades suplicant als seus companys que l’alliberessin per a poder nedar cap a les roques punxegudes que el cridaven. Alguns autors han suggerit que el destí de les sirenes era morir si se’ls escapava algun mortal, i hi ha algunes il·lustracions de l’escena de l’Odissea amb un suïcidi de sirena força eloqüent. No és estrany, doncs, que el mite encara hagi persistit fins a l’actualitat en forma de cant de sirena per a referir-se a un projecte temptador que al final acabarà malament.

En aquest sentit, les sirenes sempre han aparegut en representacions contextuades en un referent psicopòmpic, actuant de mitjanceres entre la vida i la mort, portant sovint els cadàvers cap a l’infern.

El mite continuà evolucionant i a partir del llatí tardà començà a aplicar-se el terme de sirena a les tritonesses (que formaven part del corteig nupcial de Posidó), confusió que es va accentuar a l’edat mitjana, on va quedar plasmat ja el canvi de referència de nom i a partir de la qual les sirenes es representen com a éssers amb bust de dona i cua de peix.

Què hauria passat si Hans Christian Andersen hagués ideat la seva protagonista com un gran ocell amb cara de dona? Segurament el príncep no s’hauria enamorat d’ella. I probablement no hi hauria hagut mai cap estàtua a la vora del mar a Copenhaguen amb un ocellot de cara femenina. Però això no hauria passat. Curiosament, la confusió només es va donar als països de parla romànica. En anglès i les llengües nòrdiques encara es manté la distinció entre siren (ocells amb cara de dona) i mermaid (dones amb cua de peix).

El que sí que han adoptat totes les llengües és el terme sirena per a anomenar l’aparell que produeix el so monòton, estrident i penetrant de les ambulàncies, bombers o policies que ens molesta força sovint a les ciutats. Encara que hagin perdut el caràcter seductor de les sirenes primigènies, aquests cants moderns ens fan adoptar la mateixa precaució instintiva: tapar-nos les orelles confiant en que passin de llarg. I és que les sirenes, en el passat o en el present, sempre han estat portadores de desgràcies.

Potser és per això que els gossos solen udolar al seu pas.

Miralls íbers

2009-05-17T18:28:00.001+02:00

L’arqueologia experimental és tota aquella part de la investigació arqueològica destinada a l’estudi de les civilitzacions antigues a partir de la recreació de les tècniques emprades a l’època o de la observació dels referents actuals d’aquelles mateixes civilitzacions. Des de tallar unes pedres de sílex a utilitzar un torn de pedal, construir un sostre de palla o cuinar amb un forn de llenya, l’arqueologia experimental ens permet aprofundir en el coneixement de les cultures passades i entendre millor l’estat de la seva tecnologia.

Avui he estat un testimoni involuntari d’una sessió d’aquesta arqueologia experimental a Cerdanyola. Hi he anat per a sortir d’allà cap a Barcelona amb bicicleta de muntanya. Havia calculat que per a arribar a Barcelona passant pel Tibidabo en tindria prou amb dues hores, però me n’hi he passat més de quatre. En començar la ruta se m’ha acudit passar pel poblat ibèric de Ca n’Oliver, seguint un rètol que ja havia vist altres vegades i, en trobar-lo obert, m’hi he quedat fascinat unes bones dues hores.

Un cop al mes algun voluntari del CRAC (Col•lectiu de Recerques Arqueològiques de Cerdanyola) atén als visitants del diumenge i els explica la vida en aquella època fent algun taller o activitat. Avui la coincidència ha volgut que fos un d’aquests dies. En Jordi Hernàndez, un arqueòleg que ha treballat a l’excavació, ens endinsa a mi i a una vintena més de turistes moderns en la història dels laietans. El jaciment encara s’està excavant, però ja es coneixen prou dades per a saber que aquesta tribu d’íbers va habitar al turó de Ca n’Oliver des del 550 al 50 a.C., i va deixar múltiples vestigis de la seva vida.

Un fossat i una muralla protegia el poblat, reservat a l’èlit guerrera i religiosa de la societat. Unes quantes cases de diferents formes i grandàries són testimoni de l’evolució del poblat durant els cinc segles d’existència. Un camp de sitges immenses davant del poble servia per a emmagatzemar el cereal que els camps de tota la plana del Besòs produïa. Aquest cereal era el que permetia el comerç amb cartaginesos, grecs i més tard romans, principalment a canvi de vaixella de poca qualitat que ens ha arribat en forma de trencadissa emmagatzemada en les sitges buides que s’utilitzaven d’abocadors de deixalles.

Una sèrie de poblats i fortaleses íbers s’aixecaven en turons al voltant d’aquesta plana rica, entre elles la de Puig Castellar, a Santa Coloma de Gramanet. La defensa de la zona s’activava ràpidament mitjançant senyals que permetien comunicar-se d’un poblat a l’altre, i la manera en què aquesta comunicació es duia a terme s’ha descobert gràcies a l’arqueologia experimental.

Primer els arqueòlegs ho van provar amb fum, però el vent era un gran impediment per a les bones comunicacions. Els íbers feien servir un estri molt més senzill i que no consumia res: el mirall. Amb un gran mirall fet amb bronze polit, com si es tractés d’un gran escut, reflectien la llum del sol com la rateta que de petits projectàvem amb el vidre del rellotge contra la calva d’un professor repel•lent.

La teoria és molt bona, però no ens en convencem fins que no la posem a la pràctica que és, justament, l’activitat d’avui. Quan arriba la una del migdia, l’hora convinguda, en Jordi treu uns mirallets d’una caixa de cartró i els reparteix entre tots els visitants. Ell se n’ha reservat un de paret, de més d’un metre d’alçada. Ens traslladem a un extrem del jaciment, completament encarats a Puig Castellar, que veiem a l’horitzó a més de sis quilòmetres de distància, i comencem a moure els miralls intentant captar la llum. Un núvol empipador es cola durant uns moments al cel i malda per frustrar l’experiment. Però la brisa que bufa del mar se l’enduu aviat i al cap de poc podem veure un reflex de llum que pampallugueja a la punta de Puig Castellar. Tots cridem entusiasmats. Fins i tot alguns dels nens crida Que ens ataquen! i corre a defensar el poblat.

L’arqueologia experimental funciona. Encara que un s’hagi d’esperar a que surti el sol perquè ens il•lumini.

Orfeu, transformacions d'un personatge mític

2009-05-12T22:53:00.004+02:00

Tota la sala d’actes del Caixafòrum de Barcelona és plena a vessar. L’acte no és un concert gratuït, ni una conferència d’algun polític o escriptor mediàtic. Ni tan sols és d’un tema actual. Amb el títol Orfeu, transformacions d’un personatge mític, és la primera conferència del nou cicle d’apropament a la literatura clàssica que organitza La Caixa. I ho fa amb un convidat d’excepció, el catedràtic de la Universitat Complutense de Madrid, Alberto Bernabé.

Bernabé i el director del cicle, Francesc Casadesús són els autors de la recent apareguda obra monumental Orfeo y la tradición Órfica: un reencuentro. Amb dos volums i més de 2700 pàgines hi desgranen el mite d’Orfeu des dels seus orígens fins a l’actualitat, en la recopil•lació més important de tots els temps.

I és que el mite d’Orfeu, com tots els mites, ha estat fruit de l’evolució del pensament humà i com a tal, ha evolucionat.

Orfeu no té el prestigi d’haver estat citat per Homer o Hesíode, i la primera referència clàssica és a Ibic (530 a.C.) i a Píndar (522 a 442 a.C.). Tot i així, l’orígen es situaria a l’època micènica (segle XIII a.C.), amb algunes representacions gràfiques d’un músic amb una lira sobrevolat per ocells. La imatge més clara d’Orfeu, i la que ha persistit més en el temps és justament aquesta d’un músic que amb la seva poesia i música subjugava les bèsties i fins i tot aturava els cursos d’aigua i el propi vent deixava de bufar per a escoltar-lo quan cantava.

Amb el temps, els romans se’l van fer seu i el van acabar referenciant com a inventor de la lira, de la medicina, de l’escriptura i de l’agricultura, practicant de la màgia i iniciador dels ritus religiosos òrfics. Fins i tot a l’època cristiana va ser confòs de vegades amb el propi Jesucrist pel seu paper de bon pastor.

El que és més sorprenent de tot el mite d’Orfeu és que no era cap déu. Ni tan sols un semidéu. Era només un home. Fill de la musa Calíope i del rei de Tràcia, Eagre, Orfeu hauria estat simplement un home amb un domini absolut de la poesia i la música.

La seva figura es connecta amb un altre mite, el viatge de Jàson i els argonautes. Jàson, com el baró de Münchhausen faria més tard, es rodejà de companys de viatge especialitzats. Orfeu va ser el més vell dels argonautes, però gràcies a ell i el seu cant van poder passar per les sirenes sense perill. Anys més tard Ulisses seria l’únic humà que les podria sentir quan seria lligat al pal de la seva nau de retorn a Ítaca.

El mite d’Orfeu també fa que sigui dels pocs homes que hagi baixat a l’infern (Heracles, Teseu i Ulisses també hi van baixar segons els seus propis mites), però el cas d'Orfeu és el que queda més detallat. És gràcies als seus dots de cant que va poder convèncer Hades i Persèfone perquè deixessin tornar la seva esposa Eurídice amb ell, però malauradament el descens a l’infern no va servir de res quan Orfeu, contravenint les instruccions que li havien estat donades, es va girar mentre fugien per a mirar Eurídice, que aleshores va quedar per sempre més lligada als abismes infernals. Curiosament, quan Virgili fa baixar Enees a l’infern, hi troba Orfeu. I en un gir literari d’homenatge, Dante troba al mateix Virgili quan ell mateix hi baixa a La Divina Comèdia.

No és l’única mala experiència d’Orfeu amb les dones. Segons algunes variants del mite, va ser esquarterat per les dones gregues enfurismades contra ell per haver estat l’introductor de l’homosexualitat entre els seus homes.

Segons la continuació del mite, el seu cap va caure al mar i va anar flotant fins a l’illa de Lesbos, on va ser trobat encara parlant i va ser col•locat durant molts anys al temple on feia d’oracle.

El mite d’Orfeu s’ha mantingut variant durant molt de temps, afegint-hi mèrits o aspectes nous, utilitzant-lo, com tots els mites, per explicar les virtuts i debilitats humanes. Des de l’època micènica fins a l’actualitat, passant pel ressorgiment renaixentista, Orfeu no ha deixat d’inspirar la imaginació humana i encara avui genera un interès mític.

La sala plena de gom a gom ho demostra.

Hammer Museum, Haines, Alaska

2009-03-29T22:39:00.006+02:00

Aquest text pertany al diari del viatge que vaig fer l'agost del 2005 a través d'Alaska:

Hi ha una casa petita a Haines, Alaska, tota ella de fusta pintada de blanc, amb els marcs de les finestres de color verd i un petit jardí cobert de flors. Podria passar per l’ordinària casa d’un apassionat de la jardineria, però en realitat acull al seu interior un dels museus més especialitzats del món. Un immens rètol davant de la porta dóna ja una pista del que es pot trobar al seu interior: té forma de martell, i amb lletres florides anuncia a tothom que passi pel davant que dins d’aquell bucòlic edifici el visitant hi podrà trobar el Hammer Museum (el Museu del Martell).

-Hello! -em saluda una veu escardalenca quan travesso el llindar de la porta.

Retorno la salutació instintivament, giro el cap i m’adono que he saludat un lloro gris que parla des d’una gàbia quadrada al mig del solàrium de l’entrada. Entro més endins i aquest cop em saluda una veu humana. Prové d’un home vestit amb camisa de quadres i texans de doble tela que per la fila que fa podria haver participat al Logging Show. L'home està abocat sobre una vitrina al mig d’una habitació, i quan es posa dret i es gira descobreixo que sota la tofa de cabells llargs i rossos entaforada a la gorra de beisbol s’hi amaga una cara somrient d’ulls vius i bigoti d’Astèrix.

-Hola! Benvingut al Hammer Museum! D’això... m’hauràs de dispensar un moment. Estic intentant reparar el vidre, que ha tornat a caure. De seguida estic per tu.

Quan acaba de fixar el vidre de la vitrina m’estén la mà i es presenta com a Dave Pahl, el propietari i creador del museu.

-Normalment és la meva dona qui atén les visites, però avui havia d’anar a la Fira Estatal, perquè ha guanyat uns premis a les millors verdures, i l’ha d’anar a recollir.

No em puc estar de preguntar-li de què li ve l’afició de col•leccionar un estri aparentment tan vulgar com un martell. M’explica que va començar a col•leccionar martells fa trenta-dos anys, quan va venir a Alaska, a la recerca d’un somni.

-Volia ser un pioner autosuficient -confessa-. Ja saps, construir una cabana als boscos, viure de la natura... tot això. Vaig començar fent de ferrer. Em feia les meves pròpies eines, i així va ser com vaig entrar en contacte amb els martells, perquè l’ofici de ferrer demana tenir moltes eines especialitzades, entre elles molts martells de diferents tipus. Aleshores ja en tenia més d’un centenar.

Després va conèixer la seva futura muller, va formar una família i un hivern, per a fugir de la neu i el fred, van anar de vacances a Florida.

-Allà va ser on vaig entrar per primera vegada en contacte amb els antiquaris i els mercats de brocanters. Va ser una revelació. I a partir d’aleshores ja va començar la dèria de col•leccionista. Actualment ja en tinc uns mil quatre-cents.

És difícil d’arribar a mostrar tanta quantitat de martells en tres habitacions petites, però en Dave Pahl ho ha aconseguit. Això sí, no hi ha ni una sola paret del museu que no estigui plena de martells. Es troben ordenats pel tipus d’ofici o treball que els utilitza (o principalment els utilitzava), amb cartellets que indiquen l’ús que se’n feia. Només mirant una col•lecció d’aquestes característiques un es pot fer a la idea de com el martell o la maça han ajudat a l’evolució de la tècnica humana. Moltes de les peces del museu són encara funcionals: martells de fuster, de sabater, de ferrer, de picapedrer,... Però d’altres han tingut ja el seu paper a la història i han quedat relegades a les sales dels museus. Pertanyen a oficis perduts o oficis en què alguna màquina fa ara la feina d’un home i una eina. Hi ha, per exemple, una col•lecció de sis martells de macadamiar, anomenats així per John Macadam, que va inventar el procés de barrejar grava i quitrà per a pavimentar carretera. Amb un cap en forma de bola, eren els martells més freqüents en les presons de treballs forçats per a convertir la roca en grava. Ara ja hi ha màquines encarregades de fer la mateixa feina molt més ràpidament. N’hi ha uns de petits amb el mànec gravat amb el nom de l’empresa que venia el carbó a les cases americanes fins a l’arribada de l’electricitat o el gas i que servien per a trencar el carbó de les estufes i de la cuina en trossets més petits que cremessin millor. Una col•lecció de grossos martells servia per a marcar els troncs que els llenyataires abatien, per a poder pagar després a la companyia reconeixent la seva marca.

La col•lecció és inigualable i forma un recull històric impressionant del martell com a eina i símbol que molts museus grans envegen. Els coneixements d’en Dave Pahl sobre la matèria són tant importants que ja han estat utilitzats per la prestigiosa Smithsonian Institution, que li va demanar el parer sobre uns artefactes que no tenia ben registrats. Com a compensació en Dave va aconseguir uns maniquins de guix d’artesans en posició de treball que ha disposat recentment entre la seva col•lecció.

Però sense cap mena de dubte la joia de la col•lecció és una gran fulla de pedra, en forma de destral més que de martell. Quan en Dave va començar a disposar els seus martells en aquesta casa, l’edifici estava tot ruïnós. No tenia fonaments i les parets estaven tortes. La casa havia pertangut als edificis del Fort de Haines, però la van traslladar sobre patins fins on és ara als anys quaranta per a estendre el poble. Quan fa tres anys en Dave va excavar el terra per a fonamentar la casa, entre la terra extreta hi va trobar aquesta peça.

-És una maça cerimonial Tlingit –m’explica orgullós-. De vuit-cents anys d’antiguitat. El mànec s’ha perdut, però probablement era de fusta i molt elaborat.

-I per a què servia? -li pregunto encuriosit.

-No se sap del tot. Potser com a arma per a les guerres, però segurament només servia per als sacrificis.

-Sacrificis? De quina mena?

-Abans de construir una nova casa, sacrificaven un o dos esclaus per a enterrar-los sota els pilars principals. Per a portar-los bona sort.

La col•lecció sembla tan completa que es fa difícil imaginar que pugui haver-hi algun altre tipus de martell al món que no sigui ja present al Museu.

-Oh, no! Segur que encara en queden molts. Mira, aquests mateixos que veus aquí -m’ensenya uns sis o set martells sobre una taula- no tinc ni idea de per a què serveixen. Els tinc aquí per a veure si algun dels visitants ho pot saber.

Me’ls miro però sense saber què podien fer. Si no ho sap ell, qui ho pot saber?

-I pel que fa a la quantitat, cada dia en descobreixo de nous. A més, ara amb internet encara és més fàcil. Sóc un gran usuari de l’ebay, i sempre hi trobo coses noves. Mira, avui acabo de posar aquesta altra peça que hi vaig comprar. Ets el primer visitant que la veu.

És un martell de fuster, amb el cap corbat per a poder extreure els claus. El que té d’original és que el mànec es bifurca i en realitat es converteix en dos mànecs en forma de V.

-No ho vaig poder resistir. L’havia de comprar.

Arronsa les espatlles:

-Ei! Si jo no el posés al meu museu, qui més ho faria? -afegeix, i riu sorollosament.

Preysler, Astor i la crema màgica del Photoshop

2009-03-23T23:41:00.005+01:00

Quan la cirurgia es combina amb el Photoshop per a anunciar productes cosmètics es poden aconseguir imatges gairebé miraculoses. Segurament també l’haureu vist pel carrer. És un anunci dels que van en aquelles caixes de vidre pel mig de les voreres. El podreu identificar fàcilment pel somriure encarcarat de la Preysler que anuncia una crema rejovenidora d’Astor.

Resulta que tinc un d’aquests anuncis insuportables just davant del pàrquing de casa, i cada cop que en surto i entro em trobo de cara amb la Isabel Preysler. Intrigat per aquesta imatge impossible he entrat al wikipedia i he descobert que l'ex-model filipina té 58 anys encara que n’aparenti vint o trenta menys.

La primera temptació és la de pensar que realment la crema rejovenidora que anuncia funciona, però no sé si el poder del maquillatge pot ser tant important. És cert que el maquillatge, fins a cert punt, és efectiu. Al capdavall, de sempre ha estat el mètode més utilitzat per les dones per a aparentar el que no tenen. Fa poc reveia la divertidíssima sèrie Allo’Allo’ de la BBC, i entre els seus gags n’hi havia un que feia un rodolí justament amb el maquillatge com a fons:

Lipstick, powder and a little bit of paint,
Make a girl look what she jolly well ain’t.

En el cas de la Preysler, però, segurament es necessitarien uns quants quilos de maquillatge per a dissimular tot el pas inevitable de l’edat. Descartem, doncs, el maquillatge.

També hi ha l’opció de la cirurgia, és clar, de la qual l’ex-model segur que n’ha fet un ús pròdig adequat a les seves necessitats durant la seva llarga carrera.

Però la tercera possibilitat, i la que realment marca la diferència és que en tractar-se d’una publicitat fotogràfica, es pot jugar amb les enormes possibilitats del retoc digital. I en aquest sentit, els dissenyadors gràfics de la companyia que ha fet l’anunci deuen ser uns cracks del Photoshop per aconseguir la fotografia final. I és que amb un bon programa de retoc fotogràfic es poden fer meravelles. Vegeu sinó aquest video per a veure del que és capaç un bon especialista en Photoshop:

M’inclino més a pensar que en el cas de la nova crema d’Astor, doncs, el principal mèrit se l’enduu el Photoshop. Llegint una mica més sobre la potinga en qüestió, m’assabento que conté partícules d’or que donen un toc resplendent al cutis, com una lleugera pàtina de pa d’or que converteix a les nines fràgils de porcelana embotoxada en figures barroques de rostres daurats.

Age Vitality assegura renovar la pell en només deu dies. Qui ho vulgui provar, que no esperi grans miracles. Les potingues no serveixen. Quan es vol aparentar el que no es té, no hi ha res com la cirurgia.

O millor encara, el Photoshop.

Sorolla: Visió d'Espanya

2009-03-22T20:19:00.008+01:00

Fins al proper 3 de maig, al Museu Nacional d’Art de Catalunya es pot veure l’exposició temporal Sorolla: Visió d’Espanya.

L’exposició es centra en l’obra que Joaquim Sorolla va pintar del 1911 al 1919 per encàrrec del mecenes nord-americà Archer M. Huntington, creador i fundador de la Hispanic Society of America a Nova York. Huntington va encarregar al pintor valencià una sèrie de plafons monumentals per a decorar-ne l’interior. La temàtica havia de ser una visió global d’Espanya. Durant sis anys, Sorolla, aleshores un pintor de ja un cert prestigi, va estar vitjant per tot Espanya fent esbossos, prenent apunts i agafant vistes per a la que havia de ser la seva obra més important.

Part dels esbossos i apunts que prengué durant aquests viatges es poden veure en una sala annexa del museu. Aquí s’hi poden intuir les figures aïllades, breument anotades amb traços ràpids d’artista atrafegat, que després formarien part de les composicions finals.

Quadres de més de set metres d’amplada i tres d’alçada mostren una Espanya plural, però llastimosament típica i tòpica que sembla més una col·lecció de vestimenta i folclore tradicional amb maniquins estèticament disposats que no pas una representació actualitzada (al capdavall, era a principis del segle XX) de l’Espanya d’aleshores.

Només un quadre representa a Catalunya, i Sorolla va escollir-ne una escena de mercat de peix emmarcada dins d’un paisatge de Lloret de Mar, amb els boscos de pins de Santa Cristina i les roques des Canó. Uns quants homes amb barretina vigilen i distribueixen el peix que han pescat en un mar força llunyà a l'horitzó, mentre unes dones descansen al costat i l’arrangen per a vendre. No es pot menystenir la tècnica del pintor. El color dels quadres, realísticament tractat en quadres com el de El ball de sevillanes o Les gropes de València, donen testimoni d’una capacitat de plasmar en oli la realitat que pocs pintors de l’època podien igualar.

El que sí que es pot valorar, però, és l’idoneïtat de la temàtica dels quadres com a representació d’una Espanya moderna i allunyada dels tòpics per a fer d’ambaixadors davant del públic americà. La idea que devien fer-se d'Espanya els qui van veure els quadres a principis del segle XX devia ser que aquell país de pagesots i ramaders amb prou feines havia entrat al segle XIX. No hi ha cap representació d'indústria o tecnologia moderna, i si bé pot representar una Espanya idíl·licament situada en un model rural ja aleshores inexistent, convé pensar en si va fer gaire bé al concepte que Amèrica es va formar de la gent de la península, i si el tractament clàssic de la imatge va fer gaire bé al concepte de la crítica respecte al pintor.

De totes maneres, és bo que us en feu una idea vosaltres mateixos i que la visiteu si podeu, ja que els quadres només són a Espanya durant el període que duraran les obres de remodelació de la Hispanic Society.

Via Verda de la Terra Alta

2009-03-22T18:57:00.006+01:00

Hi havia una època en què tot un seguit de trams de ferrocarril recorrien la geografia catalana i espanyola per a donar servei a una sèrie d’indústries i necessitats que actualment ja ha desaparegut.

Estacions, túnels, viaductes i altres infraestructures inútils quan els últims trens van desaparèixer d’aquests trajectes, han quedat formant part del paisatge. Des de fa uns anys, però, la Fundación para Ferrocarriles Españoles (FFE) s’ha encarregat de desmuntar-ne les travesses i els raïls, acondicionar els túnels i reparar els viaductes més abandonats, i ha creat una sèrie d’itineraris Via Verda que recorren aquestes antigues vies. Al global d’Espanya hi ha més de 1.700 quilòmetres de Vies Verdes.

La necessitat dels trens de circular per trams de poca inclinació i de corbes no molt pronunciades i la llargada de la ruta fa que aquests circuits estiguin idealment destinats a ser recorreguts amb bicicleta.

I realment són un paradís per als ciclistes. Aquest mateix cap de setmana he pogut recórrer acompanyat per un grup de la Fundació Claror el tram de Via Verda que va de Lledós (a prop d’Arnes, al Baix Ebre) fins a Xerta, a la ribera de l’Ebre.

La ruta enllaça de fet dues Vies Verdes: la de Terra Alta i la del Baix Ebre, que es troben a Pinell del Brai. Són en total gairebé 40 quilòmetres que es pot fer molt fàcilment amb poc més de dues hores.

El 1863 ja es va començar a pensar en un ferrocarril que unís el port de Sant Carles de la Ràpita amb la Puebla de Híjar, a Terol. L’origen va ser la creença per part de l’exèrcit que si es donés una invasió d’Espanya pels Pirineus, la següent frontera a defensar seria la barrera de l’Ebre. Així, era important de tenir un ferrocarril que pogués abastir un eventual front bèl·lic.

El 1895 ja s’havia construït la primera part del recorregut, i la Compañía del Ferrocarril del Val de Zafán ja havia unit la Puebla de Híjar amb Alcañiz. Fins el 1942, però, no es van acabar les obres de la línia fins a Tortosa. Durant la Guerra Civil el tram que ja estava construït va servir als republicans per a abastir-se, i quan van perdre la guerra, els mateixos presoners republicans van ser els encarregats de finalitzar les obres.

La vida del ferrocarril va ser efímera. El 1973 es va ensorrar un túnel a Pinell del Brai, i abans que es pogués arribar a finalitzar les obres de Tortosa a Sant Carles, es va clausurar la línia.
El camí travessa túnels i viaductes, passa pel costat d’estacions antigues abandonades a la ruïna total i serpenteja muntanya avall fins a trobar-se amb el poderós Ebre, al costat del qual recorre els últims quilòmetres.

Una de les atraccions del recorregut són els paisatges càrstics plens de gorges i barrancs profunds. A la meitat del recorregut és recomenable sortit un moment de la via, baixar una trentena de metres per una carretereta empinada i arribar-se al Santuari de Fontcalda, una sorgència d’aigua calenta entre paisatges erosionats que recorden a una Petra remullada.

Tot el recorregut és sobre asfalt, de manera que encara que plogui el trajecte es pot fer sense perill. Per a travessar els túnels, és recomenable l’ús de llanternes, perquè tot i que alguns estan il·luminats, la majoria són llargs i foscos. El millor sentit és el que hem seguit nosaltres, de Lledó a Xerta, ja que és només de baixada. La Via segueix des de Xerta fins a Tortosa, però des d’allà només va seguint la carretera, perdent part del seu encant d’isolació.

Duel de robots

2009-03-14T21:40:00.000+01:00

En aquests moments de crisi, les empreses han d’exprémer el cervell dels seus integrants per a poder pensar idees que atreguin nous clients. Un dels millors llocs per a poder veure el resultat d’aquestes expremudes cerebrals són les fires de mostres.

Recentment he visitat la fira Maquitec al recinte de Gran Via de la Fira de Barcelona. D’any a any, aquesta fira ha anat perdent presència, ja que com a tot arreu, el món d’internet actualment fa innecessari i altament gravant per a les empreses un estand on poder mostrar els seus productes.

Però per a aquelles empreses que encara hi van, és on realment s’han d’esforçar a presentar d’alguna manera atractiva els seus productes per a desmarcar-se de la competència i fer que els clients (o possibles clients) es quedin amb la imatge de la marca.

Segur que en aquesta ocasió ABB ho ha aconseguit. L’empresa fabricant de robots, lluny de presentar una sempre típica funcionalitat d’un robot exercint una coreografia de moviments repetitivament avorrits, ha llençat la casa per la teulada i ha presentat una parella de robots enfrontada. En comptes d’agafar peces d’una caixa i posar-les ordenadament en una altra, com fan els robots que la competència ha presentat, els robots d’ABB no fan res més que un combat d’esgrima!

Jo havia sentit a parlar dels robots lluitadors de sumo. Però aquests més que robots eren petits vehicles amb rodes i algun sistema per a reconèixer i empènyer el contrincant fora del ring de lluita. Cadascun dels robots espadatxins té a l’extrem del braç un floret, que maneja amb perfecta habilitat sincronitzada. Embesteixen, finten, claven, esquiven, punxen i retrocedeixen. Em balla pel cap una mítica escena de El hermano más listo de Sherlock Holmes, amb un Gene Wilder lluitant contra una espècie de robot connectat a una bicicleta que activa un Marty Feldman d’ulls esbatanats.

Qui sap si és el futur. A l’Escola Hongaresa d’Esgrima no teníem robots contra qui lluitar, però potser amb el temps també vindran. N’hauré de parlar amb l’Imre, el nostre mestre. Potser ell en sap alguna cosa…

Ultra Trail del Mont Blanc

2009-03-03T23:27:00.005+01:00

Aquest cap de setmana he estat al Puigpedrós. Amb 2.914 metres d’alçada, es tracta de la tercera muntanya més alta de la Cerdanya. No és gaire complicada de pujar-hi, tot i que amb neu és imprescindible fer-ho amb ajuda de raquetes o esquís. Es pot fer d’una tirada des de Meranges, però amb el grup amb qui vaig anar vam decidir fer nit al refugi de Malniu, el guarda del qual és el pare d'en Kilian Jornet, l’actual campió del món d’skyrunning i skirunning.

A les parets del menjador hi ha fotos del Kilian, i en un plafó de suro al costat de la porta un retall de diari anuncia una notícia que no deixa de ser sorprenent per la poca incidència que ha tingut en la majoria de la població catalana. No estic del tot desvinculat del món de la muntanya, i per això em va sorprendre reconèixer que donat que ni jo mateix no me n’havia assabentat, possiblement el públic en general que no està interessat en la muntanya no n’ha sentit mai ni a parlar.

Els mitjans de comunicació, massa focalitzats en els esports mediàtics (digues-li futbol), deixen de banda els minoritaris, encara que sigui en aquests esports on es facin les grans gestes esportives. Al capdavall, xutar una pilota no té gaire difícultat, i en canvi és l’esport que se segueix amb més passió.

Quan de petit m’empassava tots els reportatges de la National Geographic, recordo que n’hi havia un que em fascinava més que els altres, titulat una cosa com ara L’Increïble Màquina Humana, on es descrivia el funcionament del cos humà com si es tractés d’una màquina. Tots tenim al nostre genoma els plànols per a una màquina de característiques similars. Tots tenim un cos amb dues cames i dos braços, i un cap amb una boca, dos ulls i un nas. La varietat de màquines que en resulten és tan variada com tants de nosaltres hi ha al món, però desenganyem-nos, la majoria d’aquestes màquines estem força a prop de la mediocritat.

Només de tant en tant, en surt una màquina més evolucionada, més potent i més ràpida. Està molt bé saber donar un cop de raqueta per a col•locar una piloteta en un lloc precís, Nadal, i està molt bé saber moure estratègicament figuretes en un tauler, Kaspàrov. Però quan es tracta de valorar els extrems a què pot arribar el cos humà, ens hem de fixar en les proves de resistència.
I per això em sorprèn que no s’hagi fet prou propaganda de la gesta que en Kilian Jornet va aconseguir a la VIa Ultratrail del Mont Blanc el passat mes d'agost. La prova és considerada la més dura d’Europa, i els poc més de dos mil corredors que hi van participar van haver de córrer sense parar la volta al massís del Mont Blanc.

En Kilian Jornet va trigar 20 hores i 57 minuts en recórrer els 166 quilòmetres d’una cursa que acumula un desnivell de 9.400 metres. Això representa gairebé fer quatre maratons seguides pujant més de dos cops l’Everest des del Camp Base.

I el més extraordinari de tot és que en Kilian Jornet ho va fer baixant de les 21 hores per primer cop en la història de la cursa i fent-ho tot i que aquest any s’havia allargat la prova amb 7 quilòmetres i 700 metres de desnivell. I a sobre ho va fer avançant-se gairebé una hora respecte al segon classificat. El corredor català, de només 20 anys (mentre que la mitjana dels corredors era de 40) va ser controlat per a dopatge cinc vegades en comptes d’una, ja que els organitzadors no es podien creure que un corredor tan jove pogués estar guanyant. Tants controls li van fer perdre uns vint minuts, així que la diferència respecte el segon classificat hauria pogut ser encara més gran.

Que una proesa esportiva així no hagi estat suficientment publicitada pels mitjans de comunicació catalans fins que un esportista d’aquest calibre passi ja a formar part de l’inconscient del poble català, dóna idea de fins a quin punt els mitjans estan esbiaixats cap a esports de diner més fàcil.

Espero que els propers èxits d’en Kilian no passin tan desapercebuts. La seva jove edat i el seu potencial fan preveure que ben aviat tornem a sentir a parlar d’ell. Encara que sigui en cercles reduïts d’interès marginal...

Oxímoron no és un insult

2009-02-24T22:46:00.001+01:00

Com que els insults acostumen a ser les primeres paraules que s’aprenen en començar a estudiar una llengua, és possible que molts dels que sapigueu una mica d’anglès recordeu que un dels insults més freqüents que utilitzen a Gran Bretanya és moron. Designa una persona amb la mentalitat d’un nen entre vuit i dotze anys, i per aquesta mateixa raó s’utilitza com a sinònim d’estúpid (o com a mínim retardadet).

El poc grec que sé es limita als prefixos i sufixos que utilitzem al dia a dia en les paraules d’ús quotidià, i per això quan m’he topat amb la paraula oxímoron he pensat que devia ser una mena de superlatiu de l’insult anglès. Al capdavall, el moron anglès també prové del grec μωρός, que en sentit literal significa estúpid. M’imaginava que oxímoron devia ser una cosa similar a arximoron.

L’altre dia, però, em van treure de l'engany en què vivia. L’oxímoron no és un insult sinó una figura lògica literària. L’arrel grega continua sent la mateixa, però quan es va encunyar el terme al segle XVIII, es va fer amb la intenció que el prefix oxi- (de l’οξύς per agut o punxant), determinés ja el significat de la contradicció a què fa referència la figura. En aquest sentit, oxímoron ja és un oxímoron per si mateix. Es tracta d’unir i armonitzar dos conceptes oposats en una sola expressió, formant un tercer concepte el significat del qual es desprengui de la seva interpretació lògica. Si en comptes de grec utilitzem llatí, potser s’entén millor per la seva expressió contradictio in terminis.

Tot i haver estat inventada la descripció al segle XVIII, el seu ús ja era generalitzat molt abans, sobretot en la poesia (on s’accentua el seu efecte de contradicció aparent) i podem trobar exemples en Teresa de Ávila:

Vivo sin vivir en mí y tan alta vida espero que muero porque no muero

O en la de Quevedo:

Es hielo abrasador, es fuego helado, es herida que duele y no se siente, es un soñado bien, un mal presente, es un breve descanso muy cansado. Es un descuido que nos da cuidado, un cobarde con nombre de valiente, un andar solitario entre la gente, un amar solamente ser amado. Es una libertad encarcelada, que dura hasta el postrero paroxismo; enfermedad que crece si es curada. Éste es el niño Amor, éste es su abismo. ¿Mirad cuál amistad tendrá con nada el que en todo es contrario de sí mismo!

Però la trobem també en paraules d’ús comú (què és sinó un pianoforte?) o en eslògans o marques comercials (fixeu-vos en l’aparent contradicció del software Microsoft Works, famós pels seus constants errors). Fins i tot hi ha oxímorons gràfics i visuals, com el de la foto, de Clemente Padín.

Per als qui vulgueu aprofundir en l’apassionant món dels oxímorons, aquí teniu una llista força llarga en castellà.

Podeu aprendre’n algun de memòria i deixar-lo anar subreptíciament en una conversa. A part de confondre a l’interlocutor, potser aconseguiu, amb la pràctica, crear un silenci eloqüent.

Darwin i Lincoln. 200 anys.

2009-02-12T22:51:00.002+01:00

El 12 de Febrer del 1809, avui fa exactament dos cents anys, van néixer, un a cada banda de l’Atlàntic, dos personatges que passarien a la història. Charles Darwin ho va fer a Shrewsbury, Anglaterra, a la casa familiar de la família i Abraham Lincoln ho va fer en una petita cabana de troncs de Kentucky. Dos cents anys després, la coincidència en el natalici ha fet que els historiadors es comencin a preguntar qui dels dos va deixar més petja en la història humana.
En vida, els dos van ser dels personatges més coneguts de la societat i dels seus àmbits. Un cop morts, el seu llegat i les seves aportacions van passar a considerar-se avenços importantíssims per a la humanitat.

L’Any Darwin i l’Any Lincoln han aportat nombrosa bibliografia que ens permet entrar en detall en el coneixement de les vides de dos personatges tan insignes, però entre els abundants volums que inunden les llibreries referents als dos homes, n’hi ha un parell que destaquen per estudiar-los en paral•lel, presentant unes similituds que van més enllà de la coincidència en el natalici.

Més enllà del fet que els dos van ser grans homes del seu temps (o de tots els temps), i que tant el científic com el polític van engegar dues grans revolucions que van canviar el món, el rerefons de les seves pròpies vides també tenen una sèrie de coincidències sorprenents que llibres com Rebel Giants de l’historiador David R. Contosta i Angels and Ages de l’escriptor Adam Gopnik descriuen amb detall.

Havent nascut al mateix dia, els dos comparteixen carta astrològica. Com a Aquaris, els dos haurien de ser tossuts, visionaris, tolerants, d’esperit lliure, rebels i amb un punt de genialitat. En aquest cas l’astrologia funciona, oi?

Els dos van perdre la mare quan eren molt joves (Darwin als vuit anys i Lincoln als nou). Els dos van patir de depressions i malalties, van tenir dubtes religiosos, van mantenir relacions tenses amb els respectius pares, van perdre fills joves, van passar els primers anys de la seva vida fent-se una carrera i no els va arribar l’èxit fins a la cinquantena: Darwin va publicar L’Origen de les Espècies als cinquanta anys, i Lincoln va esdevenir el setzè President dels Estats Units als cinquanta-un anys.

La coincidència més important, però, és que ells dos van canviar el món. Lincoln va abolir l’esclavitud i va posar les bases pe tal que anys més tard els Estats Units poguessin arribar a ser el país més poderós del planeta. Darwin va revolucionar la ciència i la filosofia explicant les conseqüències de l’evolució i modificant per sempre més la visió de l’home sobre ell mateix.

Cadascun dels dos homes va ser per si sol brillant. Junts, van formar un tàndem històric que, tot i no conèixe’s personalment, va ser capaç de canviar el món.

Rastres a la neu

2009-02-09T00:03:00.004+01:00

Les extenses cobertes nivals que s’extenen a l’hivern per les muntanyes i boscos del nostre país poden semblar un llibre en blanc per a la majoria de nosaltres. Però si anem amb els ulls ben oberts, podem distingir-hi les lletres, les paraules i les frases que descriuen la vida i els costums dels seus habitants. Fins i tot a l’hivern, els animals més presents i més patents al bosc són els ocells. Els podem veure entre les branques o per sobre les capçades dels arbres, els podem identificar pel plomatge o el so dels seus cants, i són tan presents dins el marc d’un boscatge que si en una pel•lícula no se sent el cant dels ocells dins d’un bosc notem que allà hi falta alguna cosa a banda d’un bon tècnic de so. Els mamífers, per altra banda, són tan difícils de veure en un bosc com fàcils són els ocells. La majoria són d’hàbits nocturns i només surten quan saben que els humans dormim, i d’altres ens ensumen de quilòmetres de lluny i desapareixen abans de topar amb nosaltres. Mentre que a la resta de l’any la seva existència passa més o menys desaparcebuda, a l’hivern és quan podem començar a conèixer aquests mamífers boscans fonedissos. És quan hi ha neu que s'ha de sortir al camp i començar a observar el terra cobert. És força senzill. No cal ser un rastrejador indi per a identificar unes petjades a la neu, i amb unes poques nocions d’anatomia i comportament animal es pot llegir amb força rigor els costums mòbils de la fauna més esquerpa i difícil de veure.

Els esquirols salten d’arbre en arbre, però quan s’han de moure per sobre la neu, deixen un grup característic de dues petges petites i dues més grans just a sobre. La guineu pot avançar a diferents ritmes, però per a economitzar forces ho farà trepitjant amb les potes del darrera sobre les petges fetes per les potes del davant, simulant de vegades un animal de 3 potes. Les llebres i els conills marquen el seu pas per la neu fonda amb una característic Y formada per les dues potes del davant formant el pal vertical per a recolzar-se i caient amb les dues llargues potes del darrera formant una V. La diferència de la mida de les petges és la que informa si es tracta d’un conill o d’una llebre. La precisió i continuïtat dels lagomorfs contrasta notablement amb el desordre aparent dels mustèlids. La marta, la fagina, la mostela i l’ermini tenen totes unes petges irregulars, formant ara grups de tres, ara grups de quatre, saltant i caminant, combinant passos i confonent els ulls poc avesats del principiant. Els cabirols es distingeixen per les dues peülles al fons de les traces i les dues de més petites just al darrera, i els senglars pels sortints transversals just darrera les dues peülles més grosses. Els micromamífers solen arrossegar la cua i deixen una fina línia solcant el recorregut d’unes minúscules traces.

Algunes traces van cap als rierols a la recerca de l’aigua del matí. D’altres segueixen un rastre d’alguna presa. N’hi ha que s’aturen davant d’algun matoll amb fruits tardans, i n’hi ha que passen a llargues gambades fugint d’algun predador. Però totes elles expliquen una història silenciosa. Una història que només es pot veure i entendre quan entrem al bosc nevat amb els ulls ben oberts.

Mor el pare dels Playmobil

2009-02-03T23:30:00.001+01:00

Per a tots aquells que de petits hem jugat amb els Playmobil i ens hem divertit imaginant móns fantàstics amb les figuretes de plàstic, el passat dia 30 de gener va ser un dia trist. Va morir, als 79 anys, Hans Beck, el “pare dels Playmobil”. Quan a la dècada dels 1970 l’empresa de joguines geobra Brandstätter GmbH & Co KG d’Alemanya va haver de fer front a la crisi petrolera, va encarregar al seu aleshores Cap de Desenvolupament, Hans Beck, la invenció de joguines de dimensions més reduïdes per a limitar el consum de plàstic. La idea inicial era treure una sèrie de vehicles petits, que anirien acompanyats d’unes petites figuretes. Al cap de tres anys, Beck va crear unes figures de 7,5 cm d’alçada que revolucionarien el mercat de joguines mundial.

Quan el 1974 es van presentar les primeres figures al Saló Internacional de la Joguina a Nürnberg, van ser un èxit immediat. La concepció senzilla de la joguina, la simplicitat de les faccions, la robustesa del material, la multiplicitat de possibles accessoris i la varietat de colors van fer que fins i tot disposant només de tres sèries inicials (cavallers medievals, construcció i far-west), les joguines de Playmobil comencessin a vendre’s bé, sobretot després que un client holandès hi veiés potencial i en fes un encàrrec per a tota la producció d'un any.

L’inventor Hans Beck va néixer el 1929 a Turíngia, i a partir del 1958 va entrar a treballar a Geobra, empresa que ja no abandonaria fins a jubilar-se el 1998. Al llarg dels anys, Beck inclouria noves figures (femenines el 1976, nens al 1981) i noves sèries (com la dels pirates el 1978), sempre intentant mantenir la filosofia de crear joguines educatives i no violentes. No són joguines que imposen una manera especial de jugar, no fixen un únic patró de joc en els infants, sinó que els estimulen la imaginació. Segons Beck, aquestes eren les raons de la gran acceptació de Playmobil.

L’èxit de Playmobil ha permès al Grup Brandstätter ser una de les empreses de joguines més importants d’Europa. Amb gairebé 3.000 empleats, el 2007 va arribar a facturar 402 milions d’euros, i disposa de plantes de producció a Alemanya, Malta, Espanya i República Txeca. Només a la fàbrica d’alemanya, s'injecten més de sis milions de peces en 330 màquines d’injectar, en una de les plantes més grans d’Europa. Cada dia, surten de la fàbrica més de 65.000 caixes de Playmobil. I s’espera que quan es pugui entrar al mercat asiàtic (un mercat que de moment encara no és gaire permeable a les figuretes que tenen uns ulls massa occidentals), les xifres augmentaran.

Allò que va començar sent una figureta complementària per a un cotxet de plàstic ha acabat sent un imperi de joguines que Santa Claus segur que envejaria. Poc es podia imaginar Hans Beck que d’aquells esbossos inicials que va fer el 1971 en sortirien unes figuretes que conquistarien el món.

Muntanyes de pintura

2009-01-24T20:46:00.002+01:00

Acabo de visitar, just al penúltim dia d’obertura, l’exposició Modernitat Americana, a la Fundació Miró. Amb poc més de 100 obres de diferents artistes americans, es repassen els diferents moviments artístics que van dur l’art pro-europeu influenciat per París de finals del segle XIX fins a l’expressionisme abstracte de finals del XX. Amb obres de singulars artistes com Cecilia Beaux, George Bellows, John Singer Sargent, Edward Hopper, Mark Rothko o Willem de Kooning, l’exposició mereix ser visitada. Si no hi heu estat a temps, podeu veure tots els quadres a la Corcoran Gallery el proper cop que visiteu Washington, ja que totes les obres mostrades provenen d’allà.

Si ho feu, no deixeu de fixar-vos en l’obra Monadnock in Winter, pintat el 1904 per Abbott Handerson Thayer. De tots els pintors que van fer seus el tema recurrent d’una muntanya solitària, Thayer n’és probablement el més compromès. Nascut el 1849 a Boston, va passar la infància a New Hampshire, al peu del Mount Monadnock. Durant tota la vida, guardaria el record d’aquells temps passats en plena natura, i quan més tard es dedicà a la pintura, després d’una època de retratista de figures, es passà a la pintura paisatgística, posant especial esment en plasmar a la tela tots els aspectes de la muntanya de la seva joventut. El seu compromís amb la muntanya va anar més enllà i lluità en política per a aconseguir que tota ella fos nomenada Parc Estatal. Excèntric de mena, solia dormir al ras durant tot l’any per tal d’estar més en contacte amb la natura, però segurament aquest hàbit li va permetre estudiar la naturalesa de tal manera que acabà publicant un parell de llibres sobre l’art críptic dels colors dels animals salvatges, que va fer avançar enormement a l’exèrcit americà en les tècniques de camuflatge durant la primera guerra mundial.

Thayer no ha estat l’únic pintor en estar obsessionat amb una muntanya. Paul Cézanne pintà diverses vistes de La montagne Sainte-Victoire des del poble de Le Tholonet, on va passar una temporada.

Sense anar més lluny i tirant cap a pintors més propers, Pablo Picasso va retratar unes quantes vegades la muntanya de Santa Bàrbara, propera a Horta de Sant Joan. A tot arreu on va viure hi tenia una fotografia de la muntanya on s’havia recuperat d’una mala salut jovenil. De fet l’obessió de Picasso per les muntanyes el va dur a instal•lar un estudi al Château de Vauvenargues, just sota el peu de Sainte-Victoire, seguint els passos de Cézanne.

Així que el proper cop que veieu el quadre d’una muntanya, recordeu aquests tres artistes i comenceu a pensar si el pintor no té alguna obsessió muntanyenca. Podria ser. Aquesta mena d’obsessions s’encomanen molt fàcilment.

Tintín fa 80 anys

2009-01-10T21:10:00.003+01:00

Avui fa vuitanta anys, a la revista juvenil belga Le Petit Vingtième, apareixia per primer cop una vinyeta còmica d’un reporter de curiositat insaciable, vestit amb pantalons de golf, pentinat amb un serrell alçat i acompanyat d’un terrier blanc. La vinyeta anava signada per un jove dibuixant amb el pseudònim d’Hergé.

Al llarg dels anys, Georges Remi, el pare de Tintín i Milú, dibuixaria en total 23 àlbums més que seguirien a aquell primer Tintín al País dels Soviets. A partir del segon àlbum (Tintín al Congo), Tintín ja seria en color i amb els trets diferenciadors perfectament definits. Al llarg de les aventures que el durien per tot el món, aniria coneixent molts companys de viatge que gaudeixen d’una fama gairebé tan gran com la seva: el Capità Haddock, els detectius Dupont i Dupond, el Professor Tornassol, la Castafiore,... Personatges que acompanyarien al reporter al llarg dels seus viatges pels Estats Units, Congo, Aràbia, Europa, Egipte, Xina, Perú i fins i tot la Lluna!

Amb vuitanta anys de vida, Tintín encara segueix jove i amb energia. Hergé morí el 1983 i des d’aleshores no s’ha creat cap altre àlbum, però més de 250 milions de còpies venudes dels 24 àlbums en una cinquantena de llengües donen testimoni que aquell jove reporter encara pot vendre. Arreu del món apareixen botigues dedicades exclusivament a vendre productes amb la seva imatge, i les seves aventures fins i tot han estat portades a la televisió i al cine amb dibuixos animats i persones de carn i ossos.

Segur que el 2010, quan aparegui la versió que Steven Spielberg i Peter Jackson en volen fer, la poderosa maquinària del marxandatge de Hollywood farà que la imatge de Tintín arribi a sortir-nos per les orelles, però per a un personatge creat ara fa 80 anys, segur que no hi ha res millor per a rebre un gran homenatge.

Per als fans de Tintín ja ens estarà bé. Jo encara diria més: Per molts anys!

El bicing també a Washington

2009-01-07T23:26:00.000+01:00

Barcelona, París, Brussel·les, Viena, Copenhaguen, Estocolm, Saragossa,... i ara Washington. La capital del país amb més cotxes del món ha incorporat també el sistema de bicicletes públiques que triomfa a Europa. Amb el nom d'Smartbike, encara és d'hora per a jutjar un èxit també a Amèrica, però de moment les notícies són força satisfactòries. Avui al diari El Periódico de Catalunya hi ha un interessant article que reprodueixo a continuació. El signa Joan Cañete Bayle:

Quan a l'abril Washington DC va inaugurar el seu servei de bicing --en la promoció del servei es va destacar l'èxit que havia tingut a ciutats com París i Barcelona-- va ser rebut amb un cert escepticisme. Hi va haver gent que va fer apostes sobre quant temps trigarien els aparcaments de les bicicletes a ser vandalitzats o quantes bicis es robarien al dia, i també es va posar en dubte que amb el clima de la ciutat la idea funcionés. La primavera i la tardor són temperades i ideals per pedalejar, però la humitat i la calor a l'estiu i el fred i la neu a l'hivern, en principi, ho desaconsellen.

El mateix ajuntament va llançar el bicing amb certa cautela. No és pas que no hi hagi afició a la bicicleta a Washington (la ciutat compta amb uns circuits extraordinaris entre boscos però, això sí, molt pocs carrils bici urbans), sinó que la idea era (i ho continua sent) inèdita als EUA. D'aquesta manera, el servei va començar amb tan sols 120 bicicletes (10 estacions amb 12 màquines) i una tarifa anual de 40 dòlars (uns 31 euros) per a lloguers de tres hores. Quan els responsables van veure que s'estima que el preu del sistema per bicicleta a Europa puja a 4.500 dòlars (uns 3.500 euros, segons s'ha publicat a la premsa local), el primer que van fer va ser buscar un patrocinador privat que cobrís totes les despeses.

Ho van aconseguir, i poc més de sis mesos després les xifres indiquen que la ciutadania respon: 900 persones inscrites, uns 100 viatges al dia i la idea d'ampliar-lo la primavera que ve. Les principals queixes són per l'horari (per motius de seguretat l'última bicicleta es pot agafar a les deu de la nit) i sorprèn el civisme: només una bicicleta ha estat robada fins ara. I és que el que al principi podia haver estat el principal problema (el trànsit abundant i a vegades fins i tot salvatge) ha acabat sent el principal avantatge.

Fins a tal punt que diverses organitzacions de ciclistes estan promovent a internet l'ús del bicing i també de la bicicleta privada com a millor forma de transport ara, a l'hivern, quan la neu ja ha aparegut a la ciutat. Els dies de grans nevades moure's per Washington és una tortura més gran del que ja ho és en condicions normals, així que la bicicleta, diuen els seus defensors, és la millor opció.

Per això, exigeixen a l'ajuntament que adapti mecànicament les bicicletes del bicing a les condicions atmosfèriques, i publiquen consells per pedalejar sobre la neu: seguir els trams dels llevaneu, relaxar la part superior del cos al pedalejar, beure més sovint per evitar la deshidratació, protegir-se la cara per evitar la congelació, circular tant com es pugui en línia recta i sense fer moviments bruscos del manillar...

El seu somni és que Washington es converteixi en una ciutat de bicicletes, i preveient el caos que serà el dia de la presa de possessió d'Obama recomanen desplaçar-se als actes en dues rodes. L'alcalde els dóna la raó, i al marge d'ampliar el bicing la ciutat té un altre projecte sobre dues rodes: obrir a l'estació central de tren (que també ho és de metro i és al costat del Capitoli) un aparcament de bicicletes on els ciclistes podran deixar-les segures.

© Fotos: www.smartbikedc.com

Salts de Cap d'Any

2009-01-01T22:39:00.004+01:00

Hi ha un cert component suïcida en els salts d’esquí. Es veu en les cares dels saltadors quan es preparen per a deixar-se caure per la rampa dels trampolins, quan enfilen l’estret carril i quan finalment s’enlairen pel cel. Si no tinguessin aquesta aparent despreocupació per la seva seguretat, dubto que poguessin llançar-se amb la facilitat amb què ho fan al llarg de la rampa.

Any rere any, seguia el campionat de salts que se celebra per cap d’any a Garmisch-Partenkirchen. Per a mi, el nom d’aquesta població i del seu trampolí havia passat a ser un referent de l’audàcia humana. M’estava fascinat davant del televisor, hipnotitzat per la gosadia d’aquells salts, i considerava aquella població del sud d'Alemanya com una espècie de Cap Cañaveral on en comptes de llençar màquines a l’espai hi llençaven persones. Ja fa 55 anys que Garmisch-Partenkirchen és l’escenari del salt de Cap d’Any que forma part del torneig de les Quatre Muntanyes (la Vierschanzentournee).

Quan fa tres anys vaig tenir ocasió de visitar el poble de l’Oberammergau bavarès, tot i ser estiu, el primer que vaig voler fer va ser visitar l’antic recinte dels salts, construït per als jocs olímpics d’hivern del 1936, on encara hi ha el trampolí, per a veure de primera mà com era realment. La rampa final era coberta de gespa. Dels tres trampolins del recinte, el més impressionant era el de la dreta, situat al capdamunt de l’empinada rampa. Quan després d’una llargueta ascensió per un dels laterals vaig poder situar-me just al capdamunt de la rampa de caiguda, sota del final del trampolí, el cap ja em rodava de l’alçada que veia als meus peus. I encara m'hauria faltat situar-me a dalt de tot del trampolí, cinquanta metres més amunt! Aquest any, encara m’hauria impressionat més, ja que s’acaba d’estrenar el nou trampolí, dissenyat pels arquitectes de Munic Loenhart&Mayr. La complexa estructura, d’acer i policarbonat translúcid, sembla un creuament entre una llançadora espaial i una grua de construcció.

Els arquitectes es van inspirar en les formes del mont Gudiberg, un cim proper, per a no desvirtuar el paisatge del voltant, i han aconseguit unir una integració topogràfica amb una expressió escultural que dóna al trampolí una identitat pròpia que donarà encara més fama al concurs de salts.

Un ascensor diagonal (com una espècie de funicular) estalvia als saltadors una ascensió de 332 graons fins als gairebé cinquanta metres d’alçada de l’estructura. Des de dalt, la vista ha de ser fenomenal. I des de baix, la vista del trampolí també ho és. Les plaques de plàstic que el cobreixen l’integren dins el paisatge nevat de dia, i de nit, la il•luminació interior fa que resplendeixi com una estàtua lluminosa que es veu per tota la vall.

El nou trampolí ja té guanyador i tot per a la prova d'avui. L’ha guanyada Wolfgang Loitzl, un austríac de 28 anys, amb un salt de 136,5 m. Dos metres enrere ha quedat el campió de l’any passat, el suís Simon Ammann. I tercer ha quedat el finlandès Harri Olli.

Tots tres, tenien una mirada clarament suïcida abans de saltar.

La Cursa dels Nassos

2008-12-31T22:29:00.001+01:00

Cada 31 de desembre des de fa deu anys se celebra a Barcelona un esdeveniment esportiu per a acabar l’any. Es tracta de córrer al llarg de 10 quilòmetres per diversos carrers de la ciutat, per a acomiadar l’any cremant calories.

Tot i que la cursa de Sant Silvestre de Barcelona no és tan concorreguda ni té tanta història com la de Madrid, el fet que tingui nom propi (se l’anomena la Cursa dels Nassos, pel personatge mitològic cèlebre que recorre la ciutat durant aquest dia, tot i que jo per dins penso que deu fer referència als nassos que s’ha de tenir per a posar-se a córrer al pic de l’hivern), està fent que cada any augmenti el nombre de corredors i sigui cada cop més popular.

Aquest any, hem estat un total de 8512 corredors els que ens hem calçat les sabatilles esportives, ens hem enfundat dins el paravent tècnic que regalaven i ens hem penjat el dorsal amb el nostre número al pit. Encara falta que s’hi animin més dones (que només representaven el 15% de les inscripcions), però aquesta vegada hi ha hagut fins i tot quatre corredors amb cadires de rodes, que han sortit uns minuts abans per a no tenir problemes a la sortida.
Quan han arribat dos quarts de sis en punt, s’ha donat el tret de sortida i la marabunta humana de corredors s’ha posat en marxa. N’hi havia tants que per a passar per sota el controlador de xips de la sortida s’ha arribat a trigar més de quatre minuts. A partir d’aquí, tot eren avançaments per a intentar sortir del ritme lent de l’inici, marcar el propi ritme i aconseguir un bon resultat, o si més no intentar rebaixar el propi resultat de l’any anterior.

La bona temperatura ha permès poder rebaixar el temps, i aquest any, en comptes de guanyar algun dels corredors kenyans que havien regnat en altres edicions, aquest cop un corredor del Club Atlètic Manresa, José Ríos, hagi estat el primer, amb 28 minuts i 42 segons.

Jo no em puc pas queixar. He aconseguit rebaixar els 48 minuts de les meves anteriors marques (he arribat als 47 minuts 7 segons, i això sense haver pogut entrenar gaire).

Ara es tracta que l’any vinent, el ritme sigui més ràpid i el nombre de corredors més gran. Així, la festa encara serà més grossa.

BON ANY de curses!

L'Home dels Nassos

2008-12-31T09:30:00.004+01:00

Avui és l’últim dia de l’any, 31 de Desembre: Sant Silvestre, o més conegut com el dia de l’Home dels Nassos.

Aquest és un ésser mitològic i fantàstic que té tants dies com té l’any, i només surt a passejar al carrer l’últim dia de l’any. Els nens i els babaus pensen que passejant per Barcelona podran trobar-se amb un home amb 365 nassos, però el compte és al revés, i l’Home dels Nassos té a la cara tants nassos com dies li queden a l’any. I el dia 31 de Desembre només li queda un any a la cara.

L’Home dels Nassos, per tant, queda molt ben camuflat entre la multitud de gent que també té un sol nas. Un tret distintiu pot ser que la nàpia és enorme i que no para de mocar-se, però en molts ciutadans de Barcelona es donen les mateixes característiques, de manera que pot ser difícil d'identificar-lo.

Al segle XIX, es realitzava una parada o rua per Barcelona, fent arribar el personatge per mar, rebent-lo a Pla de Palau on seia al migdia mocant-se amb un gran mocador.
Actualment, diverses entitats i associacions ciutadanes també s’han afegit a recordar aquest il•lustre personatge de la nostra mitologia i el fan rondar pels carrers en forma de capgros de cartró, que permet representar molt més gràficament el seu enorme membre olfactiu.

Segons el folclorista Joan Amades, l’Home dels Nassos seria una evolució del déu Janus, el déu romà de les dues cares (una de jove i una de vella) que en aquesta època de l’any, representaria el pas d’un any vell a un any jove per a començar. El mateix mes de Gener deu el seu nom a aquest déu. L’home dels nassos també podria ser una degeneració d’un personatge mític que simbolitzava l’any. Aquest ésser havia estat representat per un arbre, l’Arbre dels Nassos, a la soca del qual viu l’home dels nassos, que aquest dia es vesteix tot ell de fulles de dotze arbres diferents i de quatre colors i es dirigeix cap a Catalunya.

O sigui que si aneu pel carrer i veieu un home amb una enorme nàpia que no para de mocar-se, aneu amb compte, perquè potser us trobeu davant el famós Home dels Nassos.

Capacitats per a tot

2008-12-30T18:15:00.003+01:00

Extret d'un article de l'Avui d'avui, per Eloi Redondo.

L'expedició Pol Sud Sense Límits, que patrocina l'Obra Social de La Caixa, la primera a nivell mundial formada per un grup de persones amb discapacitats físiques que sense cap tipus d'ajut extern recorrerà part de l'Antàrtida en condicions extremes, ja s'ha posat en marxa. Els catalans Xavier Valbuena, que fa vuit anys va perdre una cama en un accident de moto, i Eric Villalón, que tan sols té una visió del 5%, a més del madrileny Jesús Noriega, a qui li falta una mà de naixement, van ser acomiadats ahir de forma oficial i avui volen rumb a Punta Arenas (Xile), des d'on es desplaçaran a Patriot Hills (latitud 88º) a l'Antàrtida.

El president de la Generalitat, José Montilla, el director executiu de l'Obra Social La Caixa, Jaume Lanaspa, i el regidor d'Esports de l'Ajuntament de Barcelona, Pere Alcober, van acomiadar en un emotiu acte a Cosmocaixa els expedicionaris, entre els quals hi ha també dos experts en aventures polars, Ramón Larramendi i Ignacio Oficialdegui. Per davant hi ha el repte de recórrer 250 quilòmetres en una de les zones més inhòspites del planeta, arrossegant cadascú un trineu de 60 kg i suportant temperatures de 40 graus sota zero i vents de fins a 300 km/h.

Montilla va lliurar una senyera a l'expedició perquè l'enlairin quan arribin al pol Sud, que es preveu que sigui el 27 de gener. El president de la Generalitat va destacar que, a més del repte esportiu i científic "s'ha d'afegir un valor social extraordinari perquè demostra la sorprenent capacitat humana que tenim al nostre interior. És un missatge de superació: si volem, podem".

Pol Sud Sense Límits és una iniciativa en col·laboració amb l'Àrea d'Integració Social i Medi Ambient de l'Obra Social La Caixa que té com a objectiu mostrar a la societat la capacitat de les persones amb discapacitats. A més del desafiament esportiu, l'aventura té també gran valor científic ja que per primera vegada es prendran mostres per estudiar els nivells contaminants orgànics i inorgànics.

Vegeu un vídeo de la preparació.

26 de Desembre: Sant Esteve

2008-12-26T22:00:00.001+01:00

Jo m’hauria pogut dir Esteve si els meus pares haguessin seguit la tradició de batejar els seus fills amb el nom del santoral. No va ser així i vaig ser batejat amb el nom d’un sant també famós, però des de sempre que m’ha cridat l’atenció el nom d’Esteve. Avui he investigat una mica més sobre l’orígen del sant, i he descobert que té una llarga història.

Esteve és considerat el protomàrtir del cristianisme, és a dir, el primer seguidor de Jesús en ser martiritzat per les seves creences. Va ser un dels set diaques triats pels apòstols per a dirimir les queixes dels hel•lenistes de la primitiva església, quan aquests es queixaven que les dones i nens cristians provinents del paganisme eren menys atesos que els qui provenien de la conversió del judaisme.

Pel propi nom, Stephanos, es pensa que Esteve era un jueu nascut fora de Judea, i la seva llengua materna era el grec. El nom podria ser una traducció grega de l’arameu Kelil, que significa corona.

Esteve va començar aviat a destacar per la seva oratòria i poder de convicció, i els seus discursos van començar a fer guanyar adeptes al cristianisme, principalment entre els mateixos jueus hel•lenistes del seu cercle.

Aviat, però, els ancians i caps de les sinagogues, que veien que els seus feligresos es convertien al cristianisme, van començar a veure’l com una amenaça. Amb falsos testimonis, van mirar de desacreditar-lo acusant-lo d’haver blasfemat contra Moisès i contra Déu, i l’acusació va acabar arribant fins al Sanedrí. Esteve es va defensar de les acusacions queixant-se del desagraïment del poble jueu cap a Déu, que havia enviat el seu fill per a salvar-lo i els jueus l'havien mort. El discurs d’Esteve va desagradar tant al públic que aquests van arrossegar-lo fora de les muralles de Jerusalem i el van apedregar fins a la mort. Es diu que entre els qui guardaven la roba dels qui van apedregar Esteve hi havia Saule, el qui més tard seria conegut amb el nom de Sant Pau.

No es coneix exactament la data de la mort de Sant Esteve, però es creu que va ser entre el 35 i el 45 d.C. El cos va ser enterrat en lloc desconegut fins que el 415 a un sacerdot anomenat Llucià li va ser revelat per somnis que estava enterrat a Cafar Gamala. Les relíquies van ser exhumades i portades a l’església de Mont Sió, fins que el 460 es va construir una basílica a prop de la Porta de Damasc de Jerusalem, prop d’on va tenir lloc el seu martiri.

Si mai aneu a una església consagrada a Sant Esteve i en podeu veure alguna imatge, fixeu-vos si té els trets identificatius: una palma i tres pedres del martiri.

Nombres de bona família

2008-12-13T22:58:00.012+01:00

Fa pocs dies vaig adonar-me que tota la vida he estat confonent dos termes: nombre i número. Un nombre és, segons el diccionari de la llengua catalana de de l’Institut d’Estudis Catalans, el resultat de comptar les coses que formen un agregat, i ens abstracte que resulta de generalitzar aquest resultat. Un número, d’altra banda, és el nombre amb què una persona o una cosa és designada dins una sèrie o col·lecció. És a dir, el número 7 del carrer del Pi és la casa que fa número 7, però el 7 com a xifra aïllada, és un nombre. Un nombre primer.

Avui he pogut conèixer millor les diferències entre els dos termes aprofundint en la història matemàtica que hi ha darrera els nombres, visitant l’exposició Nombres de Bona Família, que fins el proper 31 de Maig es pot veure al Cosmocaixa de Barcelona.

L’exposició recorre de forma amena i entretinguda la relació que des de fa més de cinc mil anys els nombres tenen amb l’ésser humà. Al llarg de la seva història, l’home ha hagut d’anar resolent problemes cada cop més complicats, per als quals necessitava nombres cada cop més rebuscats: nombres naturals, els nombres enters, els nombres racionals, els nombres reals i els nombres complexos.

Sense entrar en l'obvietat del coneixement que ja tenim d’aquests nombres, l’exposició revisa els diferents nombres que utilitzem al dia a dia i en els camps de la ciència i tecnologia, però posant força èmfasi en curiositats que fan replantejar-nos de seguida l’aparent caos que governa el món.

Comencem per l’1. Semblarà inútil, però no és curiosa aquesta seqüència?

1²=1

11²=121

111²=12321

1111²=1234321

11111²=123454321

I aquesta altra?

0x9+1=1

1x9+2=11

12x9+3=111

123x9+4=1111

1234x9+5=11111

Estrany, oi?

Molts dels nombres que veiem cada dia tenen una qualitat gairebé màgica. I el que és més increïble és que existien fins i tot abans que els humans els descobríssim. La famosa proporció àuria (o nombre d’or) que els arquitectes grecs ja van aplicar als seus temples i que Leonardo va immortalitzar al seu home de Vitruvio, en realitat no és un descobriment humà. Per exemple, la relació entre la quantitat d’abelles mascle i femella en un rusc compleix aquesta mateixa proporció. Els pètals d’una flor, la distribució de fulles en una tija, els nervis de les fulles dels arbres, la relació entre el gruix de les branques principals i el tronc d’un arbre i fins i tot la distància entre les espires d’una pinya o la relació entre la distància de les espires de l’interior espiralat d’un cargol o d’un nautilus són uns quants exemples de la presència d’aquest número a la natura, independentment de la presència de l’home. Potser és per aquesta raó que ens agrada tant aquest número.

Tots sabem també que Pitàgores ja va descobrir el seu famós teorema el 540 aC, amb l’arrel de 2, però sabem que en els DiNA4 i DINA3 que fem servir cada dia la proporció entre altura i base és exactament arrel de 2?

Tothom que tingui una calculadora científica podrà veure fàcilment el número pi amb uns quants decimals i és que més que un número és ja una lletra de l’abecedari grec tan coneguda que fins i tot li han escrit un poema:

Soy π lema y razón ingeniosa

de nombre sabio que serie preciosa

valorando enunció magistral.

Por su ley singular bien medido

el grande orbe por fin reducido

fue al sistema ordinario usual.

El poema és del colombià R. Nieto i a part de rimar, serveix de regla mnemotècnica per a recordar 32 xifres del número: 3,1415926535897932384626433832795...

I després diuen que els poetes no són bons matemàtics...

Un seguit de plafons expliquen molts altres nombres coneguts i no tan coneguts. Algú coneixia per exemple l’últim primer? Doncs va ser descobert el 2006 per Cooper i Boone, dos matemàtics americans que van calcular quin seria l’últim nombre primer. És 2^30.402.457-1. El número té 9.152.052 dígits, de manera que dubto que algun dia s’arribi a fer servir per a algun càlcul. Però, en realitat, la pròpia matèria es queda ben lluny d’arribar a quantitats tan importants. El número total de partícules a l’univers, un número molt més gran que tots els grans de sorra de totes les platges i deserts del món, no passa de 10⁸⁰. Però en canvi, el número de partides d’escacs diferents que potencialment es podrien arribar a jugar és de 10¹²⁰. A veure si en Kàrpov o en Kaspàrov comencen a posar-s’hi de debò...

Anècdotes i curiositats, moltíssimes més.

Números i nombres... Es diguin com es diguin, fan ballar el cap igualment.

60 anys de la Declaració Universal dels Drets Humans

2008-12-10T18:43:00.000+01:00

Avui fa 60 anys que l’Assamblea General de les Nacions Unides, per la resolució 217 A (III), va adoptar i proclamar la Declaració Universal dels Drets Humans. Només tres anys després de l’acabament de la Segona Guerra Mundial, aquesta declaració volia ser un referent per a evitar una nova guerra com aquella i propiciar la pau entre tots els pobles i el benestar entre tots els habitants del planeta.

60 anys després, el text de la declaració universal ha estat parcial o totalment ignorat per tots els països del món que s'hi van adherir. El text de la Declaració va ser un conjunt de molt bones intencions, un conjunt utòpic de desitjos de pau i prosperitat per a tots els pobles del món.

La notorietat i universalitat del text va permetre que més de noranta països incorporessin trossos de la declaració dins les seves constitucions i lleis, i que molts moviments per als drets humans s’hi aferressin per a reclamar llibertat, igualtat, justícia i benestar a molts països totalitaris o poc democràtics.

La Declaració queda doncs, com una fita a aconseguir, un objectiu a assolir, una promesa encara no complerta per a molts països i pobles del món. La celebració dels 60 anys del text original ha de permetre posar de relleu aquesta falta de posada a pràctica de la Declaració. Tant de bo d’aquí a 60 anys poguem dir que hi ha més països que s’han aproximat al somni utòpic d’una societat on tothom pot gaudir dels mateixos drets. Amb els 60 anys ben complerts, val la pena tornar-la a llegir de nou i reflexionar com podem assegurar que es dugui a terme el que s'hi proposa:

DECLARACIÓ UNIVERSAL DELS DRETS HUMANS

Preàmbul
Considerant que el respecte a la dignitat inherent a tots els membres de la família humana i als drets iguals i inalienables de cadascun constitueix el fonament de la llibertat, de la justícia i de la pau del món;
Considerant que del desconeixement i menyspreu dels drets humans, n'han derivat actes de barbàrie que revolten la consciència de la humanitat, i que l'adveniment en el futur d'un món on les persones alliberades del terror i de la misèria tinguin dret a parlar i a creure lliurement ha esdevingut la més alta aspiració humana;
Considerant cosa essencial de protegir els drets humans amb un règim de dret a fi que l'ésser humà no es vegi obligat al capdavall a rebel•lar-se contra la tirania i l'opressió;
Considerant que és també essencial de fomentar l'establiment de relacions amistoses entre les nacions;
Considerant que en la Carta de les Nacions Unides els pobles han proclamat llur fe en els drets fonamentals de l'ésser humà, en la dignitat i en la vàlua de la persona humana, en la igualtat de drets d'homes i dones, i que s'han demostrat disposats a afavorir el progrés social i a instaurar unes millors condicions de vida dins d'una més gran llibertat;
Considerant que els estats membres s'han compromès a assegurar, en cooperació amb l'Organització de les Nacions Unides, el respecte universal i efectiu dels drets humans, de les llibertats fonamentals;
Considerant que una concepció comuna d'aquests drets i d'aquestes llibertats és de la més gran importància amb vista al ple acompliment d'aquest compromís,

L'Assemblea General
Proclama aquesta Declaració Universal dels Drets Humans com l'ideal comú que tots els pobles i totes les nacions han d'assolir a fi que totes les persones i òrgans de la societat, tenint aquesta Declaració sempre present a l'esperit, s'esforcin a promoure el respecte d'aquests drets i d'aquestes llibertats mitjançant l'ensenyament i l'educació, i assegurar amb mesures progressives d'ordre nacional i internacional llur reconeixement i aplicació universals i efectius, tant per part dels estats membres com dels territoris que jurídicament en depenen.

Article 1
Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i els cal mantenir-se entre ells amb esperit de fraternitat.

Article 2
Qualsevol persona pot prevaler-se de tots els drets i de totes les llibertats que aquesta declaració proclama, sense cap distinció de raça, de color, de sexe, de llengua, de religió, d'opinió pública o d'altra mena, d'origen nacional o social, de fortuna, de naixement o de qualsevol altra classe. Hom no farà tampoc cap distinció fonamentada en l'estatus polític, administratiu i internacional del país o territori del qual depengui jurídicament la persona, tant si es tracta d'un país o territori independent, com si està sota la tutela, encara que no sigui autònom o que estigui sotmès a qualsevol limitació de sobirania.

Article 3
Tot individu té dret a la vida, a la llibertat i a la seguretat de la persona.

Article 4
Cap persona no està sotmesa a esclavitud o servatge; l'esclavitud i el tràfic d'esclaus són prohibits en totes llurs formes.

Article 5
Cap persona no serà sotmesa a tortura ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants.

Article 6
Tothom i en tot lloc té dret al reconeixement de la pròpia personalitat jurídica.

Article 7
Tothom és igual davant la llei i té dret d'obtenir-ne la mateixa protecció contra qualsevol discriminació que violi la present declaració contra tota provocació a una tal discriminació.

Article 8
Tota persona té dret a un recurs efectiu prop de les competents jurisdiccions nacionals, contra aquells actes que violin els drets fonamentals reconeguts per la constitució o la llei.

Article 9
Ningú no pot ser arrestat, detingut ni exiliat arbitràriament.

Article 10
Tota persona té dret, en règim d'igualtat, que la seva causa sigui portada equitativament i imparcialment en un tribunal independent i imparcial, el qual decidirà tant sobre els seus drets i les seves obligacions com sobre el fonament de tota acusació adreçada contra ella en matèria penal.

Article 11
1. Hom presumeix innocent tota persona acusada d'un acte delictiu fins que la seva culpabilitat hagi estat establerta legalment en el curs d'un procés públic, en el qual totes les garanties necessàries per a la defensa hagin estat assegurades.
2. Ningú no serà condemnat per accions o per omissions que quan foren comeses no constituïen acte delictiu d'acord amb el dret nacional i internacional. Tampoc no s'imposarà cap pena superior a la que era aplicable quan l'acte delictiu fou comès.

Article 12
Ningú no serà objecte d'intromissions arbitràries en la seva vida privada ni en la de la seva família, en el seu domicili ni en la seva correspondència, ni d'atemptats contra la seva fama o reputació. Tota persona té dret a la protecció de la llei contra aquestes intromissions o aquests atemptats.

Article 13
1. Tota persona té dret a circular i a escollir el seu lloc de residència a l'interior d'un estat.
2. Tota persona té dret a abandonar qualsevol país, àdhuc el propi, i a retornar-hi.

Article 14
1. En cas de persecució, tota persona té dret a cercar asil i a beneficiar-se'n en d'altres països.
2. Aquest dret no podrà ésser invocat en cas de persecució basada realment en un crim de dret comú, o actes contraris als principis i fins de les Nacions Unides.

Article 15
1. Tot individu té dret a una nacionalitat.
2. Ningú no pot ésser privat arbitràriament de la seva nacionalitat ni del dret a canviar de nacionalitat.

Article 16
1. A partir de l'edat núbil, l'home i la dona, sense cap restricció per raó de raça, nacionalitat o religió, tenen dret a casar-se i a fundar una família. Ambdós tenen drets iguals al matrimoni, durant el matrimoni i en el moment de la seva dissolució.
2. El matrimoni només pot realitzar-se amb el consentiment lliure i ple dels futurs esposos.
3.La família és l'element natural i fonamental de la societat, i té dret a la protecció de la societat i de l'estat.

Article 17
1. Tota persona, individualment i col•lectiva, té dret a la propietat.
2. Ningú no pot ésser privat arbitràriament de la seva propietat.

Article 18
Tota persona té dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió; aquest dret comporta la llibertat de canviar de religió o de convicció i la de manifestar-les individualment o en comú, en públic i en privat, mitjançant l'ensenyament, la predicació, el culte i l'acompliment de ritus.

Article 19
Tot individu té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió; això comporta el dret a no ésser inquietat per causa de les opinions i el de cercar, rebre o difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà d'expressió i sense consideració de fronteres.

Article 20
1. Tota persona té dret a la llibertat de reunió i d'associació pacífiques.
2. Ningú no pot ésser obligat a pertànyer a una determinada associació.

Article 21
1. Tothom té dret a prendre part en la direcció dels afers públics del seu país, sigui directament, sigui per mitjà de representants elegits lliurement.
2.Tota persona té dret a accedir a les funcions públiques del país en condicions d'igualtat.
3. La voluntat del poble és el fonament de l'autoritat dels poders públics; aquesta voluntat ha d'expressar-se mitjançant eleccions sinceres que cal celebrar periòdicament per sufragi universal igual i secret, o seguint qualsevol procediment equivalent que asseguri la llibertat del vot.

Article 22
Tota persona, com a membre de la societat, té dret a la seguretat social; té la facultat d'obtenir la satisfacció dels drets econòmics socials i culturals indispensables a la seva dignitat i al lliure desenvolupament de la seva personalitat, per l'esforç nacional i la cooperació internacional, segons l'organització i els recursos de cada país.

Article 23
1. Tota persona té dret al treball, a la lliure elecció del seu treball i a la protecció contra la desocupació.
2.Tothom té dret, sense cap discriminació, a igual salari per igual treball.
3.Tothom que treballa té dret a una remuneració equitativa i satisfactòria que asseguri per a ell i per a la seva família una existència conforme amb la dignitat humana, completada, si cal, amb els altres mitjans de protecció social.
4.Tota persona té dret, unint-se amb d'altres, a fundar sindicats i a afiliar-s'hi per a la defensa dels propis interessos.

Article 24
Tota persona té dret al descans i al lleure i, particularment, a una limitació raonable de la jornada de treball i a vacances periòdiques pagades.

Article 25
1. Tota persona té dret a un nivell de vida que asseguri la seva salut, el seu benestar i els de la seva família, especialment quant a alimentació, a vestit, a habitatge, a atenció mèdica i als necessaris serveis socials; tota persona té dret a la seguretat en cas de desocupació, malaltia, invalidesa, viduïtat, vellesa o en d'altres casos de pèrdua dels mitjans de subsistència a causa de circumstàncies independents de la seva voluntat.
2. La maternitat i la infantesa tenen dret a una ajuda i a una assistència especials. Tot infant nascut en el matrimoni o fora d'ell, frueix d'igual protecció social.

Article 26
1. Tota persona té dret a l'educació. L'educació serà gratuïta, si més no, en el grau elemental i fonamental. L'ensenyament elemental és obligatori. Cal que l'ensenyament tècnic i professional sigui generalitzat, i que s'obri a tothom l'accés als estudis superiors amb plena igualtat per a tots amb atenció al mèrit de cadascú.
2. L'educació ha de tendir al ple desenvolupament de la personalitat humana i al reforçament del respecte dels Drets Humans i de les llibertats fonamentals. Ha d'afavorir la comprensió, la tolerància i l'amistat entre totes les nacions i tots els grups socials o religiosos, i la difusió de les activitats de les Nacions Unides per al manteniment de la pau.
3. El pare i la mare tenen, amb prioritat, dret a escollir la classe d'educació de llurs fills.

Article 27
1. Tota persona té dret a prendre part lliurement en la vida cultural de la comunitat, a fruir de les arts i a participar del progrés científic i dels beneficis que en resultin.
2. Qualsevol persona té dret a la protecció dels interessos morals i materials derivats de les produccions científiques, literàries i artístiques de què sigui autor.

Article 28
Tota persona té dret a que regni en el medi social i internacional un ordre que permeti d'assolir amb plena eficàcia els drets i les llibertats enunciats en aquesta declaració.

Article 29
1. Tota persona té dret a uns deures envers la comunitat en la qual, només, li és possible el lliure i ple desplegament de la personalitat.
2. En l'exercici dels drets i en el gaudi de les llibertats ningú no està sotmès sinó a les limitacions establertes en la llei, exclusivament en l'ordre a assegurar el reconeixement i el respecte dels drets i de les llibertats alienes, i a fi de satisfer les justes exigències de la moral, de l'ordre públic i del benestar general en una societat democràtica.
3. Aquests deures i aquestes llibertats mai no podran ésser exercits contra els fins i els principis de les Nacions Unides.

Article 30
Cap disposició d'aquesta declaració no pot ésser interpretada en el sentit que un estat, un grup o un individu tinguin dret a lliurar-se a una activitat o a cometre un acte encaminat a la destrucció dels drets i les llibertats que s'hi enuncien.

El Quinto Día i altres títols...

2008-12-08T16:43:00.003+01:00

Fa un parell d’anys les llibreries espanyoles es van omplir d’un llibre amb una coberta sorprenent: en un fons negre, un cercle d’un blau penetrant, amb un centre negre, semblava observar el possible comprador fins a hipnotitzar-lo perquè el comprés.

Des d’aleshores que m’havia cridat l’atenció, i sabia que tard o d’hora havia de comprar aquell llibre i desxifrar tant la coberta com el títol. Fa uns mesos el vaig comprar, i avui finalment he aconseguit acabar de llegir les més de 1100 pàgines d’aquest totxo considerable escrit per Franz Schätzing, un autor alemany polifacètic que ja ha venut més de dos milions de còpies a Alemanya d’aquest llibre.

Ara que he acabat el llibre, que aprofito l’ocasió per a recomanar, m’he quedat en certa mesura desil•lusionat. La coberta, tan impactant que feia pressuposar una novel•la increïble, no té res a veure amb el contingut de la història. El thriller relata la resposta contundent que desfermen uns éssers desconeguts que habiten el mar en rebel•lió contra els excessos contaminants de la humanitat. En aquest sentit l’ull blau de la portada es podria entendre com a símbol del planeta blau que ens observa, però fora d’aquesta possibilitat, no li sé veure cap més similitud o interpretació.

Moltes vegades allò que ens venen és molt diferent del que ens imaginem que comprem. Fins i tot en aquest cas el títol té poca cosa a veure amb la història. L’alemany Der Schwarm ha estat traduït com El Quinto Día. Un encert per a captar l’atenció del lector, ja que el títol en castellà té una interpretació molt més apocalíptica que no tindria L’eixam o El enjambre, que són les traduccions catalana i castellana literals de l'original alemany.

Aquesta divergència de títols en la traducció m’ha fet pensar que moltes vegades per a vendre un llibre cal, a més de donar-li un bon format i un bon disseny a la coberta, donar-li un bon títol. Passa el mateix amb les pel•lícules. Molt pocs títols de pel•lícules serveixen per a aprendre anglès a base de fixar-nos amb les traduccions. Per exemple, en què s’assembla Some like it hot i Con faldas y a lo loco? En res, però les dues són la mateixa pel•lícula. The Parent Trap i Tu a Boston y yo a California també són la mateixa pel•lícula, però comparant els títols de la versió original i la traduïda al castellà ningú no ho diria. El summum se l’emporta Le llaman Bodi, una pel•lícula de surfistes protagonitzada per Patrick Swayze i Keanu Reeves. En anglès porta el poc inspirat nom de Point Break. S'entén que a la traducció castellana li volguessin canviar el títol, però calia fer-ho d'aquesta manera? I per què l'última de James Bond no s'ha traduït? Possiblement Quantum of Solace ja és un títol prou estrany, fins i tot en anglès...

És que ens venen el que volen... I ens ho empassem igualment.

Ródtxenko, la construcció del futur

2008-12-04T23:42:00.002+01:00

Des del passat 14 d’Octubre es pot veure a La Pedrera de Barcelona l’exposició restrospectiva Ródtxenko, la construcció del futur, que ve a ser una continuació de la mostra d’avantguarda russa que va començar a La Pedrera el 2003 amb una exposició sobre Kandinski i va continuar el 2006 amb l’exposició sobre Malèvitx.

Nascut el 1891 a Sant Petersburg en el si d’una família ja connectada amb el món de l’art (el seu pare era utiller de teatre), Alexander Ródtxenko aviat va passar a viure a Kazan on va acabar estudiant art. L’exposició mostra obres de tots els períodes artístics pels que va passar, començant pel fauvisme primerenc i el cubofuturisme propis de l’art rus de l’època, i per les primeres mostres del despuntament inicial amb les seves pròpies creacions. El 1916 presentà a l’exposició Magazín, organitzada per Vladímir Tatlin a Moscou, uns dibuixos fets amb regle, compàs i tinta xinesa d’estil cubofuturista sense objecte que marquen ja l’inici d’una carrera artística en què Ródtxenko no abandonaria mai la recerca del canvi, fent-se propi el lema “El nostre deure és experimentar”.

Influït pels ideals revolucionaris soviètics, va ingressar al grup d’artistes d’esquerra, afavorits per una política permissiva de Lenin que promovia l’artista com a heroi de la revolució. S’inspirà en el suprematisme de Malèvitx i pintà unes quantes teles on el fons blanc, la geometria dels objectes i una distribució racional del color creava l’espai en el que seria un inici del constructivisme posterior. Però aviat abandonà els ideals de Malèvitx i s’hi oposà frontalment amb la sèrie de teles Negre sobre negre, amb què ridiculitzava el Blanc sobre blanc de Malèvitx i amb el qual explorà les diferents factures per a crear l’espai, independentment del color.

Buscant la senzillesa de les formes, s’oposà també a la concepció kandinskiana de la línia com a element primitiu recuperant-la i fent-ne un ús conceptual per a crear espais i estructures, inventant un lineisme que l’acompanyaria en altres aspectes com la fotografia durant la resta de la seva vida.

Del 1919 al 1920 Ródtxenko formà part del Jivskulptari, un grup experimental que cercava la plasmació dels nous ideals constructivistes en projectes arquitectònics reals, a la recerca d’una aplicació directa i útil de l’art per al benefici del poble. Ródtxenko ja havia dissenyat unes làmpares per al cafè Pittoresque, iniciant així una voluntat de servir al poble a través de l’art, i portant les seves experimentacions als objectes reals.

El 1921, arrel dels treballs, debats i exposicions de l’Institut de Cultura Artística, sorgí el terme constructivisme que promovia la substitució de la pintura de cavallet (la composició, en 2D), per l’obra aplicada (la construcció, en 3D). Ródtxenko és considerat el pare i el principal impulsor d’aquest constructivisme, i ho demostra amb l’execució de les noves i impressionants Construccions espacials, escultures en 3D fetes amb fulloles tallades en forma de cercles o triangles concèntrics que han estat estratègicament emmetxats formant un volum sòlid d’esferes i piràmides etèries que pengen del sostre, en unes construccions que s’avancen uns quants anys als mòbils d’Alexander Calder. Només se’n conserva una al MOMA de Nova York, però hi ha dues reproduccions construïdes pel nét de Ródtxenko a l’exposició. Uns llums molt ben situats projecten ombres que reprodueixen en 2D la forma de l’escultura al terra i a la paret.

Ródtxenko anà encara més enllà i a l’exposició 5x5=25 on cinc artistes russos presentaren cinc obres (d’aquí l’original nom), Ródtxenko declarà morta la pintura de cavallet amb el seu Tríptic Monocrom, tres teles quadrades pintades amb un sol color pur cadascuna: groc, vermell i blau. La senzillesa dels quadres és impactant per la seva síntesi. Els colors s’han enfosquit amb el pas del temps i el blau sembla gairebé negre, però els tres quadres no deixen de tenir la presència que al seu moment tingueren i no és d’estranyar que a l’època creessin una certa commoció. Aquesta obra segons Ródtxenko sublima la pintura i fa innecessària de continuar-la tractant. Posa punt i final a una etapa i n’obre una altra de molt fructífera en col•laboració amb el poeta Vladímir Maiakovski i la seva amant, Lília Brik. Ródtxenko havia estat des de jove un admirador de Maiakovski, considerat en vida un dels més grans poetes vius, i utilitzà fotografies de l’amant de Maiakovski per a il•lustrar les portades dels seus poemaris, introduint a Rússia el fotomuntatge provinent dels dadaistes alemanys. D’aquesta època és la impressionant portada de PRO ETO (Sobre això), amb la cara de Lília Brik amb uns ulls hipnotitzadors.

Ródtxenko també il•lustrà totes les portades de la revista avantguardista LEF (del Front Esquerrà per a les Arts), que editava Maiakovski, i de la revista NOVI LEF, que la substituí després de l’arribada al poder d’Stalin, quan els artistes van començar a ser vistos com burgesos subversius. Maiakovski i Ródtxenko també col•laboraren al teatre (on l’últim va dissenyar el vestuari i el decorat de la segona part de KLOP, La Xinxa, escrita per Maiakovski).

Però sobretot mantingueren un treball prolífic en el camp de la publicitat i disseny industrial per a les empreses estatals. Maiakovski escrivia eslògans i frases ocurrents, i Ródtxenko en feia composicions vistoses, plenes de signes, fletxes, lletres grosses i fotografies dels productes que en feien cartells geomètricament funcionals, molt decoratius i fàcilment intel•ligibles fins i tot per a analfabets. Un dels cartells més famosos és un que anuncia llibres per a la Gosizdat, l’Editorial Literària Estatal, amb una fotografia de Lília Brik com a obrera amplificant amb la mà les lletres KNIGI, que prenen la forma d’un megàfon. Ródtxenko també va ser el dissenyador per al cartell publicitari de la pel•lícula El Cuirassat Potemkin d’Eisenstein. Dues finestres circulars, simulant ulls de bou o lents d’uns binocles confereixen al cartell l’estil típic de Ródtxenko i evoquen a la vegada el contingut mariner del film. Ródtxenko també recuperarà en part l’esperit de la pel•lícula en alguna de les seves fotografies d’escales lineals, en una composició que no s’allunya gaire de la famosa escena de l’escala d’Odessa.

Ródtxenko també dissenyà un funcional club social obrer, decorat amb els colors vermell i negre de la revolució, que figurà al pavelló soviètic dins l’Exposició Internacional de les Arts Decoratives i Industrials Modernes de París del 1925. Tot i que no es va construir mai més enllà d’aquella exposició, hi ha una reconstrucció de l’espai a l’exposició de La Pedrera, amb una taula d’escacs molt enginyosa que val la pena contemplar amb detall. No us hi assegueu, si us plau.

Per últim, l’exposició també recorre la trajectòria fotogràfica de Ródtxenko, que en va ser un dels introductors a Rússia, i finalitza amb les obres dels darrers anys de la vida de l’artista, quan després de ser titllat de burgès, acomodat i contrarevolucionari pel propi Estat, va acabar retornant a la pintura de cavallet, amb composicions abstractes, conscient que l’estil ja no aportava res de nou, però segur també que, com a artista, necessitava continuar pintant i creant fins a la fi dels seus dies.

Ródtxenko morí el 1956 a Moscou, en part oblidat pels seus propis conciutadans. Mostres com les de La Pedrera ens permeten recuperar el valor històric de les obres de l’artista creador paradigmàtic i polifacètic que va ser Ródtxenko, un experimentador que s’interessà per gairebé tots els aspectes de l’art.

Podeu visitar l’exposició fins al proper 5 de gener i comprovar-ho vosaltres mateixos. Les excel•lents visites guiades, a les 18h en català de dilluns a divendres, us permetran aprendre molt més sobre l’artista i aprofundir en les seves creacions.

No us la perdeu.

Captain Scott's Strong Blend

2008-12-02T22:19:00.001+01:00

Tot i que ni Robert Falcon Scott va aconseguir ser el primer home a arribar al Pol Sud ni Ernest Shackleton va acomplir la travessa de l’Antàrtida, els dos homes són recordats com grans herois de l’exploració polar britànica per les gestes que van dur a terme.

El seu llegat inclou també les bases que van construir a la costa antàrtica a principis del segle XX per a abastir aquestes expedicions. Aquestes construccions, la cabana d’Scott a Cape Evans i la de Shackleton a Cape Royds, han quedat com a museus a l’aire lliure, testimonis oblidats d’aquelles gestes.

Després de més de cent anys patint els embats de la pitjor i més severa climatologia del planeta, aquestes cabanes necessiten reparacions immediates per a mantenir la seva integritat. Sinó, corren el risc imminent de col•lapsar, desapareixent per sempre juntament amb tot el seu contingut. S’ha calculat que dins la cabana d’Scott, Discovery Hut, hi ha ja més de 8000 artefactes de l’època, entre ells els ous de pingüí emperador que l’expedició va recollir als voltants i que relata Apsley Cherry-Garrard al seu llibre El pitjor viatge del món. Entre tota la munió de queviures, combustible, roba, materials d’expedició i altres que omplen la cabana d’Scott, també hi ha encara les caixes de fusta que contenien el te Strong Blend que va proveir l’expedició. Ara aquest mateix te ha de servir per a aportar els diners necessaris per a mantenir i restaurar la cabana d’Scott.

Considerada un dels 100 llocs històrics més amenaçats del món, la seva restauració té un cost estimat de 3,2 milions de lliures esterlines (3,8 milions d’euros). La localització remota, el fred intens i la cura especial que s’ha de tenir per a la seva restauració preveuen una durada de cinc anys per als treballs de manteniment, i tot aquest temps i les dificultats de la logística fan que els costos es disparin. La conservació és a cura de la New Zealand Antarctic Heritage Trust, que té la responsabilitat operacional de les cabanes en aquesta àrea de l’Antàrtida.

El març del 2007, després que personatges cèlebres com Edmund Hillary, David Attenborough, Kenneth Brannagh i Ranulph Fiennes reclamessin un compromís més ferm del govern britànic, aquest va contribuir-hi amb 250.000 ₤ per a la reparació i conservació de la cabana, però aquesta xifra no és suficient, i la resta s’ha hagut de recaptar a base d’ajudes de fundacions (com la Getty Foundation americana) o de campanyes de recaptació d’empreses o individuals.

Una de les més importants ha estat la campanya iniciada per TESCO. La companyia de supermercats, ha posat a la venda la mateixa barreja de te que Scott es va endur a l’Antàrtida el 1910. Amb el nom de Captain Scott’s Strong Blend, les caixes de te recorden l’expedició, i per cadascuna d’elles que Tesco vengui, l’empresa donarà 5 penics a la United Kingdom Antarctica Heritage Trust (www.ukaht.org) per a la preservació de Discovery Hut.

A nivell individual, Gavin Booth i Adam Wilton, dos britànics amants de l’aventura van marxar el mes passat de Londres per a intentar arribar al Pol Sud des d’Hercules Inlet, sense ajuda exterior, arrossegant pulques de 120 kg durant més de 1.130 km. Esperen poder arribar-hi a principis de l’any 2009. Per a seguir la seva expedició i col•laborar-hi, visiteu www.BritishSouthPole.com. Els beneficis que obtinguin de la publicitat de l’expedició esperen poder contribuir al manteniment de la cabana del seu predecessor.

Encara fan falta un milió de lliures per a poder acabar els treballs de consolidació i reparació, o sigui que la feina per als qui recapten fons serà més dura que per a la parella d’aventurers.
Des de casa, el que podem fer és fer una donació o, si us agrada el te, prendre una bona tassa de l’Strong Blend a la salut d’Scott i la seva cabana antàrtica.

Sabates de famosos per a una bona causa

2008-12-01T20:56:00.001+01:00

Heu volgut mai tenir les sabates d’un famós? Si sou d’aquells mitòmans que sí que ho han desitjat alguna vegada, teniu encara tot un dia per a entrar a la subhasta de calçat que tota una sèrie de famosos britànics ha cedit gratuïtament a l’oenegé MAG (Mines Advisory Group). L’organització està dedicada a reduir l’impacte que les mines i altres explosius provinents de les guerres causen en les poblacions civils, ja sigui formant personal per a desactivar-les o promovent accions de prohibició de l’ús d’aquestes armes. Com que el principal dany que provoquen aquestes armes són a les extremitats, sobretot les inferiors, la millor manera que ha entès l’ONG per a recaptar fons d’una manera simbòlica és, justament, subhastar el calçat que fem servir per a caminar. I com que subhastar sabates de gent ordinària no tindria gaire més èxit que vendre-les a uns encants vells, ho han decidit fer, per segon any consecutiu, amb les sabates, sabatilles, bótes i xancletes d’una seixantena de famosos britànics dels mons de la música, el cinema, la política, l’art i l’esport.

Personalitats com Shirley Bassey, Tony Blair, Judi Dench, Geri Haliwell, Ian McKellen, Take That i molts altres han cedit una parella de calçat, cadascú dins del seu estil, per a ser subhastades per a recaptar fons.

La subhasta va ser llençada per la guapíssima model Kelly Knox, guanyadora del concurs de la BBC3 per a trobar la millor model discapacitada del Regne Unit. Knox, que va néixer sense el braç esquerre, és un gran estímul per a altres persones amb discapacitats físiques que la tenen com a referent de l’assoliment d’un èxit i és una prova evident que una discapacitat no és un impediment per a assolir una carrera excel•lent, a més de servir d’estímul a aquelles persones que malauradament han perdut extremitats a causa de les mines o bombes.

La subhasta es realitza per internet a ebay i acaba el proper dia 4. Així que connecteu-vos-hi i comenceu a llençar ofertes. Amb una mica de sort us podeu endur un parell de sabates signades per algun famós.

Això sí, tingueu preparat un bon desodorant per quan les rebeu a casa.

86 anys del descobriment de Tutankhamon

2008-11-26T21:49:00.002+01:00

-Veieu res?

-Sí, coses meravelloses.

Aquest és el curt diàleg entre Lord Carnarvon i Howard Carter que van intercanviar-se davant un petit forat de la part esquerra i alta del mur que separava l’arqueòleg i el seu patrocinador de la descoberta del segle. Avui fa tot just 86 anys que Howard Carter mirà a l’interior d’aquell forat amb l’ajuda d’una espelma i el que hi va descobrir va ser el tresor més fabulós de l’egiptologia i arqueologia moderna, la tomba del faraó Tutankhamon.

Carter havia descobert l’existència del faraó des de feia temps, però no va ser fins que no va gaudir del patrocini de Lord Carnarvon, un àvid col•leccionista anglès, que no va poder dedicar-se a buscar la tomba del rei egipci a la Vall dels Reis de Luxor.

Després de moltes campanyes infructuoses, finalment Carter va trobar els primers graons de l’escala que conduïa cap al passadís de la tomba el 4 de Novembre de 1922. Mentre Lord Carnarvon i la seva filla feien cap a Egipte, l’arqueòleg es va encarregar de netejar l’accés de runa, i quan el Lord va ser a la tomba van procedir a obrir-la. El que hi van trobar va ser el tresor quasi intacte d’un faraó, distribuït en un total de quatre sales excavades a la roca. Tots els objectes estaven tan encavalcats uns amb els altres en les reduïdes dimensions de les cambres que la feina d’extracció, restauració i catalogació va portar mesos de feina.

S’ha parlat molt de la Maledicció del Faraó que posteriorment va semblar afectar aquells que havien obert la seva tomba, però el fet que Carter (el líder de l’expedició) no morís fins 17 anys més tard, és prou evidència que les morts de Lord Carnarvon i d’altres membres de l’expedició va ser simplement coincidència. De fet, un estudi posterior va demostrar que de les 58 persones que van ser presents quan es va obrir la tomba i el sarcòfag, només vuit van morir durant els dotze anys següents. La maledicció de la tomba del Faraó, doncs, va ser més fruit del sensacionalisme dels diaris de l’època que no pas d’una intencionalitat dels antics egipcis.

Per a aquells que vulgueu reviure els moments del descobriment de la tomba de Tutankhamon ho podeu fer encara al Museu Egipci de Barcelona, on s’hi exposen fotografies de l’època amb la descripció de tots els passos de la descoberta d’un dels tresors més importants de tots els temps.

Canvi climàtic i Desenvolupament Sostenible

2008-11-19T23:33:00.000+01:00

El sistema econòmic global actual té l’enorme contradicció de permetre viure en un mateix planeta una pobresa i una riquesa extremes. En un món cada cop més globalitzat, però, és innegable que els països rics tenen la responsabilitat de disminuir aquestes diferències o, si més no, intentar-ne pal•liar els efectes i reduir-ne les causes.

Una de les preocupacions més grans en aquest sentit és la lluita contra el canvi climàtic. És un fenomen d’escala mundial, però en el que les causes les trobem únicament en les accions dels països desenvolupats del Nord. Com disminuir-ne les causes i evitar que els països en desenvolupament en pateixin excessivament les conseqüències ha estat el tema central del seminari Canvi climàtic i desenvolupament sostenible: reptes per als drets humans, que s’ha dut a terme avui a la seu de Casa Àsia a Barcelona, organitzat per l’ANUE, l’Associació per a les Nacions Unides a Espanya.

En una sala plena de gom a gom, diferents conferenciants de diverses disciplines acadèmiques ens han explicat les causes del canvi climàtic, les conseqüències a nivell global i sobretot a nivell dels països en desenvolupament i han apuntat a possibles mecanismes per a reduir-ne els efectes sobre les poblacions més afectades.

En aquest sentit, Javier Martín Vide, catedràtic de Geografia Física de la UB ha començat introduint les causes del canvi climàtic. Des que l’any passat es va presentar a València el quart document de l’IPCC (Panell Intergovernamental per al Canvi Climàtic), es tenen proves més que evidents de la innegabilitat del canvi climàtic. En aquest sentit, Martín Vide afirma que el canvi és inequívoc, inusual i antròpic. I encara afegeix un adjectiu més: preocupant i inevitable. Fins i tot si ara deixéssim d’abocar gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera, l’escalfament global incrementaria encara fins el 2050 a causa de la inèrcia. Des del 1993 hi ha hagut un augment per any del nivell del mar de 3,1 mm, a causa de l’expansió tèrmica de l'aigua i la fusió del gel. No sembla gaire cosa, però significa 30 cm en un any, i això és molt sabent que la major part de la població del món viu a la costa dels oceans.

El canvi climàtic augmentarà les dificultats per a la subsistència de molts pobles. Sense anar gaire lluny, a les regions de l’àrea del mediterrani augmentaran les onades de calor i els incendis forestals, baixarà la producció agrícola i, sobretot, disminuiran els recursos hídrics. Els efectes d’aquest canvi ja s’estan notant actualment segons Margarita Astrágala, directora del Centre de Cooperació del Mediterrani. Segons Astrágala, l’escassetat d’aigua és la principal limitació per a la vida a la regió del Mediterrani, a causa d’un clima molt contrastat amb escasses precipitacions i un important dèficit hídric durant el període de sequera estival. Tot i així, els països de la seva àrea no dediquen esforços a estalviar aigua sinó a millorar maneres d’extreure’n més, amb el risc d’assecar els aqüífers a major profunditat o produint molts més gasos hivernacles en l’energèticament costosa dessalinització.

Els últims 50 anys hem duplicat la demanda d’aigua als països mediterranis, i aproximadament un 65% d’aquesta aigua es fa servir al sector agropecuari. Segons Astrágala, per a garantir la seguretat futura al Mediterrani és indispensable que s’adoptin polítiques modernes de gestió integral de l’aigua que promoguin, entre altres coses, l’estalvi i la reutilització, la protecció dels aqüífers i zones humides, el control de la contaminació i el pagament del cost real del recurs que permeti inversions en la seva conservació i gestió racional.

L’aigua i l’accés als seus recursos es converteix així en una prioritat tant per als països mediterranis com per als països en desenvolupament. A la Cimera del Mil•leni de les Nacions Unides del 2000, els caps d’estat i de govern van crear una sèrie d’objectius per a superar la pobresa extrema i augmentar la llibertat humana. El setè dels vuit reptes que es van posar per a l’Horitzó 2015 va ser: garantir la sostenibilitat del medi ambient i reduir a la meitat el percentatge de persones que no tenen accés a l’aigua potable sana i serveis de sanejament bàsics.

Quan mirem i analitzem les xifres podem arribar a espantar-nos: almenys 1100 milions de persones no tenen accés a l’aigua potable i 2600 milions no el tenen a sanejament bàsic. La reducció de la diarrea, per si sola, podria fer que es guanyessin 272 milions de dies d’assistència a escola, i es guanyarien 3200 milions de dies laborables a l’Àfrica subsahariana i a l’Àsia meridional. Cada any es gasten 1700 milions de dòlars en el tractament de malalties infeccioses transmeses per l’aigua, i si s’aconseguís un accés universal a l’aigua i a serveis de sanejament en deu anys es podrien estalviar 2 milions de morts. La diarrea mata un nen cada 3 minuts, i a la major part del món en desenvolupament, l’aigua contaminada és una amenaça més gran per la vida humana que un conflicte violent. En aquest moment, quasi la meitat de la població del món en desenvolupament pateix malalties causades per aigua bruta o sanejament bàsic inadequat.

L’IPCC estima que la disponibilitat d’aigua podria reduir-se entre un 20 i un 30% a regions com el Sahel, el Corn d’Àfrica i Orient Mitjà, regions que ja pateixen una pressió hídrica considerable. L’escassetat d’aigua elevarà la tensió i la possibilitat de conflictes. Les guerres que s’havien lluitat fins ara pels recursos energètics com el petroli començaran a tenir, cada cop més la necessitat d’aigua com a causants. Aquesta escassetat d’aigua provocarà la desertització d’àmplies zones del món i n’augmentarà la migració induïda per factors climàtics, augmentant les tensions en les zones de trànsit.

Segons Antxon Olabe, analista ambiental, el canvi climàtic augmentarà la temperatura mitja del planeta en 2ºC per sobre la temperatura mitja que hi havia hagut abans de la revolució industrial. Si no es volen superar aquests 2ºC, de cara al 2050 s’han de reduir a la meitat les emissions de gasos d’efecte hivernacle.

Amb països emergents com la Xina i la Índia i d’altres com els EUA que no sembla que vulguin complir amb el protocol de Kyoto, aquest objectiu sembla força utòpic. Però la futura creació d’un Òrgan per al Canvi Climàtic per part del Consell de Seguretat de les Nacions Unides podria afavorir-ne si més no l’intent d’assolir-lo.

A nivell individual, podem aportar el nostre granet de sorra. Apagueu els llums que no feu servir, tanqueu les aixetes quan no necessiteu l’aigua i utilitzeu el transport públic.

El planeta us ho agrairà.

A Boy Named Sue

2008-11-18T21:04:00.001+01:00

Ja he rebut un parell de correus dient-me que al vídeo de Johnny Cash de l'anterior entrada no s'entén gaire bé la lletra. Teniu raó. La qualitat del vídeo no és molt bona, però, és clar, té anys, i devia estar gravat originalment en cinta. Això de la digitilalització no és sempre perfecte.

Per tant, i com que aquest blog també està dedicat a la música, per al benefici de tothom, penjo aquí la lletra d'una de les cançons més famoses de Johnny Cash:

A Boy Named Sue

My daddy left home when I was three
And he didn't leave much to ma and me
Just this old guitar and an empty bottle of booze.
Now, I don't blame him cause he run and hid
But the meanest thing that he ever did
Was before he left, he went and named me "Sue."

Well, he must o' thought that is quite a joke
And it got a lot of laughs from a' lots of folk,
It seems I had to fight my whole life through.
Some gal would giggle and I'd get red
And some guy'd laugh and I'd bust his head,
I tell ya, life ain't easy for a boy named "Sue."

Well, I grew up quick and I grew up mean,
My fist got hard and my wits got keen,
I'd roam from town to town to hide my shame.
But I made a vow to the moon and stars
That I'd search the honky-tonks and bars
And kill that man who gave me that awful name.

Well, it was Gatlinburg in mid-July
And I just hit town and my throat was dry,
I thought I'd stop and have myself a brew.
At an old saloon on a street of mud,
There at a table, dealing stud,
Sat the dirty, mangy dog that named me "Sue."

Well, I knew that snake was my own sweet dad
From a worn-out picture that my mother'd had,
And I knew that scar on his cheek and his evil eye.
He was big and bent and gray and old,
And I looked at him and my blood ran cold
And I said: "My name is 'Sue!' How do you do!
Now your gonna die!!"

Well, I hit him hard right between the eyes
And he went down, but to my surprise,
He come up with a knife and cut off a piece of my ear.
But I busted a chair right across his teeth
And we crashed through the wall and into the street
Kicking and a' gouging in the mud and the blood and the beer.

I tell ya, I've fought tougher men
But I really can't remember when,
He kicked like a mule and he bit like a crocodile.
I heard him laugh and then I heard him cuss,
He went for his gun and I pulled mine first,
He stood there lookin' at me and I saw him smile.

And he said: "Son, this world is rough
And if a man's gonna make it, he's gotta be tough
And I knew I wouldn't be there to help ya along.
So I give ya that name and I said goodbye
I knew you'd have to get tough or die
And it's the name that helped to make you strong."

He said: "Now you just fought one hell of a fight
And I know you hate me, and you got the right
To kill me now, and I wouldn't blame you if you do.
But ya ought to thank me, before I die,
For the gravel in ya guts and the spit in ya eye
Cause I'm the son-of-a-bitch that named you "Sue.'"

I got all choked up and I threw down my gun
And I called him my pa, and he called me his son,
And I came away with a different point of view.
And I think about him, now and then,
Every time I try and every time I win,
And if I ever have a son, I think I'm gonna name him
Bill or George! Anything but Sue! I still hate that name!

Sobre els noms

2008-11-16T20:47:00.003+01:00

Conec una noia que es diu Evelyn. Això no tindria res d’especial si no fos que també conec l’obra de l’escriptor Evelyn Waugh, que era un home.

Si hi pensem, però, això tampoc no té res de sorprenent. Moltes cultures tenen noms unisex. En particular l’anglosaxona en té una bona proporció. Per exemple, Lynn i Robin poden ser noms d’home o de dona. Hilary és nom d’home al Regne Unit, però Hillary és nom de dona als EUA.

Fins i tot el català també ha tingut els seus noms unisex. A principis del segle XVI, el bandoler Montserrat Poch assaltava els vianants dels camins de l’Anoia i el Penedès, abans que les dones comencessin a utilitzar aquest nom originalment masculí.

Quan un s’hi para a pensar, utilitzem els noms de la manera més variada possible. Una pau és femenina quan significa que no hi ha guerra, però en canvi Pau no és nom de dona sinó d’home. Miquel és un nom de noi, però en català un miquel és un retret que humilia algú. I quan volem que tothom surti somrient a les fotos diem Lluís. Després del 1714, per a anar a les letrines, les famílies catalanes van començar a utilitzar la frase anar a can Felip, en referència al lloc on esperaven que es podrís el rei Felip V. Ara ho hem canviat per anar de visita al Sr. Roca, tot i que això només demostra la gran presència al mercat de la marca d'inodors. Hi ha un ocell que es diu oriol, i un altre que es diu bernat pescaire. Rosa és un nom de flor i de dona, però Narcís també és un nom de flor i en canvi s’utilitza per a homes.

A les zones de parla anglesa, la majoria de lloros que es tenen com a mascotes es diuen Polly, mentre que a França solen dur el nom de Robert (possiblement pel nom de Nicolas Robert, un pintor del segle XVII especialitzat en gravats i aquarel•les d’història natural). Un dels noms més utilitzats per a gossos és el de Bobby, un diminutiu de Robert, i per als gats solem utilitzar mixa o mixeta en genèric i tot i que no tingui cap connexió ni implicació, Misha en rus és una abreviació del nom Mikhail.

La varietat dels noms de pila dóna per molt. Per exemple per a llibres com Pilar Prim de Narcís Oller, on el nom de la protagonista ja ens dóna pistes del seu caràcter i de la lluita que ha de sostenir l'individu que vol ser lliure i, alhora, vol mantenir els vincles afectius i socials. O també dóna per cançons, com la del genial Johnny Cash, A boy named Sue, on relata tota la vergonya que passa un nen a qui el seu pare ha batejat Sue. Molt divertida d’escoltar:

I parlant de noms, no podria acabar sense analitzar el meu propi nom. Jordi prové del nom grec Γεώργιος que té el seu origen en la unió de les paraules γε (terra) i εργον (treballar) i ve a significar aquell que treballa la terra. És a dir, pagès. La història ha donat uns quants Jordis cèlebres. Sant Jordi, George Washington, el rei Jordi I d’Anglaterra, Georges Bizet, Georges Braque, George Orwell, George Clooney i Jordi Pujol. Hi ha un país que es diu Geòrgia i un estat dels Estats Units que té el mateix nom. I curiosament, el pilot automàtic dels avions és anomenat George pels pilots de parla anglesa.

Malauradament també hi ha hagut els dos George Bush, però a tot arreu hi ha d’haver ovelles negres, oi?

Foto denúncia

2008-11-16T20:20:00.001+01:00

És una sort que sempre dugui una cambra fotogràfica a sobre...
La foto és de la Platja de Sa Tuna, a Begur.
No comment

Belugues protegides a Cook Inlet

2008-11-14T23:50:00.000+01:00

Fa pocs dies escrivia sobre les gestes del Capità Cook a prop d’Anchorage, Alaska, i mencionava Beluga Point com un dels llocs per on va passar.

El nom d’aquest petit promontori sobre Cook Inlet s’anomena així perquè sovint des d’aquí s’hi poden veure belugues (Delphinapterus leucas) que es desplacen per a anar-se alimentar dels salmons que remunten els rius del final de Turnagain Arm.

No gaire lluny de l’inici de la carretera que ressegueix la badia hi ha un petit aparcament des d’on molt sovint amb la pujada de la marea es poden observar les blanques esquenes de grups de belugues en formació. Quan hi vaig ser el 2005 no vaig veure’n cap, de beluga. No passen a totes hores, i ja no són tan comunes. De tant en tant les belugues no calculen bé el temps de durada de la marea i queden encallades al fang. Fa uns anys n’hi van embarrancar una vintena. Les pobres balenes van mobilitzar centenars de voluntaris d’Anchorage i els pobles del voltant, i després de moltes hores i esforços en van aconseguir salvar una dotzena.

Amb aquests accidents i els problemes que la falta de peix està causant a les poblacions de belugues, finalment l’agència americana NOAA (National Oceanic and Atmospheric Administration) ha declarat el passat 17 d’Octubre les belugues del Cook Inlet com a espècie amenaçada.

Segons un comunicat de premsa de l’agència, "Tot i les proteccions que ja es comencen a dur a terme, les belugues del Cook Inlet no es recuperen. Posar-la a la llista d’espècies amenaçades significa que qualsevol agència federal que subvencioni, autoritzi o dugui a terme nous projectes o activitats que puguin afectar les balenes de l’àrea han de consultar primer el Servei de Pesca de la NOAA per a determinar el potencial efecte sobre les balenes. Una acció federal no ha de posar en perill l’existència continuada d’una espècie de la llista".

És una molt bona notícia per als conservacionistes i els amants de la natura. Si mai torno a Alaska, m’arribaré a Beluga Point, portaré uns bons prismàtics i m’asseuré a esperar. I espero que tard o d’hora les esquenes blanques tornaran a aparèixer.

Expominer 2008

2008-11-14T22:30:00.003+01:00

Com a amant de la geologia i en especial de la minerologia i els fòssils, cada any tinc cita obligada a l’exposició Expominer. Aquest any se celebra la trentena edició des d'avui fins a diumenge, i tot i tenir una agenda molt plena, m’he pogut passejar durant una horeta pels cinc passadissos i més de 145 stands, en el que ha estat un èxit tan gran d’expositors que s’ha hagut de realitzar en un altre pavelló del recinte de Montjuïc del que s’havia utilitzat fins ara.

Com cada any, la majoria dels stands són de penjolls, pedres polides i joieria aplicada, destinats més a guarnir les extremitats femenines que les vitrines de col•leccionistes. Abunden els d'ambre del bàltic i de la República Dominicana, amb insectes a dins que recorden els experiments de Parc Juràssic. Però també s’hi ha pogut veure força minerals de col•lecció.

Passejar-se pels passadissos de l’exposició és com viatjar a les entranyes de la terra i visitar països exòtics: cornetita del Zaire, blenda de Kosovo, rodocrosita de Romania, espat d’Islàndia (tot i que sigui de Hunan, Xina), malaquita del Congo, granet de Sichuan, sofre de Bolívia,... Els mateixos rics colors de cada minerals transporten directament als paisatges dels països on s’han trobat. Però tampoc no cal anar gaire lluny per a trobar minerals bonics: una veta verda de variscita prové de la cantera d’Asland de Montcada; hi ha jaspi de Montjuïc i čejkaita de la mina Eureka de la Torre de Cabdella, a la Conca de Bellmunt del Priorat.

També hi ha les inevitables paradetes de pedres curatives, amb pedres sanatòries i llibres pseudo-científics engalipa-babaus. Però per sort són poques.

Com sortosament també són poques les que venen un producte que hauria d’estar totalment prohibit: corall vermell del mediterrani. Com a bussejador m’indigna, i com a biòleg m’encén, que es posi a la venda un animal que es va haver de matar trencant-lo per a poder vendre’l. El corall vermell del mediterrani és una espècie en perill d’extinció, i aquí a l’exposició el posaven a la venda com qui hi ven un fòssil d’un animal ja extingit.

Cada un dels trossos que hi venien (alguns de prop de 10 cm d’alçada) va haver de ser arrencat de la roca on vivia. El corall vermell triga moltíssim a créixer, i la gran recol•lecció que es va dur a terme en altres temps ha fet que a les nostres costes sigui molt difícil de veure’l. Hi ha prou bones fotos com per què el públic pugui contemplar la fascinant vida d’aquest corall sense necessitat d’arrencar-lo i vendre’l, i als bussejadors que ens agrada contemplar la vida intacta sota l’aigua ens costaria menys de poder-lo veure in situ si no s’anessin expoliant les últimes poblacions que en queden. He tingut la sort de poder-ne veure alguns en viu i en directe sota l’aigua, i el fet de veure’ls en una caixeta a la venda en una de les paradetes m’ha indignat tant que he hagut de sortir abans.

Expominer hauria de ser per a minerals i fòssils i prou. No per a espècies amenaçades, provinguin d’on provinguin.

Boadicea, reina dels Icenis

2008-11-13T23:22:00.002+01:00

Hi ha una estàtua al costat del Parlament britànic que mira cap al Big Ben. Dalt d’un carro tirat per dos cavalls encabritats, una dona amb túnica branda una llança aixecant els dos braços enlaire, el cap emmarcat amb una corona. Al seu costat, dues noies joves de tors nu l’acompanyen.
L’estàtua, esculpida el 1905 per Thomas Thornycroft, havia estat un encàrrec del Príncep Albert per a la reina Victòria, i representa la reina dels icenis Budicca, que els seus contemporanis romans van anomenar Boadicea.

Tot i haver vist l’estàtua força cops, mai no m’havia parat a pensar en qui era aquella dona fins que avui no he assistit a la conferència sobre la reina que ha fet Jordi Garcés, diplomat en Egiptologia i director del Philae Teatrum, al Museu Egipci de Barcelona, en una de les divulgacions històriques que fa la Fundació Clos.

En Jordi Garcés, que ha estat estudiant la figura de Boadicea des de fa uns anys, explica que els historiadors romans Tàcit als seus Anals i a Agrícola i Cassi Dió a la seva Història de Roma, descriuen la vida d’aquesta reina, nascuda probablement cap al 30 d.C. en una família noble dels icenis, que habitaven el que ara és la regió de Norfolk. Cap al 48 d.C. es casà amb el rei Prasutag, amb qui tingué dues filles. El rei es va aliar amb els romans, que sota l’emperador Claudi havien conquerit Britània el 43 d.C.

Quan el rei Prasutag morí el 61 d.C., totes les terres del rei havien de passar a Roma, però al seu testament reservà una petita quantitat per a la reina i les seves filles. Els romans, per qui les dones no podien heretar com ho feia la societat celta, es van apoderar de tot el regne de Prasutag, i com a càstig van assotar públicament Boadicea i els seus legionaris van violar les seves filles.

Vexada per aquesta injustícia, Boadicea va aconseguir aglutinar les diferents tribus britones que fins aleshores havien estat en guerra, no només per les simpaties que despertava una mare i reina així ultratjada, sinó també pel gran sacrilegi que representà la destrucció que Gaius Suetonius Paulinus, el governador romà de Britània, va fer de l’illa de Mona (l’actual Anglesey), que en aquella època era el centre de la religió druídica.

Boadicea va aconseguir reunir un exèrcit de 230.000 persones, entre ells dones i nens que els acompanyaven a la guerra com era tradició entre els celtes. Van destruir Camulodunum, l’actual Colchester, que en aquella època era la capital romana de Britània, i van arrasar Londinium, creada 20 anys abans pels romans. La venjança de la reina va dirigir-se contra els romans i els britons pro-romans, però finalment va acabar retrobant-se amb l’exèrcit de Suetonius.

Tot i ser menys nombrosos (eren només quatre legions, uns 20.000 homes), els romans eren soldats professionals amb moltíssima disciplina i experiència. Amb una estratègia brillant que encara s’estudia a les escoles militars, els romans van penetrar el mur de l’exèrcit britó amb una cunya de llancers i arquers que encerclaven la cavalleria. Un cop penetrada darrera les línies enemigues, la cavalleria romana va acarnissar-se contra les dones, els nens, els cavalls i els gossos que seguien darrera l’exèrcit dels britons, acompanyant els soldats. Aquests, en veure que estaven massacrant les seves famílies, van tornar enrera per a intentar defensar-les, però deixant els seus llocs de combat i desestructurant la seva columna, van acabar sent presa fàcil dels romans. Segons Tàcit, en aquella batalla, coneguda més tard com la Batalla de Watling Street, van morir 80.000 britons, i només 400 romans. Entre els britons caiguts hi va haver la mateixa reina Boadicea, que va preferir suïcidar-se amb verí abans de rendir-se. Molt sovint és per aquest últim gest i per haver estat capaç de reunir i guiar un poderós exèrcit que Boadicea és contemplada per molts com la primera feminista de la història.

I no per aquesta raó sinó per la seva història com a britona heroica, va ser presa com a referent durant l’època victoriana, en especial perquè segons l’etimologia del seu nom, Boadicea o Budicca, provénen del nom de Budiga, la deessa celta de la victòria, i per tant compartia nom amb la reina Victòria.

A la base de l’estàtua del costat del Parlament, a la vora del Tàmesi, s’hi poden llegir dos versos d’un poema de William Cowper que es refereix a l’Imperi Britànic:

Regions Caesar never knew
Thy posterity shall sway.

[Regions que el Cèsar mai no va conèixer,
Els descendents [de Budicca] dominaran]

És irònic pensar que la gran rebel antiimperialista que va ser Boadicea s’identifiqués posteriorment amb la reina de l’Imperi Britànic, i que la seva estàtua domini l’entrada de la ciutat que va destruir.

Però la història, molt sovint, ja té aquestes contradiccions.

Wildlife Photographer of the Year 2008

2008-11-12T19:47:00.000+01:00

Cada any des del 1964, el Natural History Museum de Londres i la BBC Wildlife Magazine organitzen un concurs fotogràfic obert a participants de tot el món, tant professionals com amateurs, per a trobar el Fotògraf de Natura de l'Any. Actualment es reben més de 32.000 fotografies de més de 3.100 fotògrafs, que són seleccionades per un conjunt de jutges experts que acaben pronunciant el nom del guanyador a finals d’Octubre.

Aquest any els resultats es van fer públics el passat 29 d’octubre. A part dels dos premis principals, n’hi ha d’altres que valoren diferents aspectes més formals de la fotografia: retrats, comportament, plantes, paisatges, vida salvatge urbana,...

A l’esquerra, foto de Brian Skerry guanyadora de la categoria Vida Submarina (amb una balena de 14 metres a Nova Zelanda), i a la dreta de Stefano Unterthiner, guanyador de la categoria de Retrats Animals (amb un macac de cresta de Sulawesi).

El primer premi Fotògraf de Natura de l’Any 2008 ha estat per Steve Winter, dels Estats Units, que va presentar una fotografia d’una pantera de les neus enmig d’una tempesta de neu. La foto també va rebre el premi Gerald Durrell per a fotografia d’espècie en perill d’extinció.

Professional de la fotonatura, Winter va estar-se deu mesos al Ladakh, al Hemis High Altitude National Park de l’Índia, fins que va aconseguir la foto perfecta. Per a fotografiar una de les espècies més difícils de capturar en imatge del món animal, Winter es va valdre d’un control remot activat pel pas de l’animal.

La foto es va fer amb una Canon EOS Rebel XT + lent de 10-22mm a 16mm; 1/200 sec a f16; ISO 100; en una caixa de protecció hermética, flashos en tubs de pleixglàs i un control remot Trailmaster 1550-PS

El premi per al millor fotògraf jove va ser per a una foto d’una girafa perseguida per un lleó a Hobatere Lodge, Namíbia, feta per Catriona Parfitt, del Regne Unit.

La gràcia és que va fer la foto amb la mateixa cambra i objectiu que tinc jo, una Canon EOS 400D i un objectiu EF300mm f4 IS USM, amb un extensor Canon EF 1.4, 1/200 sec a f5.6, ISO 100.

Ara revisaré les fotos que tinc i miraré si en tinc alguna prou bona per a enviar. Amb una mica de sort me l’accepten per al concurs de l’any vinent.

Ródtxenko i la fotografia

2008-11-10T23:46:00.003+01:00

Paral•lelament a l’exposició Ródtxenko, la construcció del futur que s’exhibeix a La Pedrera de Barcelona, hi ha tota una sèrie de conferències relacionades amb la vida i l’art d’aquest artista rus. Per casualitat m’assabento que se’n fa una el mateix dia que decideixo anar a veure l’exposició, i així és com abans d’haver-la acabat de veure del tot, deixo el pis Principal on hi ha l’exposició i em dirigeixo al soterrani, on hi ha un ample auditori ja gairebé del tot ple.

La conferència d’avui tracta una de les vessants artístiques amb què Alexander Ródtxenko va ser més innovador, la fotografia. Nascut el 1891, quan el 1924 va agafar la primera cambra fotogràfica, Ródtxenko tenia només 33 anys, i ja no la va deixar fins el final de la seva vida, el 1956.

Pepe Baeza, Doctor en comunicació, professor de fotoperiodisme a la UAB i editor gràfic del Magazine de La Vanguardia és l’encarregat de transportar-nos al món fotogràfic de Ródtxenko per a fer-nos notar la importància d’aquest artista en la història de la fotografia.

Quan va fer la primera foto, Alexander Ródtxenko ja era un artista consagrat a la seva Rússia natal, però es va prendre la fotografia com una manera ideal per a experimentar amb la imatge, amb un aparell modern perfecte per a l’home que el 1921 havia declarat com a morta la pintura de cavallet amb els seus tres famosos quadres monocroms. Segons Baeza, la principal aportació de Ródtxenko al camp de la fotografia va ser la consciència que va tenir de trencar amb el convencionalisme del punt de vista del fotògraf, abandonant el que ell definia com el punt de vista del melic. A partir del moment en què Ródtxenko va disposar d’una Leica, compacta, lleugera, maniobrable i precisa, va poder experimentar amb tota mena d’angles, contrapicats, picats, diagonals, primers plans i visions des de punts de vista insòlits, en el que encara avui es coneixen com a angles Ródtxenko. Va jugar amb les formes estilitzades o engraellades d’estructures o edificis com una continuació del seu constructivisme pictòric, però sobretot, va buscar d’aconseguir que la cambra fos un instrument per a educar la mirada, permetent que la fotografia li pogués donar un fort calvot a l’art de cavallet burgès i només accessible a les famílies opulents. La fotografia, amb la seva facilitat de reproducció fins a l’infinit, el feien l’art perfecte per a poder accedir al poble, i Ródtxenko, implicat des del principi en els ideals de la Revolució, va començar a experimentar amb aquest nou món artístic amb encara més dedicació de la que havia dedicat als altres projectes de la seva vida, conscient que era un dels primerencs en un art que calia donar a conèixer. En paraules del propi Ródtxenko: "La fotografia creix amb celeritat i venç totes les disciplines. La fotografia creix i demostra el dret de merèixer el mateix respecte que la pintura.[...] Tècnicament, la fotografia és tan simple i ràpida, tan imprescindible per aplicar-la a la ciència, la vida i a la tècnica que, pel fet de ser així, tan propera i accessible, no es considera digna d’un profeta. Imprescindible i accessible, està mancada de la possibilitat que s’hi reconeguin mestres genials".

El temps ha contradit aquesta última afirmació, ja que Ródtxenko ha acabat sent reconegut gairebé més per la seva fotografia genial que per la seva pintura. Segons Baeza, el veritable geni de Ródtxenko es troba en l’aplicació de la fotografia al disseny gràfic, especialment per a les cobertes de la revista constructivista LEF i NOVI LEF que dirigia el seu amic Vladímir Maiakovski. “Escala d’incendis” del 1925 o “Pioner amb trompeta” del 1930 són algunes de les seves obres més famoses, amb trets distintius de l’art de Ródtxenko.

A finals de la dècada dels anys 20, Ródtxenko va ser titllat injustament de formalista i burgès. Amb la posterior prohibició general de fer fotografies lliures, Ródtxenko es va veure obligat a agafar encàrrecs del govern, sobretot d’esdeveniments esportius, però el més important dels encàrrecs va ser el de fotografiar la construcció del Belomorkanal, el canal que unia la mar Blanca amb el Bàltic, per a la revista URSS en construcció. Excavat per presoners polítics en una mena de gulag on van morir més de 100.000 persones, les fotografies que va fer Ródtxenko de la construcció del canal resulten ser, segons Baeza, properes a la mediocritat. Segons ell, quan a un artista se li treuen les eines per a poder desenvolupar-se, la desgana s’apodera del seu esperit innovador i simplement es limita a prémer el disparador, sense gairebé parar esment en l’enquadrament. Ródtxenko era per sobre de tot un artista, no un periodista, i en aquest cas un artista consagrat desaprofitat resulta ser més dolent que un periodista modest.

Això, però, no li treu mèrit, i quan es concentrava al seu terreny, l’art com a tal, despuntava magistralment de tal manera que ben bé pot perdonar-se-li que no fos bo com a fotoperiodista.

Al capdavall, no es pot ser perfecte.

Ara cal tornar a l’exposició per a acabar de veure-la i gaudir amb el seu art i “la construcció del futur”. Fins al gener vosaltres també teniu temps de descobrir-lo.

Drets humans al Nepal: el cas de Jitman Basnet

2008-11-07T23:25:00.001+01:00

Peace Brigades International (PBI) és una organització no governamental creada al Canadà el 1981, reconeguda per les Nacions Unides i que té l’oficina central a Londres. El seu objectiu és la protecció de l’espai d’actuació dels defensors de drets humans que pateixen repressió pel seu treball no violent.

Mitjançant voluntaris, s’acompanya les persones o institucions amenaçades per tal que aquestes puguin continuar fent la seva feina. No es tracta de guardaespatlles, sinó de suport moral i psicològic per a evitar el compliment d’amenaces fetes sobre determinades personalitats.
Avui a Casa Àsia s’ha presentat la feina d’aquesta ONG en la figura d’un dels voluntaris que hi participa, Carles Fernández Torné, i la persona que protegeixen, l’advocat i periodista nepalès Jitman Basnet.

Basnet és Secretari General del Fòrum d’Advocats per als Drets Humans (LAFHUR) a Babarmahal, Kathmandú, i es troba dins del programa de protecció des de l’Agost del 2007, després que rebés amenaces de mort per a ell i la seva dona.

La inestabilitat política del Nepal durant els últims deu anys fa que aquest país sigui un dels cinc del món on PBI destina ajudes (els altres són Guatemala, Mèxic, Indonèsia i Mèxic). Són països que reben moltes ajudes dels Estats Units, Canadà o Europa (allà d’on provenen els voluntaris de PBI), i són els únics on aquests poden ser efectius. Com que moltes vegades les amenaces contra activistes dels drets humans vénen dels governs dels propis països o dels grups polítics opositors, el missatge de PBI és clar: “Aquest individu o organització es troba sota la nostra protecció. Si el toqueu rebreu les conseqüències en forma d’anul•lació de totes les ajudes que us enviem”. I de moment el missatge ha estat entès.

El 2002 Jitman Basnet va ser segrestat i retingut durant un dia pels aleshores maoistes rebels per haver fotografiat edificis destruïts. Dos anys més tard, va ser detingut per l’exèrcit Reial del Nepal (l’altra part de la guerra), i el van incomunicar i torturar durant deu mesos, després dels quals va ser alliberat. Després de deixar Kathmandu i refugiar-se a l’Índia durant un temps, va retornar al Nepal on va publicar el llibre “258 Dark Days”, on descrivia amb pèls i senyals tot el que li havia succeït, amb noms i cognoms, i on denunciava, amb noms i cognoms, diferents personatges que violaven sistemàticament els drets humans.

Arrel d’aquest llibre va començar a rebre amenaces de mort que el van fer contactar PBI per a poder continuar la seva feina com a advocat i periodista. Avui comença a Barcelona la seva gira per Europa per a donar a conèixer la situació dels drets humans al Nepal, una situació que no ha canviat gaire des que el Maig d’aquest any es va abolir la monarquia després de l’adveniment al poder dels Maoistes revolucionaris.

Segons paraules de Basnet, el 2008 hi ha hagut encara més víctimes de violacions dels drets humans que el 2007. Hi ha ja més de 3.000 persones desaparegudes, i el fet que encara es mantinguin per separat els dos exèrcits que havien estat en guerra fa pensar que tard o d’hora la guspira de la violència tornarà a saltar i encendre el foc del conflicte”.

Mentrestant, els voluntaris de PBI tenen una tasca difícil. Mantenir-se al costat d’homes valents com Basnet per tal que puguin treballar per a construir la pau que tant necessita el Nepal.
Per a més informació, consulteu la pàgina de PBI i la d’Advocacy Forum.