Reciclatge de iacs

© Rachel Freire

Al Tibet, al sostre del món, hi fa fred, vent i hi ha molt poc menjar. Per a mantenir-se calents, els tibetans beuen ingents quantitats de po cha, o te tibetà. En un concentrat de fulles de te hi barregen sal i mantega de iac, i aconsegueixen un beuratge especialment indicat per a aguantar les inclemències del temps. La mantega d’aquest boví és tan calòrica que els nòmades tibetans poden resistir la intempèrie i l’altitud bevent desenes de tasses d’aquest te al dia.

Sense el iac, la vida de l’home al Tibet seria molt més difícil. Fins i tot, probablement impossible.

Com el porc a Europa, el iac és un animal del qual s’aprofita gairebé tot. Familiar de les vaques, el iac (Bos grunniens) està domesticat des de fa milers d’anys per a aprofitar-ne les capacitats de càrrega, la carn, la fibra de llana (per a fer-ne mantes, abrics i tendes) i la llet (per a la mantega i formatge). Fins i tot s’aprofiten els excrements, que un cop assecats a les parets de les cases, reemplacen l’inexistent fusta a les estepes tibetanes com a font de combustible.

Els tibetans saben des de fa temps que el iac és un ésser especial, i des de fa poc, les particularitats del iac han començat a interessar també al món occidental. La indústria pelletera ha descobert que la pell del iac, com la de cangur, és excepcionalment resistent a la tensió, però és més gruixuda que la del marsupial. Això la fa ideal per a fer-ne bótes de muntanya, perquè amb menys gruix (i més transpirabilitat) aconsegueixen una resistència més bona que la del cuir boví tradicional.

Un nou horitzó sobre davant de la indústria del calçat amb aquests nous materials. Tot i ser una pell normalment maltractada per les condicions difícils de les vides dels iacs, els fabricants de bótes són capaços de justificar aquestes ferides i cicatrius al cuir i mostrar-les com a prova de material de qualitat i de genuïna procedència.

Rachel Freire, una dissenyadora anglesa donada a les extravagàncies que ha vestit a Chirstina Aguilera i a Courtney Love, ha anat un pas més enllà en l’aprofitament de la pell del iac. Ha aconseguit reunir tres mil mugrons de iac i els ha convertit en decoració per al disseny dels vestits que ha presentat recentment a la Setmana de la Moda de Londres. Alguns activistes i parlamentaris britànics ja han llençat un crit al cel davant d’unes creacions que consideren grotesques.

Però, si la indústria pelletera ja utilitzava les pells i en rebutjava els mugrons (no queden bé, a les puntes de les bótes), no és aquesta una magnífica manera d’usar aquestes parts inservibles? No ajuda al reciclatge total de l’animal? O potser és per l’espècie de la qual provenen els mugrons? Seria diferent si fossin de vaca?

Sigui com sigui, queda una cosa clara: el reciclatge acaba sent necessari en totes les indústries.