dilluns, 2 gener de 2012

Luxe digital

A la feina em van donar un telèfon Blackberry. És molt útil, perquè pots mirar el correu actualitzat tan sovint com vulguis (quasi sempre massa sovint), i a banda d'això hi ha tota una sèrie d'utilitats descarregables de la pàgina web de Blackberry que et poden ajudar en la gestió diària  o a omplir els moments buits esperant el metro amb petits i senzills jocs. De tant en tant entro a aquesta web per a veure quines novetats hi ha que siguin gratuïtes. La vida és prou cara com per a que a més a més haguem d'anar descarregant aplicacions de pagament, a part que la majoria d'elles no valen ni els dos o tres euros que solen valer.
Però avui m'he trobat amb una gran sorpresa. 
Una sorpresa desagradable. D'aquelles que fan pensar. 
Entre les aplicacions de pagament per a descarregar-te n'hi havia una com a promocionada: "Limited Edition TRIMAVI Luxus Desktop Clock". Es tracta d'un simple rellotge de fons de pantalla que et va marcant l'hora.
La Blackberry ja té un rellotge integrat al sistema, i va amb l'hora d'internet, que està sincronitzada amb algun rellotge atòmic de precisió nanosecúndica, així que l'única raó per la qual algú podria voler comprar l'aplicació és simplement la de dotar al seu telèfon d'un look diferent. 
Però quan veig el preu m'espanto de debò: 499,50€!
Cinc-cents euros per una descàrrega? Per un simple fons de pantalla amb forma de rellotge?
Quina mena d'imbècil compraria una futilitat digital com un rellotge de 500 euros? Un magnat rus, un príncep àrab? Al principi penso que deu haver estat un error tipogràfic. Ha de ser que s'ha mogut la coma dos espais... Però reviso a internet i veig que el preu en dòlars és similar. Analitzo més en detall l'oferta i veig que la publicitat del rellotge anuncia que només hi haurà 50 descàrregues possibles. 
No hi ha dubte, el preu és aquest, i es basa únicament en l'exclusivitat per a distingir-se. En comptes de fer el que fa la majoria de fabricants d'aplicacions (cobrar un o dos euros però vendre-ho a milions d'usuaris), aquest ha decidit tirar la casa per la finestra i vendre luxe digital a una selecció exclusiva de milionaris retardats. És l'exclusivitat que dóna el preu: ser una de les 50 persones més estúpides al món que s'han descarregat aquesta aplicació.
La vanitat i les ganes d'aparentar de l'ésser humà gairebé sempre el porta a fer el ridícul...

dijous, 6 octubre de 2011

Apple es queda orfe


L’iPad, l’iPod, l’iPhone i tota la col·lecció de Macs s’han quedat orfes.
Aquesta matinada moria a Los Ángeles Steve Jobs, el fundador d’Apple. La vida de Jobs representa, més que ningú, l’èxit del self-made man, l’emprenedoria i la superació.
Nascut el 1955 a San Francisco, sense haver acabat cap carrera, amb uns quants companys (entre ells Steve Wozniak), van dissenyar i construir al garatge de la família el primer i trencador Apple I, el 1976, i 8 anys més tard, el 1984, presentaven el primer Macintosh, que revolucionaria el concepte de la informàtica.
Jobs, que havia fundat Apple, va ser acomiadat de la seva pròpia companyia a causa de diferències amb la direcció. El mateix any, fundava NeXT Computer, una empresa de fabricació d’ordinadors avançats que, entre altres, va dissenyar el software que, uns anys més tard, quan Apple compraria la companyia, servirien per a construir l’Apple Store.
A la vegada, el 1986 Jobs va comprar The Graphics Group a Lucasfilm i la va transformar en Pixar, mundialment aclamada a partir de la pel·lícula Toy Story, i que després va ser comprada per Disney, convertint a Jobs en l’accionista privat més important de la companyia, amb un 7% de les accions.
Amb la compra de NeXT, Steve Jobs torna a entrar a Apple per la porta gran i, com a Director General, introdueix nous productes que han convertit a Apple en la marca de prestigi en electrònica de consum actual. L’iPod va revolucionar la música portàtil, i l’iTunes la manera de comprar-la. L’iPhone ha estat el precursor i marcador de tendències en la telefonia mòbil, i l’iPad, tan criticat durant el seu llençament, ha creat tot un nou mercat de handheld computers que abans no existia.
Jobs, adorat com un “iDéu” o un gurú tecnològic pels seus fans, va ser també criticat pels seus detractors per la seva duresa empresarial i la seva egomania. Però no es pot dubtar de l’empremta que la seva obra deixarà en l’imaginari col·lectiu i en el registre històric.
Jobs va morir a causa de complicacions mèdiques d’un càncer de pàncrees anterior i un transplantament de fetge. El món, a la seva mort als 56 anys, no pot deixar d’elogiar-lo amb frases de reconeixement. Barack Obama ha dit que “Va ser prou valent per pensar diferent, prou atrevit com per creure que podia canviar el món i tingué prou talent per aconseguir-ho”.
La revista Fortune Magazine el va anomenar Director General de la dècada, Forbes el va classificar com a la 17a persona més poderosa del món, i ha estat anomenat el Thomas Edison i Henry Ford del seu temps.
Jo prefereixo recordar-lo amb les seves pròpies paraules: El juny del 2005, Steve Jobs va pronunciar una conferència durant la graduació dels alumnes a la Universitat d’Stanford. El discurs és un crit a la motivació personal i a la recerca del que ens fa feliços: Si vius cada dia com si fos l’últim, és molt probable que algun dia tinguis raó. Al final, descriu el que va veure a la contracoberta d’un llibre. Una frase que descriu la seva manera de veure el món:
“Stay hungry, stay foolish - Seguiu afamats. Seguiu esbojarrats” 


dimecres, 5 octubre de 2011

Descobert niu de tortuga babaua al Maresme

Finalment, entre les notícies del dia, una que aporta esperança. Llegeixo que acaben de trobar un niu de tortuga babaua a Malgrat de Mar, al Maresme. La babaua o caretta (Caretta caretta) és una tortuga marina que viu principalment en mars tropicals i subtropicals, encara que es troba sovint al mediterrani, on és víctima ocasional dels hams i xarxes de pescadors i és visitant habitual del CRAM, la Fundació per a la Conservació i Recuperació d’Animals Marins.  
Membres del CRAM ja van documentar el 2006 un niu similar a Premià de Mar, i com en aquella ocasió, s’han fet càrrec de custodiar el de Malgrat de Mar. De moment, ja n’han sortit 45 cries que han arribat al mar (les tortugues Caretta solen pondre entre 80 i 120 ous a cada posta). Els espera tota una vida difícil per endavant, però si creixen i arriben a ser adultes, és d’esperar que vinguin a pondre els seus ous a les mateixes platges que les van veure néixer.   
Al llarg de la seva història, el CRAM ha rescatat, en prop de quinze anys, més de 520 tortugues vives (i 243 de mortes) i n’ha aconseguit alliberar satisfactòriament més de 500. És probable que hagi estat una d’aquestes tortugues alliberades la que hagi fet el niu a Malgrat de Mar. L’èxit de la posta i l’arribada de les cries a l’aigua és especialment notori perquè les cries que surten dels ous ho acostumen a fer a la nit, quan la gran contaminació lumínica de la zona propera a la platja afecta a l’orientació de les tortugues.
Si aquest niu no és només un fet  aïllat sinó l’inici de la recuperació de l’espai natural de les tortugues, tant de bo puguem escoltar als propers anys una notícia similar amb altres espècies icòniques i amenaçades del mediterrani, com per exemple, el vell marí.

diumenge, 2 octubre de 2011

Reciclatge de iacs

© Rachel Freire
Al Tibet, al sostre del món, hi fa fred, vent i hi ha molt poc menjar. Per a mantenir-se calents, els tibetans beuen ingents quantitats de po cha, o te tibetà. En un concentrat de fulles de te hi barregen sal i mantega de iac, i aconsegueixen un beuratge especialment indicat per a aguantar les inclemències del temps. La mantega d’aquest boví és tan calòrica que els nòmades tibetans poden resistir la intempèrie i l’altitud bevent desenes de tasses d’aquest te al dia.
Sense el iac, la vida de l’home al Tibet seria molt més difícil. Fins i tot, probablement impossible.
Com el porc a Europa, el iac és un animal del qual s’aprofita gairebé tot. Familiar de les vaques, el iac (Bos grunniens) està domesticat des de fa milers d’anys per a aprofitar-ne les capacitats de càrrega, la carn, la fibra de llana (per a fer-ne mantes, abrics i tendes) i la llet (per a la mantega i formatge). Fins i tot s’aprofiten els excrements, que un cop assecats a les parets de les cases, reemplacen l’inexistent fusta a les estepes tibetanes com a font de combustible.
Els tibetans saben des de fa temps que el iac és un ésser especial, i des de fa poc, les particularitats del iac han començat a interessar també al món occidental. La indústria pelletera ha descobert que la pell del iac, com la de cangur, és excepcionalment resistent a la tensió, però és més gruixuda que la del marsupial. Això la fa ideal per a fer-ne bótes de muntanya, perquè amb menys gruix (i més transpirabilitat) aconsegueixen una resistència més bona que la del cuir boví tradicional.
Un nou horitzó sobre davant de la indústria del calçat amb aquests nous materials. Tot i ser una pell normalment maltractada per les condicions difícils de les vides dels iacs, els fabricants de bótes són capaços de justificar aquestes ferides i cicatrius al cuir i mostrar-les com a prova de material de qualitat i de genuïna procedència.
Rachel Freire, una dissenyadora anglesa donada a les extravagàncies que ha vestit a Chirstina Aguilera i a Courtney Love, ha anat un pas més enllà en l’aprofitament de la pell del iac. Ha aconseguit reunir tres mil mugrons de iac i els ha convertit en decoració per al disseny dels vestits que ha presentat recentment a la Setmana de la Moda de Londres. Alguns activistes i parlamentaris britànics ja han llençat un crit al cel davant d’unes creacions que consideren grotesques.
Però, si la indústria pelletera ja utilitzava les pells i en rebutjava els mugrons (no queden bé, a les puntes de les bótes), no és aquesta una magnífica manera d’usar aquestes parts inservibles? No ajuda al reciclatge total de l’animal? O potser és per l’espècie de la qual provenen els mugrons? Seria diferent si fossin de vaca?
Sigui com sigui, queda una cosa clara: el reciclatge acaba sent necessari en totes les indústries.

dimecres, 28 setembre de 2011

192 anys del naixement de Narcís Monturiol


Avui es compleixen 192 anys del naixement d’un dels catalans més il·lustres i avançats al seu temps. El 28 de setembre del 1819 naixia a Figueres Narcís Monturiol i Estarriol, l’inventor del primer submarí tripulat amb motor de combustió. I per a celebrar l’efemèride, Google l’ha homenatjat en la seva web catalana amb un doodle especial.
Després d’una llicenciatura en dret, un alt activisme polític en el Partit Republicà i una trajectòria laboral molt variada entre les quals edità diferents publicacions, Monturiol es dedicà a la ciència i l’enginyeria amb un objectiu: millorar la vida dels homes.
Refugiat a Cadaqués a causa de les seves activitats polítiques (1855), on es guanyà la vida com a pintor, observà la difícil i perillosa feina dels recol•lectors de corall. Això el va portar a reflexionar sobre les possibilitats de la navegació submarina i, quan tornà a Barcelona, el setembre de 1857 organitzà, amb amics empordanesos, la primera societat comercial de l'estat espanyol dedicada a l'explotació d'aquest tipus de navegació amb el nom de Monturiol, Font, Altadill y Cía., dotada amb un capital de 10.000pessetes.
El 1858 presentà el seu projecte en un opuscle titulat El Ictíneo o barco-pez. El seu primer submarí, l'Ictíneo I, va ser avarat al port de Barcelona el 28 de juny de 1859. El primer viatge tingué lloc el 23 de setembre d'aquell any, al mateix port de Barcelona. Davant d’un públic molt nombrós, entre el qual hi havia accionistes, autoritats de la Marina i la premsa, va aconseguir fer navegar el vaixell completament submergit durant dues hores i vint minuts, i fer-lo tornar a la superfície. D'altres proves posteriors encara van tenir més repercussió i el govern d'Isabel II es va veure forçat a prometre ajuda, que mai no va arribar, i de fet va introduir tota mena de dificultats tot i el suport de personalitats tan prestigioses com Josep de Letamendi. Amb el capital obtingut va constituir l'empresa "La Navegación Submarina" amb l'objectiu de desenvolupar l'Ictíneo II, que va atreure un cert interès de les altes instàncies militars. Aquest nou submarí, que estava dotat d'un sistema de propulsió sense aire, va ser avarat al port de Barcelona el 2 d'octubre de 1864. Tot i aquests èxits, el 1867 la seva companyia va fer fallida i, davant la manca de suport, Monturiol va decidir desmantellar el submarí i abandonar el projecte. El 1869 va escriure el primer tractat de navegació submarina de la història, amb el títol d'Ensayo sobre el arte de navegar por debajo del agua (imprès el 1891), que es va convertir en referent per a l’evolució dels submarins posteriors.
Va morir el 1885, arruïnat i completament oblidat, a Sant Martí de Provençals.
El reconeixement per la seva labor científica i humanitària li vindrien després amb monuments, biografies, exposicions i fins i tot una pel·lícula. El 1972 les seves restes foren traslladades a Figueres i inhumades a la secció de personalitats il·lustres del cementiri municipal.
Una empresa catalana està construint l’Ictineu 3, un submarí tripulat que continua el llegat de Monturiol, i ara, al cap de 192 anys, fins i tot un altre precursor de la tecnologia com és Google s’afegeix a l’homenatge.

dissabte, 17 setembre de 2011

L'himne català de Mèxic

Avui a Sant Joan de les Abadesses ha sonat el crit d’Independència… de Mèxic. Des de fa sis anys, el primer cap de setmana després del 16 de setembre (quan a Mèxic se celebra el Grito de Dolores en què el mossèn Miguel Hidalgo va incitar els parroquians de Dolores a rebel·lar-se contra el virreinat de Nova Espanya), centenars de mexicans de tot Catalunya s’apleguen a la Plaça Major d’aquesta vila gironina per a celebrar la seva festa nacional. I això que, entre els seus més de 3.500 habitants, no n’hi ha ni tan sols un de mexicà.
Se celebra aquí perquè Sant Joan està agermanada amb San Luis Potosí, i la raó d’aquesta connexió és la relació que tenen entre els dos pobles dos respectius fills il·lustres. Jaume Nunó i Roca (1824-1908), santjoaní, i Francisco González Bocanegra (1824-1861), de potosí, van ser el compositor i escriptor de l’himne nacional de Mèxic, respectivament.
Com un català acaba sent el compositor d’un himne nacional estranger només pot succeir després d’unes quantes circumstàncies fortuïtes, sort i coincidències. Es pot conèixer la vida d’aquest cèlebre personatge visitant la seva casa natal a Sant Joan, El Palmàs, reconstruïda com a Centre Cívic de la vila i inaugurada l’any passat. Al pis superior hi ha una petita exposició que repassa la trajectòria del compositor català i on es poden veure alguns objectes de Nunó, com una banqueta de piano, una batuta, una ploma, un portacigarretes i una medalla commemorativa.
A la família de Jaume Nunó eren teixidors, i comptava amb pocs antecedents familiars en el món de la música. Només el seu germà va ser organista al monestir, i un oncle-avi va ser compositor de cambra de Ferran VII. La família de Nunó es traslladà a Barcelona, i abans que el petit Jaume complís 9 anys, els dos pares moriren i quedà sota la tutela del seu oncle Bernat, un comerciant de seda que el va introduir al cor de la Catedral de Barcelona. Gràcies a les seves dots per a la música, als 17 anys va guanyar una beca per a anar a estudiar a Nàpols amb l’operista Saverio Mercadante.
En tornar d’Itàlia, Nunó va viure uns anys a Terrassa i Sabadell dirigint orquestres i bandes locals fin que, l’any 1851, va ser nomenat director de la Banda del regiment de la Reina i va viatjar amb aquesta formació a Cuba. Allà va conèixer i fer amistat amb el general Antonio López de Santa Anna, que es dirigia cap a Mèxic per a ocupar el càrrec de president. En vista de les bones aptituds de Nunó, Santa Anna li va oferir el càrrec de director general de les bandes militars mexicanes, amb el rang de capità i un sou excel·lent.
La seva arribada a Mèxic va coincidir amb la convocatòria al concurs per a musicalitzar les estrofes de Bocanegra per a compondre l’himne nacional. Nunó hi va participar anònimament i l’agost de 1854 en va ser declarat guanyador. Al setembre següent es va interpretar per primer cop al que després seria el Teatre Nacional de Mèxic. Un diari de l’època va descriure el concert amb les paraules:
«La noche del 15 de septiembre de 1854, en el Gran Teatro de Santa Anna el célebre tenor Salvi dejó oir por primera vez el vibrante himno. El delirio llegó a su máximo. Los autores fueron aplaudidos, hubo fiestas y expansiones de júbilo desbordante». Periódico El Ómnibus, Ciutat de Mèxic, 1854
A causa de la caiguda del president Santa Anna, Nunó va decidir exiliar-se als Estats Units, on va treballar fent gires com a concertista i director d’òperes. Els baixos salaris i els viatges extenuants van fer que, per recomanació de l’editor G. Schimer, decidís instal·lar-se a la ciutat de Buffalo, prop de les cascades del Niàgara, per a dedicar-se a la docència musical. Durant aquests anys, Jaume Nunó va convertir-se en un respectat membre de la comunitat musical, va fundar nombrosos cors i va dirigir vàries societats filharmòniques. Nunó s’havia casat amb una vídua a Itàlia, amb qui va tenir una filla. Posteriorment, a Buffalo es va tornar a casar amb una alumna seva el 1873 i en van néixer tres fills.
Durant l’Exposició Pan-Americana que es va celebrar a Buffalo el 1901, un periodista mexicà es va sorprendre en llegir en una placa “James Nunó Studio”. Com la majoria dels mexicans, el periodista suposava que Jaume Nunó, de qui no es tenien notícies des de 1864, era mort. Quan el president Porfirio Díaz va tenir coneixement del retrobament de Nunó, el va convidar a visitar Mèxic. La rebuda va ser colossal i, durant unes setmanes, Jaume Nunó va ser el personatge més important de Mèxic. Uns anys més tard, el 1904, amb motiu del cinquantenari de la composició de l’himne, Nunó va tornar a visitar Mèxic.
El 18 de juliol de 1908, Jaume Nunó moria a Bayside, Nova York, als 83 anys. La seva mort va ser notícia, tant a Mèxic com a Nova York, i va ser enterrat a Buffalo. L’any 1942 el Govern Mexicà va reconèixer la trascendència de la figura de Nunó i va fer exhumar les seves despulles per a dipositar-les a la Rotonda de las Personas Ilustres de la Ciutat de Mèxic, on actualment reposa al costat de Bocanegra. Nunó té el privilegi de ser l’únic estranger que està enterrat en aquest cementiri.
El 2010, coincidint amb el Bicentenari de la Independencia de Mèxic, els musicòlegs catalans Cristian Canton i Raquel Tovar van localitzar als Estats Units (a Pelham (NY)), a l'únic descendent directe de Jaume Nunó, el seu besnét. Aquesta troballa va permetre recuperar el fons personal de Jaume Nunó, que contenia prop de 5.000 documents inèdits (cartes personals, partitures, documents oficials, etc.), i va portar a Canton i Tovar a confeccionar la primera biografia completa de Nunó, de gran repercusió mediàtica i descrita com "un títol fonamental per a comprendre la història musical de Mèxic".
Curiosament, el cas de Nunó, un català composant un himne nacional d’un país llatinoamericà, no és únic. La música catalana es va estendre per aquestes terres fins als nivells més elevats. Albert Galimany (1899-1973), de Barcelona, va compondre un dels himnes de Panamà, no vigent actualment; Fèlix Astol (1813-1901), de Reus, va compondre l’himne nacional de Puerto Rico; Jaume Segalés (1891-1960), de Barcelona, va compondre un dels himnes nacionals de Paraguai, no vigent actualment; Blai Parera (1776-1840), de Mataró, va compondre l’himne nacional d’Argentina i Ramon Carnicer (1789-1855), de Tàrrega, va compondre l’himne nacional de Xile. Josep Campabadal (1846-1905), de Balaguer, va ser el creador de nombroses institucions musicals de Costa Rica; Josep Rodoreda (1851-1922), de Barcelona, a part de ser l’autor d’El Virolai, també va ser director del Conservatori de Buenos Aires; Josep Campderrós (1742-1812), de Barcelona, va ser mestre de capella de la Catedral de Santiago de Xile; Pau Rosquelles (1851-1922), de Madrid però d’origen català, va ser el creador de nombroses institucions musicals a Bolívia i al Brasil, i va ser el primer impresario musical en interpretar una òpera completa a l’Amèrica llatina, i Luis G. Jordà (1869-1951), de Masies de Roda, va ser el compositor de l’himne de l’exèrcit mexicà i autor de nombroses sarsueles (entre elles, la cèlebre Chin Chun Chan, considerada la sarsuela més representada de l’Amèrica llatina).  
És evident que, si bé els catalans no van participar gaire en la conquesta territorial d’Amèrica, en el camp musical, és ben bé una altra història...

dijous, 25 agost de 2011

A córrer!

Scott Jurek i Arnulfo Quimare, Barrancas del Cobre, Mèxic
Scott Jurek i Arnulfo Quimare,
Barrancas del Cobre (Foto de Luis Escobar)
Córrer. Hi ha cap altra activitat que defineixi millor als humans?
Des de petits, no fem res més que córrer. Els nostres primers instints són els de gatejar pel terra. Primer maldestrament, però quan n’aprenem la tècnica, ho fem tant bé que desapareixem en un tres i no res entre les potes de les cadires sota la taula del menjador... Què fan els nens petits que ja caminen? Corren amunt i avall fins a esgotar-se. I de més grans què fem? Ens comprem un cotxe o una moto ràpida i volem sentir la sensació que produeix l’alta velocitat. Fins i tot els qui contemplen la vida des de la inactivitat d’un sofà a través de la finestra televisiva, no fan més que mirar esports en què, un rere l’altre, els participants competeixen en velocitat...
Però vivim en una societat en la qual les màquines han passat a substituir la necessitat dels homes de córrer. Per això tendim a pensar que els humans no estem fets per a córrer. Però afortunadament hi ha encara exemples de la gran capacitat mòbil dels humans. Els corredors ultramaratonians ens sorprenen amb les seves gestes atlètiques, però no cal anar a buscar moderns Fidipides tan actuals com Scott Jurek o Kilian Jornet per a trobar exemples de grans corredors.
El 1832, un mariner noruec anomenat Mensen Ernst, en arribar a port després d’una llarga travessia per mar, va fer una aposta: es traslladaria de París a Moscou... corrent. Va superar els 2.500 quilòmetres que separen les dues ciutats, i va guanyar l’aposta fent-ho en només 14 dies. Això fa una mitjana de 200 quilòmetres al dia, a través de les carreteres i camins de l’època i amb les sabates contemporànies... I sense haver-se entrenat gaire durant la travessia anterior per mar! En un altre viatge, va córrer la distància entre Constantinopla a Calcuta en quatre setmanes, amb una mitjana de 140 quilòmetres per dia... I un cop allà, i sense altra manera de tornar que a peu, va descansar tres dies i va tornar a Constantinopla... corrent durant 59 dies seguits. La seva última gran cursa va ser el 1843 quan intentava córrer des d’Alemanya fins a les fonts del Nil... Va morir prop de la frontera entre Egipte i Sudan, no de fatiga, sinó de disenteria. La seva tomba es troba ara sota les aigües de la presa d’Assuan.
Hi ha molts altres casos de súper-atletes capaços de recórrer llargues distàncies a peu, i es podria arribar a pensar que aquestes gestes només les poden realitzar alguns pocs semidéus escollits. Però hi ha unes quantes comunitats en què tots els membres tenen capacitats extraordinàries per a la cursa, i això ens permet reconèixer l’autèntica arrel comuna a tots els humans de la nostra capacitat innata per a córrer. 
Per exemple, els monjos maratonians del Mont Hiei, al Japó. Són un grup de monjos budistes que busquen trobar-se amb Buda posant a prova la seva resistència física i mental. Al llarg de l’entrenament del Kaihogyo corren distàncies maratonianes durant cent o dos-cents dies seguits un cop per any, durant set anys seguits. I el més impressionant és que ho fan mantinguts únicament per una dieta basada en sopa miso, tofu i vegetals.
Així doncs, no és estrany que l’home és un animal fet per a córrer. El 2004 Dennis Bramble i Daniel Lieberman van fer una proposta científica revolucionària: l’ésser humà era un animal perfeccionat per l’evolució amb l’única intenció de poder recórrer llargues distàncies. El bipedisme, els tendons dels peus, l’absència de cua, la capacitat de poder respirar mentre trotem i, sobretot, la nostra pell plena de glàndules sudorípares, va ser la solució que va trobar la natura per a donar-nos viabilitat com a espècie. Els éssers humans som els únics mamífers capaços d’alliberar l’excés de calor a través de la suor. Qualsevol altre animal, quan se sobreescalfa, ha d’aturar-se a descansar i refredar-se. En canvi, el gènere Homo pot recórrer llargues distàncies sense parar a refredar-se gràcies al gran intercanviador de calor que és la pell. Això va permetre als primers individus de la nostra espècie, quan encara no tenien més armes que les seves pròpies mans, abatre espècies més ràpides com gaseles o cérvols, perseguint-les fins a l’exhauriment en una caça de persistència. Encara hi ha algunes tribus indígenes que mantenen un sistema de vida tradicional basat en el córrer: en un dia calorós a la sabana africana una gasela pot morir d’hipertèrmia al cap de córrer deu o quinze quilòmetres sense parar, i els Bosquimans de Sud-Àfrica i Botswana han aprofitat aquesta capacitat humana per a caçar preses tan grans com els okapis. També els Goshute i Papago de l’Oest americà, els aborígens d’Austràlia, els Masai de Kenya i els Seri i Tarahumara de Mèxic són coneguts per haver practicat la caça de persistència. Però d’entre totes aquestes tribus els més famosos entre els corredors són els tarahumara o rarámuri, “els que corren depressa” en el seu propi idioma. Els rarámuri viuen a les Barrancas del Cobre, a l’estat de Chihuahua de Mèxic, una xarxa de barrancs tan gran com quatre vegades l’extensió del Cañón de Colorado i encara més profunds. Aïllats als canons laberíntics, i obligats a desplaçar-se ràpidament pel terreny traïdor sota unes temperatures desèrtiques, els rarámuri han perfeccionat la tècnica de la carrera i, calçats només amb un parell de sandàlies i alimentats de pinole (blat de moro en pols) i tesgüino (una espècie de cervesa de blat de moro), són capaços de recórrer distàncies ultramaratonianes. Se sap d’un que va córrer 700 quilòmetres (16 vegades la distància d’una marató), en poc més de dos dies.
Justament acabo de retornar d’un viatge en tren a través de les Barrancas del Cobre, i he pogut veure de primera mà la capacitat atlètica dels seus habitants. A més, en les hores ocioses del viatge he pogut acabar de llegir el llibre Born to Run (Nascuts per a córrer), de Christopher McDougall, una peregrinació de descobriment de l’art de córrer i de la capacitat innata dels humans per a poder recórrer llargues distàncies, que se centra en la vida d’un ex-lluitador professional (Caballo Blanco) que troba, en córrer amb els tarahumara, la seva fita personal. El llibre és altament inspirador i després de llegir-lo et vénen unes ganes terribles de sortir al carrer, respirar fons, i començar a córrer.
Gràcies a la nostra capacitat de córrer, els humans vam poder accedir més fàcilment a la caça i proteïna animal, augmentant la massa del nostre cervell i la nostra intel·ligència. Però irònicament, tot i tenir un cos dissenyat i construït per a la cursa, hem aconseguit tenir un cervell que sempre busca l’eficiència. D’aquí ve la gran ironia: per què córrer si podem obtenir menjar molt fàcilment obrint la porta de la nevera?
Afortunadament, l’instint de córrer és més gran que la mandra del nostre cervell. Els anuncis de Nike i Adidas no fan més que alimentar aquesta necessitat interior i ens inciten a sortir a córrer, a gaudir del vent a les nostres galtes, la suor al nostre front i el terra ferm a les nostres soles. En definitiva: a fer el que, com a humans, estem adaptats a fer.
Ara em posaré una samarreta fresca, uns pantalons curts i em calçaré les bambes. Sortiré a fora, respiraré fons i començaré a córrer... deixant enrere la mandra i l’asfalt.
Ho necessito, i gairebé sempre hem de seguir els nostres instints...
I és que al final, si hem nascut, és per a córrer. 

dimarts, 29 juny de 2010

Campanya Aa...

Ara imaginem que tens un accident. Creues el carrer sense mirar i et fa volar un cotxe. Agafes una bicicleta del bicing per a baixar tot el Torrent de l’Olla i t’adones massa tard que és una d’aquelles moltes amb frens ineficients. O bé camines tranquil•lament per una vorera i d’un balcó et cau un test al cap. O podries tenir un accident de trànsit.

Sigui com sigui, les probabilitats de patir un accident són força elevades. Només el 2007, més de tres milions de persones van patir a Espanya alguna mena d’emergència, entre accidents domèstics, d’oci, laborals o de trànsit. Per això, tal com deia el programa de televisió, “Más vale prevenir”...

I és que en aquesta època de les telecomunicacions, quan els serveis d’emergències atenen a algun afectat, els seria molt fàcil comunicar a alguna persona propera a la víctima què li ha passat i en quin estat es troba. Però tot i que l’afectat dugui a sobre el telèfon mòbil, es presenta un dilema interessant per al personal d’assistència. A qui trucar?

Quants noms i telèfons hi poden haver en una memòria telefònica? Es fa difícil de dir. Jo en el meu en tinc 400 justos. A quin telèfon haurien de trucar si em passés alguna cosa? Està clar que a les llistes de contactes dels telèfons, les persones no hi posen: MARIT, MULLER, FILL, FILLA,... Aquests solen estar introduïts amb el nom de pila. Però, i si es tracten d’amics? El que sí que sol dur la gent és PARE i MARE, i si molt m’apures, Tiet Tal i Tieta Qual... Però i si resulta que són familiars amb qui la víctima, que pot estar inconscient amb un nyanyo al cap produït per un míssil de terrissa no s’hi ha parlat des de fa anys?

Ara farà un any, la Creu Roja i el Ministeri van presentar una campanya de sensibilització anomenada Aa (d’”Aviseu a...”). L’objectiu era conscienciar a la població sobre la necessitat d’afegir al seu telèfon mòbil una nova entrada que comencés amb les lletres Aa seguides del nom del contacte. Així, si el telèfon encara és operatiu després de l’accident, els serveis d’emergència localitzen el primer nom que els surt a l’Agenda de Contactes i saben que és la persona a qui han de trucar.

Jo no em sento desvinculat del món on visc. Miro la tele i llegeixo el diari. Potser sí que no assíduament, però tinc la meva ració... I en canvi ahir quan em van explicar que hi havia hagut aquesta campanya, em vaig replantejar seriosament investigar amb profunditat si per una estranya circumstància havia estat jo qui havia rebut el test al cap i m’havia quedat inconscient durant tota la durada de la campanya. Ni em sonava ni recordava haver vist cap anunci ni fulletó...
Que la campanya s’hagués dut amb el c*l (com ja acostuma a ser tradició en aquest tipus d’iniciatives) no treu que sigui un consell molt útil. He agafat el telèfon i he començat a teclejar. Ara ja tinc 403 contactes. Pràctic, oi?

diumenge, 6 juny de 2010

El mar que no coneixem

El passat 30 de maig, voluntaris de l'oganització Submón fotografiaven davant de Barcelona un cetaci. No és infreqüent. Dofins i altres petites balenes són sovint avistats fins i tot pels turistes que naveguen en les Golondrines del port. Fins i tot de tant en tant s'ha vist algun catxalot i fins i tot alguna orca. Però aquest cop, el que van fotografiar els tripulants de l'Onas va ser el llom i l'aleta caudal d'una espècie que no pertany al mediterrani. Es tractava d'una balena grisa (Eschrichtius robustus). Gràcies a la identificació de les fotografies es va descobrir que la mateixa balena havia estat albirada tres setmanes abans davant la costa de Tel Aviv a Israel. El periple de la balena està causant consternació entre la comunitat científica, sobretot pel fet que és una balena que es creia que només vivia a l'Oceà Pacífic. Des de fa tres cents anys, l'antiga població que havia habitat en aigües de l'Atlàntic es creia extingida, de manera que si aquest exemplar provingués de la població atlàntica, estaríem davant d'un descobriment similar al del celacant. Seria com si de cop i volta aparegués un dodo a les faldes del Montseny. I si es tractés d'un exemplar de la població del Pacífic, encara seria un descobriment més sonat, ja que s'hauria d'explicar què l'ha portat fins al mediterrani. Sigui com sigui, un grup de científics internacionals s'està posant d'acord per a poder prendre dades de l'animal i resoldre l'enigma.
L'aparició de la balena ve a confirmar el que també ha posat de manifest la ineficàcia de British Petroleum per a tapar la fuita de petroli del Golf de Mèxic: no coneixem prou bé els oceans. L'home ha arribat a la Lluna i ha aconseguit enviar sondes fins més enllà del Sistema Solar, però encara no coneix prou bé tot el món que s'extén sota la capa d'aigua que coneixem com a oceans i que ocupen la majoria de la superfície del nostre planeta blau.
Els mitjans de comunicació americans reien fa uns dies del fet que entre els experts que la Casa Blanca havia cridat per a mirar de resoldre el desastre del Golf de Mèxic, hi figurés també al director de cinema James Cameron. El que no explicaven els diaris era que el director, per tal de poder filmar pel·lícules com Abyss o Titanic, s'havia rodejat d'un grup d'experts en grans profunditats que l'havien assessorat i que el coneixement conjunt d'aquest grup de Hollywood era superior al d'altres institucions científiques. Que la indústria cinematogràfica pugui tenir més coneixement del fons marí que els propis oceanògrafs ens hauria de replantejar seriosament el destí final de la ciència dels mars.
El proper 8 de Juny se celebra el Dia Mundial dels Oceans, un dia per a conscienciar a la població de la utilitat del coneixement dels mars. No és hora ja que comencem a estudiar-lo seriosament? Iniciatives com l'Ictineu 3 permetran en el futur estudiar i conèixer el fons dels mars per a aprendre de nosaltres mateixos. Qui sap quins misteris amaga encara el fons marí?
Es fa difícil de dir, però tal com vaticinava la sèrie de televisió SEAQUEST: Sota la superfície hi ha el futur.

dijous, 20 maig de 2010

Baguette express

El món del vending està d’enhorabona. Diria que les primeres màquines expenedores devien ser les de bales de xiclet. Després van venir les de tabac. Després les de cafè. Van seguir les de pastisseria industrial... Fins i tot jo havia sentit a parlar d’unes màquines expenedores de sopa de fideus al Japó (per a aquells nipons que no poden esperar a arribar a casa per a prendre’s un bol d’Udon). Fins i tot al metro de Barcelona n’hi ha de llibres de butxaca... Però a partir de l’any vinent els francesos tindran una altra màquina expenedora als seus llocs públics: una màquina expenedora de baguettes... calentes!
L’invent és de l’empresa de Ripoll RIPLEG GRUP, S.L., que ha creat un prototip de màquina que cuina i dispensa baguettes en un minut. La màquina de vending té capacitat per a 110 bares de pa precuinades que es guarden a baixa temperatura, i abans de sortir, es couen en un forn a alta temperatura durant 60 segons.
L’empresa preveu inundar el mercat francès amb 1200 màquines que començarà a produir en breu a partir del prototip.
La col•laboració de Ripleg amb una empresa francesa ha permès innovar la tècnica capaç de servir el pa tan ràpidament.
Ara només ens queda esperar que inventin la versió catalana: una màquina expenedora de Bikinis. Calents, és clar!

diumenge, 7 març de 2010

Iditarod: The Last Great Race on Earth

Avui a les dues de la tarda començarà la Iditarod, la cursa de trineus de gossos més important del món, l'anomenada The Last Great Race on Earth. Els més de cinquanta equips de gossos i mushers intentaran, un cop més, ser els primers en recórrer la distància d’Anchorage a Nome en el menor temps possible. Un any més, Nome es convertirà en la capital del món del mushing.
Nome és segurament la ciutat del món amb més tradició de curses de trineus de gossos. El 1907 s’hi va fundar el primer club de mushers del món, i l’any següent s’hi va celebrar la primera cursa de la història, l’All-Alaska Sweepstakes, que recorria un itinerari circular de 657 quilòmetres.
Però d’entre totes les curses que han posat Nome al punt de mira, la Iditarod és la més important. La cursa pren el nom del camí històric que unia Seward, a la Península de Kenai, amb Nome. L’Iditarod National Historic Trail era utilitzat des de principis del segle XX per a transportar el correu, provisions i passatgers, principalment a l’hivern, cap a les poblacions de l’interior. El camí pren el nom de la població d’Iditarod, un poble miner que els indis atapascans Ingalik havien anomenat Haiditarod, «El Lloc Remot», molt abans que els homes blancs descobrissin que el nom havia estat ben escollit.
L’arribada de l’aviació va deixar obsolet el camí, i l’ús de les motos de neu va fer abandonar les canilles i els trineus. No va ser fins al 1973, amb la primera cursa de trineus de gossos, que l’antic sistema de transport no va començar a agafar prestigi de nou. Però aquest cop no com a mitjà de càrrega, sinó com a esport.
La idea de promoure una cursa al llarg de l’Iditarod Trail la va tenir Dorothy Page quan el 1964 estava pensant en què es podia fer per a celebrar el centenari de la compra d’Alaska als russos que se celebraria al cap de tres anys. Se li va acudir que una manera de recordar els primers temps d’Alaska era rememorant el transport de mercaderies amb trineus de gossos, i es va posar en contacte amb Joe Redington, un musher que coneixia, per a començar l’aventura. Van convèncer a l’Aurora Dog Mushers Club i amb uns quants voluntaris van començar a desbrossar l’antic camí que feia temps que no s’utilitzava. El 1967 hi va haver la primera cursa i una segona va seguir el 1969. Aquestes dues curses, però només havien tingut una llargada de quaranta-sis quilòmetres a causa de les limitacions del camí. El 1972 l’Exèrcit va obrir tot el camí com a pista d’entrenament hivernal, i el 1973 els organitzadors de la cursa van decidir arribar fins a Nome.
Aquell any, vint-i-dos mushers dels trenta-quatre inicials van acabar la cursa. Des d’aleshores cada any se celebra la Iditarod, que ha estat allargada fins a unes simbòliques 1.049 milles (1000 milles més 49 per ser el 49è estat, un total de 1.688 quilòmetres) d’Anchorage fins a Nome, i cada cop atreu més atenció del públic i els premis són més quantiosos.
La cursa comença el primer dissabte de març a Anchorage. Surt de la cantonada entre la Quarta Avinguda i el Carrer D, al bell mig de la ciutat. És un inici simbòlic que no puntua i que s’aprofita per a portar als trineus durant uns metres els passatgers que paguen el privilegi en una subhasta. Els beneficis es reparteixen entre tots els mushers que acaben la cursa per a ajudar-los a pagar el retorn dels gossos a casa.

L’endemà és quan comença la cursa de debò i quan els participants comencen a enfrontar-se amb una de les competicions més dures del món, amb temperatures que poden arribar als -50ºC, tempestes de neu, desorientació i gruixos insuperables de neu. No n’hi ha prou amb tenir un equip de gossos magnífic sinó que hi compta moltíssim l’estratègia a l’hora d’escollir les parades i el trineu. El trineu tradicional de fusta, sense cap clau i lligat per tendons, està sent substituït últimament per trineus de plàstic i alumini, però aquests no tenen tanta maniobrabilitat. L’elecció dels gossos és encara més important. Els que solen córrer són els huskies d’Alaska, una raça amb sang de llop, de malamuts, de husky siberià i gos indi a les seves venes.
Per tal de recrear encara més l’època en què els primers trineus recorrien la ruta, cada corredor ha de dur un paquet de cartes, que han d’anar segellant als prop de vint-i-cinc controls que hi ha al llarg de tota la ruta. El guanyador és el primer musher que arriba a Nome, però això no passa normalment fins al cap de deu a quinze dies després d’haver sortit. El corredor més ràpid fins a l’actualitat va ser Doug Swinley al 1995, que va arribar a Nome al cap de 9 dies, 2 hores, 42 minuts i 19 segons. La cursa no es dóna per acabada fins que no arriba l’últim corredor, i mentre dura, un fanal queda encès a l’oficina de correus de Nome durant tota la nit.
Aquest 2010 està previst que més de mil gossos participin a la prova més exigent del món. Per tal que el fred no impedeixi que el públic vagi a animar els mushers en aquells trams que la cursa passi pels centres habitats, l’ex-governadora d’Alaska, la mediàtica Sarah Palin, protagonitza l’anunci d’aquest any.




Després de la flamant victòria de Lance Mackey l’any passat (el tercer any en què guanyava la cursa), els competidors d’aquest any es volen posar les piles. La cursa promet ser ajustada, i els equips intentaran donar el millor de sí. La intenció, com a totes les curses, és arribar amb el menor temps possible i, probablement, amb les condicions actuals de la neu aquest any sigui el millor per a aconseguir un nou record.


Més sobre Nome.

dissabte, 20 febrer de 2010

Memòria Negra

Yo soy aquel negrito
del África tropical,
que cultivando cantaba
la canción del Cola Cao...


Poques vegades en la història de la publicitat espanyola una cançó ha estat tan identificada amb un producte com la famosa cançó del "negret" de Cola-Cao. I poques vegades una campanya publicitària ha mostrat tant bé la visió paternalista sobre Àfrica que podia tenir la metròpoli sobre una colònia.
El Cola Cao va aparèixer al mercat al 1946, i ja ho va fer amb la discutida representació de les figures dels recol·lectors africans amb fruits de cacau al cap. La cançó va ser un èxit a les ràdios a partir del 1955, i quan posteriorment es va fer la versió televisiva de l'anunci, va passar directament a formar part de la iconografia publicitària de l'època franquista.


I és justament aquesta visió franquista, colonialista i propera al racisme sobre l'Àfrica colonial espanyola, la que investiga el documental MEMÒRIA NEGRA.

Ahir en van fer un passi a la Biblioteca Jaume Fuster, organitzat per l'associació
CAUÉ (Amics de São Tomé e Príncipe) i amb la presència del director del documental, el periodista Xavier Montanyà.

El reportatge recull el procés d'independència de la Guinea Equatorial espanyola i la seva llarga dictadura a mans de Francisco Macías i després a mans de Teodoro Obiang. Aborda, amb entrevistes tant a polítics del moment com a exiliats africans, les causes del fracàs de la independència.

No es queda curt amb les crítiques. En una entrevista amb Manuel Fraga Iribarne, parla del paper que aquest va tenir en aconseguir la independència del país africà. A diferència de Carrero Blanco, partidari de deixar les coses en l'statu quo en què es trobaven (possiblement perquè ell mateix tenia grans fortunes invertides en finques agrícoles a la colònia), Fraga lluità per aconseguir la independència. Amb aquest gest esperava acontentar les Nacions Unides i a la vegada esperava que tindria aleshores més dret moral per a exigir el retorn de Gibraltar a Espanya. El testimoni de raga és un dels més representatius del reportatge. En una de les intervencions, diu que tres mesos abans de la independència,va aprofitar el viatge per a caçar un elefant: "Esa fue la parte más interesante", arriba a dir.
Fraga signà la concessió de la independència i el 12 d'octubre del 1968, els equatoguineans havien escollit un president en unes eleccions democràtiques. És irònic pensar que la colònia d'una metròpoli feixista i dictatorial aconseguís la independència i la formació d'un govern per vies democràtiques, i potser és per això que uns mesos després de l'elecció de Francisco Macías com a President de la República de Guinea Equatorial, Espanya es va desentendre totalment de la situació del nou país africà.
Macías, inestable psíquicament, va eliminar tots els seus opositors poc després d'arribar al poder, defenestrant literalment a Anastasio Ndongo després del frustrat cop d'estat d'aquest. Macías imposà una dictadura amb un sentiment antiespanyolista que acabà amb la fugida massiva tant dels colons i les tropes espanyoles, com dels opositors equatoguineans a la dictadura de Macías. La relació espanyola amb Guinea Equatorial s'acabà, i tota la informació es guardà en carpetes classificades.


A diferència d'altres nacions colonialistes com França, Bèlgica o Anglaterra, Espanya encara no ha sabut o no ha volgut analitzar el seu paper a l'Àfrica i realitzar una catarsi expiatòria sobre les seves accions a Guinea Equatorial. Encara que han passat més de quaranta anys, alguns protagonistes continuen vius i convençuts que els ideals que Espanya va dur a l'Àfrica eren necessaris. Alguns fragments del Nodo del documental són increïbles. "Queremos en África hombres que hablen castellano y que recen a Cristo en nuestro idioma", explicava una seqüència. "Los niños infieles esperan vuestra ayuda", proclamava un cartell de DOMUND. Les carpetes amb tota la documentació classificada encara es mantenen segellades i en secret.
Fa temps que el cacau o la fusta han deixat de ser la gran riquesa de Guinea Equatorial. Ara n'és el petroli. I és la flaire del cru que ha fet tornar a Guinea als espanyols. Durant el juliol passat una delegació de polítics i empresaris espanyols van viatjar a Guinea Equatorial. Entre ells Miguel Ángel Moratinos, ministre d'Assumptes Exteriors, i el mateix Fraga Iribarne. El primer va homenatjar la gran feina feta per Fraga, aleshores ministre d'Informació i Turisme en el que va ser una gran transició política dient que "fue él quien tuvo la alta responsabilidad de participar en el día de la independencia de Guinea Ecuatorial y hoy regresa con el sentimiento de que Guinea es ahora un país diferente, independiente, soberano, moderno, dinámico y próspero que inicia una nueva etapa en el siglo XXI".
Es va deixar d'afegir que el país continua sota la dictadura fèrria de Teodoro Obiang, després de derrocar a Macías en el cop d'estat del 1979. Ni aleshores ni durant el cop d'estat de Ndongo, Espanya va voler intervenir, i milers de morts van seguir a les repressions sanguinàries. L'interès actual dels espanyols per a restablir relacions amb el minúscul país africà són clares, més enllà de les simpaties que un país de parla hispana a l'Àfrica puguin despertar: als anys 90 es va trobar petroli a Guinea Equatorial, i a Espanya li interessaria que Repsol YPF pogués extreure'n una mica. Els EUA ja fa anys que hi són presents amb inversions multimilionàries per a extreure petroli africà que els alliberi de la dependència del cru àrab, i ara Espanya en vol una part.
Mentrestant, Obiang i la seva família s'han embutxacat personalment més de 700 milions de dòlars en rèdits del petroli del seu país i Obiang s'ha convertit en el cap d'estat més ric de tot Àfrica. Tot i ser el quart productor de petroli de l'Àfrica sudsahariana, dos de cada tres habitants de Guinea Equatorial han de viure amb menys d'un euro al dia, i el govern no ha modernitzat cap de les infraestructures necessàries, ni carreteres, ni escoles ni hospitals. I mentrestant, la família Obiang augmenta la col·lecció de Maserattis, xalets a Califòrnia i mansions a Washington D.C. amb el consentiment d'uns EUA que busquen petroli no islamista.


Quan encara Espanya no ha entonat un mea culpa pel seu paper en l'actual estat de Guinea Equatorial, ara vol tornar per a explotar de nou l'Àfrica que havia perdut. En comptes de condemnar un govern corrupte, s'hi vol aliar per uns quants barrils de petroli.
És typical spanish.

I és que la societat tampoc no ha canviat: als pots de Cola Cao encara continua apareixent la parella de recol·lectors de cacau.

dissabte, 16 gener de 2010

La Différence, de Salif Keita

De vegades has d'anar molt lluny per a conèixer altres cultures, altres artistes i altres músiques. M'ha calgut anar a Mali per a conèixer a Salif Keita, el més internacional dels seus artistes.
Albí, un negre amb pell blanca en un país de negres de pell negra, al seu últim treball advoca pel coneixement i l'acceptació de les diferències. La manca d'educació en un país com Mali, on més de tres quartes parts de la població és analfabeta, explica la persistència de creences funestes pel que fa a l'albinisme. Els albins són portadors de mala sort, diu la tradició, i encara moren assassinats a països com Tanzània i Burundi en rituals clandestins.
No només han de combatre el sol implacable de l'Àfrica que els fa aparèixer problemes de melanomes i cegueres, sinó que han de lluitar, principalment contra la indiferència dels seus compatriotes, que els veuen com deformacions de la natura.
Des del 2001, la fundació Salif Keïta pour les albinos intenta sensibilitzar a la població.

La cançó La Différence no parava de sonar als bars, cibers i les ràdios de tot Mali. L'artista més internacional i estimat de Mali estava aconseguint el seu propòsit...
"Sóc un negre, la meva pell és blanca i m'agrada. És la diferència, que és bonica...". Així comença la cançó que dóna títol a l'últim treball de l'artista, que ha estat elogiat per tota la crítica internacional. En malinké, bambara i francès, Keita defensa l'acceptació de les diferències...

La Différence és l'entrega final d'una trilogia iniciada el 2002 amb Moffou i continuada el 2005 amb M’Bemba, i ha estat realitzat en bona part a París, algunes sessions a Los Angeles, a Beirut, a Bamako i fins i tot a Djoliba, el poble natal de Salif Keita.
Descendent de l'emperador Soundjata Keita del segle XIII, Salif Keita és un defensor de les seves arrels i de la seva història, i a través de la Salif Keita Global Foundation ha aconseguit recentment que l'emigrant malí Abdulaye Coulibaly es converteixi en el primer albí africà en obtenir l'estatut de refugiat a Espanya per descriminació.



Clips originals:
http://www.youtube.com/watch?v=sZ53rtam4QQ
http://www.youtube.com/watch?v=Apf3DXpuiwY

diumenge, 8 novembre de 2009

Fortalesa íber dels Vilars a Arbeca

La plana de Lleida, ampla, extensa i fèrtil, s’estén fins l’horitzó. Al fons es veuen alguns turons alçats, petits tossals que es perfilen contra la mitja boirina que cobreix el cel. El vent de l’oest, sense cap impediment físic que l’aturi, ens arriba amb força i colpeja amb ràfegues furioses la pedra dels murs baixos. Sóc davant de les ruïnes de la fortalesa dels Vilars, a Arbeca, i aquí sembla que el temps s’hagi aturat.
Envoltada per un fossat, rodejada d’una ampla muralla, flanquejada per dotze torres imponents, les ruïnes de la fortalesa deixen entreveure encara la poderosa influència que durant prop de quatre-cents anys va tenir sobre la regió. Habitada ininterrompudament entre el 750 i el 325 a.C., la fortalesa ilergeta és una mostra única dins el registre arqueològic català i ibèric de la primera edat del ferro i inicis de la segona.
Els arqueòlegs busquen respostes dins la fortalesa, analitzant les troballes entre les parets de les cases, però també a les afores, allà on els primers habitants van ser incinerats i les seves cendres enterrades dins de grosses urnes. N’estudien els objectes que apareixen i que indiquen les relacions comercials que van mantenir els habitants amb els fenicis i grecs que van començar a arribar a les costes catalanes i intenten comprendre el procés d’iberització de la població fins a esdevenir ilergetes.
Les tècniques de datació han permès comprovar que la fortalesa va ser erigida a mitjans del segle VIII a.C, i aquesta edat tan antiga, tot i la seva enorme complexitat de construcció i la profunda complicació d’estructura social que se’n deriva, ha de fer modificar la visió dels historiadors sobre aquells pobles d’agricultors i ramaders i fer-se plantejar qüestions de difícil resposta.
El principal misteri que rodeja els Vilars és la seva ubicació. Per què en una època en què tots els poblats s’aixecaven en la protecció de les altures dels tossals, el de Vilars es va construir a la plana? La resposta més plausible és que es prengués el lloc justament per les seves característiques. Amb el barranc de l’Aixaragall proper i una extensió immensa de plana fèrtil per a conrear, la localització permeté a aquells agricultors enriquir-se enormement amb les collites. El príncep que construí aquella fortalesa posseïa una de les terres més riques de tota Ilergècia. I per a demostrar aquell poder va erigir una construcció que intimidaria a qualsevol visitant estranger. Amb una extensió de 4000 metres quadrats a l’interior, una muralla de 50 metres de diàmetre, cinc d’amplada i cinc d’alçada, rodejada per dotze torres de defensa, amb un camp frisi que les envoltava i les defensava dels atacs de les tribus veïnes, i amb un fossat de 17 metres d’amplada i uns sis de profunditat, la fortalesa dels Vilars era literalment inexpugnable. Si a l’actualitat ja és impressionant i està en ruïnes, a l’època de major esplendor devia ser simplement magnífica. Una mostra de poder i riquesa inigualable que comprèn encara grans meravelles. El camp frisi, per exemple, un conjunt de pedres alçades clavades al terra per a dificultar l’avenç dels atacants, és el més gran i ben conservat d’Europa.
Visito el recinte emmurallat amb gent del Museu Egipci, acompanyats per la professora Núria Rosselló i una de les persones que millor coneixen l’evolució del jaciment, la bibliotecària d’Arbeca, Maria Dolors Balaguer.
Cridant per sobre el vent per tal que la puguem sentir, la Maria Dolors ens explica els últims descobriments del jaciment. Una cata geotècnica en un racó d’un dels edificis de la fila de cases que rodejava la muralla ha detectat gran concentració d’orins d’animals recent nascuts, i es pensa que era el lloc on eren guardats just abans de ser sacrificats en un lloc de culte. En altres punts del poblat, sota els llindars de les cases, s’hi han trobat fetus de cavalls enterrats per a honorar els déus. Fins i tot n’hi ha un d’enterrat en un lloc de treball, per a propiciar una bona feina. Sota algunes cases, s’hi han trobat també nadons enterrats (fins a vint-i-cinc), i se n’ha pogut estudiar l’ADN. Han resultat ser tots parents, permetent conèixer que les setanta-cinc a cent persones que hi vivien formaven totes elles part d’un clan familiar.
Només el 20% de la superfície del recinte ha estat estudiada, però els arqueòlegs ja comencen a trobar respostes. Una de les incògnites que hi ha encara per a explicar és l’abandonament que va patir la fortalesa a mitjans del segle IV a.C. Aparentment per causes no bèl·liques, els habitants van marxar i la fortalesa va quedar a expenses dels elements. Quan els romans van arribar més tard, van aprofitar les pedres per a construir les seves cases, i amb el temps el fossat es va cobrir i els murs enderrocar per a fer lloc als cultius. La hipòtesi més plausible té a veure amb la mateixa naturalesa de la fortalesa. Les muralles, que l’havien defensat fins aleshores, eren a la vegada la presó que impedia expandir-se. Quan la comunitat va créixer, simplement va haver de deixar el poble i buscar-ne un de més gran.
Ironies de la vida, si el poblat hagués continuat sent habitat, potser no hauria arribat intacte fins als nostres dies, i aleshores no tindríem un jaciment tan ric per a poder estudiar i entendre com vivien.
–Els habitants de Minferri, a prop d’aquí on es va descobrir gran quantitat de ceràmica i enterraments per les obres de l’AVE, quan vénen aquí sempre diuen que potser sí que ells tenen tresors, però nosaltres tenim això –explica la Maria Dolors assenyalant les ruïnes–. No brillen com l’or, però al capvespre, quan es pon el sol, els murs brillen d’esplendor.

dijous, 29 octubre de 2009

Logoogles

Tal com comentava en una entrada anterior, hi ha poques coses més simpàtiques que trobar-se amb un logotip del Google diferent a les dates commemoratives per a donar un toc de varietat i cultura.

Per a veure tota la col·lecció: http://www.google.com/intl/en/holidaylogos.html

Aquí en teniu uns quants exemples:

Anniversary of the first ascent of Mount Everest - May 29, 2008








Thanksgiving Day - November 27, 2008
Thanksgiving Day

René Magritte's 110th Birthday - November 21, 2008
René Magritte's 110th Birthday

Veteran's Day - November 11, 2008
Veteran's Day

Election Day - November 4, 2008
Election Day

Happy Halloween! Doodle designed by Wes Craven - October 31, 2008
Happy Halloween! Doodle designed by Wes Craven

Google's 10th Anniversary - September 27, 2008
Google's 10th Birthday

Large Hadron Collider - September 10, 2008
Large Hadron Collider
2008 Summer Games in Beijing- August 8, 2008
2008 Summer Games in Beijing

50th Anniversary of Nasa - July 29, 2008
50th Anniversary of Nasa

Aniversari de Diego Velázquez - 6 Juny 2008

divendres, 2 octubre de 2009

140 anys del naixement de Gandhi

Una de les satisfaccions més grans que podem tenir els internautes cada cop que entrem al navegador, és la de trobar-nos que el logotip del Google ha canviat i ens mostra alguna referència a algun esdeveniment de la data. Així és com he sabut que avui passava alguna cosa amb en Gandhi. El logotip era prou explícit. L’arxiconeguda cara de l’indi formant la G del Google.








Una consulta ràpida a la wikipedia m’ha fet adonar que avui se celebra el 140è aniversari de Mohandas Karamchand Gandhi, la icona de la pau i la no-violència. Per això també se celebra el Dia Internacional de la No-Violència.

Coincidint amb l’aniversari de Gandhi, l’Hindustan Times de Nova Delhi anuncia avui que sortirà la traducció en anglès de la biografia més extensa del Mahatma escrita fins ara. Es tracta de quatre volums escrits originalment en gujarati, la llengua materna de Gandhi. L’original Maru Jivan Ej Mari Vani, publicat el 2003 i traduït ara com My Life is My Message, va ser escrit per Narayan Desai, fill del secretari personal de Gandhi, Mahadev Desai. La biografia ha estat considerada una de les més personals en detalls que abarquen tota la vida de Gandhi, gràcies al fet que l’autor va viure a l’Ashram Sabarmati amb el Mahatma fins el 1948.

Per a conèixer l’home que Albert Einstein va elogiar dient que “Generations to come will scarce believe that such a one as this ever in flesh and blood walked upon this earth” (Les generacions futures amb prou feines creuran que una persona com aquesta de carn i ossos va caminar mai sobre la terra), no és necessari empassar-se les 2.500 pàgines del nou llibre. Per aquells que estigueu interessats en aprofundir més sobre Gandhi, hi ha una manera molt més curta i agradable: anar al cinema. O al videoclub. I veure la magnífica pel·lícula dirigida el 1982 per sir Richard Attenborough. Gandhi, la pel·lícula, amb més de tres hores de durada, va ser una fita dins el cinema anglès dels anys 80, i hi van participar grans estrelles de l’escena britànica i americana d’aleshores, com sir John Gielgud, Edward Fox, Trevor Howard, John Mills, Candice Bergen, Martin Sheen o Daniel Day Lewis. El film va catapultar la carrera de Ben Kingsley, que va rebre un merescut Òscar al millor actor, i el va llençar a la fama per un paper que al final ha sabut deixar enrera. En total, la pel·lícula va rebre vuit estatuetes, entre elles la de millor pel·lícula i millor director. Per aquells que sigueu cinèfils, atenció amb l’escena inicial de la cerimònia de l’enterrament. Compta amb 400.000 extres, el record Guinness per a qualsevol producció fílmica. La música és del magnífic Ravi Shankar i de George Fenton. En definitiva un plaer per a la vista i l’oïda.

El millor homenatge que podem fer avui al Mahatma és seure al sofà amb un bol de crispetes, encendre el DVD, i contemplar la seva vida exemplar.

Felicitats Gandhiji!

dilluns, 28 setembre de 2009

2.560 anys de Confuci

Segons la tradició xinesa, avui 28 de setembre és l’aniversari del més gran de tots els seus filòsofs. Aquells de vosaltres que hagueu obert el google haureu vist que el logotip tradicional havia estat modificat i apareixia l’homenatjat en comptes de la L.

I és que en un dia com avui de l’any 551 a.C. naixia a Qufu, a la Xina, Kong Fuzi (孔子). Confuci el savi, Confuci el mestre, Confuci el semidéu. Nascut dins d’una família de terratinents de baix rang, va començar la carrera política entrant a la cort del rei Wu, i més tard a la cort del regne Wei.

Ja en vida la seva doctrina, basada en els ritus i tradicions de les dinasties Shang i Zhou van rebre molta consideració. Multitud de deixebles el seguien arreu, la majoria prínceps que Confuci volia formar per tal que governessin adequadament. Segons ell, si el príncep és virtuós, els seus súbdits seguiran el seu exemple.

Cinc cents anys abans de Jesucrist, Confuci ja proposava com a màximes virtuts la tolerància, la bondat, la benevolència, l’amor al proïsme i el respecte als majors i avantpassats.
Però va ser sobretot a partir de la seva mort el 479 a.C. (als 72 anys), que els seus ensenyaments van començar a ser concebuts com una filosofia pròpia. Des d’aleshores, el confucianisme ha estat un dels pilars de la vida filosòfica oriental, i els seus promulgaments encara viuen en la memòria del poble xinès i s’han expandit fins molt més enllà de la Gran Muralla.

Del mestre Kong ens han quedat moltes màximes que, com les de Lao Tse i alguna del Bruce Lee, formen part fins i tot de la nostra vida diària, per la seva simplicitat i el gran poder del significat que tenen. Uns poc exemples:

·Quan vegis un home bo, intenta imitar-lo; quan vegis a un home dolent, reflexiona.

·L’home més noble és digne, però no orgullós; l’inferior és orgullós, però no és digne.

·Esperar l’inesperat. Acceptar l’inacceptable.

·Si un ocell et diu que estàs boig, deu ser que és així; els ocells no parlen.

·El millor indici de la saviesa és la concordança entre les paraules i les obres.

Aquí n’hi ha una altra de força famosa, adaptada en multitud de guions de cinema:

·La nostra major glòria no es troba en no caure mai, sinó en aixecar-nos cada cop que caiguem.

I alguna que hauria pogut aparèixer sense cap modificació al Nou Testament:

·No facis als altres el que no vols que et facin a tu, ni et facis a tu el que no faries als altres.

Així doncs, estem de celebració i cal felicitar el mestre Confuci pel seu 2.560è aniversari. La llarga barba amb què normalment se’l representa li deu haver crescut uns quants metres i s’haurà tornat tan canosa que ni quantitats industrials de Just for Men podrien tornar-li el color, però les seves paraules perduren als llibres, a les pel·lícules i, més important encara, en l’imaginari popular de mig món.
N'hi ha per meditar-hi, oi?
Tal com diria Confuci: “Llegir sense meditar és una ocupació inútil”.

dimecres, 9 setembre de 2009

Via Estasen al Pedraforca

Feia temps que el seu nom em rondava pel cap, amb aquella insistència de les coses importants que s’han d’acabar fent perquè sinó explotes. Vaig acabar rendint-me al seu nom, evocador de perills, patiment, dificultats i complicacions, i vaig descobrir que, al capdavall, el que havia estat en el fons de la meva consciència vertiginosa un nom equivalent a una gran via himalaienca, era en realitat una via d’escalada neta, pura, fàcil i amb unes vistes fenomenals.
La Via Estasen al Calderer, un dels cims secundaris del Pedraforca, va ser la primera ascensió d’escalada per la cara Nord d’un cim català, una escalada que va iniciar l’època daurada del muntanyisme català d’entreguerres. La via duu el nom del líder de la cordada de quatre que va pujar-hi, el 30 de juny del 1928.

Lluís Estasen i Pla, nascut a Barcelona el 1890, va ser un home avançat al seu temps.
En una època en què l’esquí era un esport minoritari reservat a turistes hivernals que, armats amb llargs i pesats esquís de fusta solcaven maldestrament la neu de les muntanyes, Estasen se’n va fer un professional i competí al llarg de gran part dels Pirineus, fins i tot donant classes a partir del 1919 als habitants del Pallars i la Vall d’Aran, per a donar-los eines per a sortir de l’aïllament d’aquelles contrades de muntanya.

Aquesta passió per la muntanya i l’esquí i unes immenses ganes d’aventura, van fer que fos pioner en molts camps de l’excursionisme. Introduí a Catalunya l’ús de piolet i crampons per a la neu, i això li va permetre realitzar la primera ascensió hivernal al Pedraforca, el 1919. L’any següent protagonitzà la primera escalada registrada a Montserrat, la famosa Gorra Frígia, i n’obrí d’altres encara importants. El 1922 arribà per primer cop amb esquís a l’Aneto, el 1924 realitzà la primera hivernal a la Pica d’Estats, i el 1930 ascendí de nou a l’Aneto, aquest cop pel mític corredor de la Vall de Coronas que duu el seu nom. El més impressionant de la figura d’Estasen no és només que hagués pogut realitzar totes aquestes primeres ascensions, sinó que ho hagués fet en una època on l’alpinisme a Catalunya es limitava a les vies fàcils.

L’any passat es va celebrar el 80è aniversari d’aquella primera ascensió al Pedraforca per la Via Estasen. Va ser el quart intent del grup d’Estasen per a trobar una via factible. Estasen, Josep Rovira, Josep Puntas i Jofre Vila havien ja recorregut gran part de la via per trossos, pujant des de baix o despenjant-se des del cim. I aquell 30 de juny van aconseguir enllaçar tots els trams.
81 anys més tard, aquest cap de setmana passat, també amb companys del Centre Excursionista de Catalunya, del qual formaven part Estasen i els seus companys, vaig aconseguir resseguir la mateixa mítica via. Ens va costar trobar el camí, encara que estigués marcat amb unes quantes indicacions de pintura sobre grosses pedres blanques, però finalment vam arribar al dit del Riambau, la grossa columna que s’aixeca al costat de la canal del mateix nom. Aquí comença realment la via, que s’aixeca ja d’inici amb un pas de IV- de dos trams de corda. Pensar que l’Estasen i companyia van fer tota aquesta ruta amb l’equipament de l’època, amb botes de claus i espardenyes per als trams més complicats, cordes de cànem lligades a la cintura i roba de felpa, sense els pitons clavats a la paret ni l’ús de friends i altres aparells d’escalada actuals, és esfereïdor. El que a nosaltres ens va semblar una via fàcil, devia ser en realitat una via complicadíssima per a ells. I amb tot, ho van aconseguir. El pas més complicat és el flanqueig, just al punt de l’anomenat Pitó d’Estasen, un punt on la paret s’erigeix vertical sense gaires punts per a agafar-se. Estasen va trobar-se amb el mateix problema, però en comptes de baixar, va decidir fer una de les maniobres més perilloses a l’escalada, un flanqueig horitzontal cap a l’esquerra, per a buscar una canal per on podia continuar. El pitó, una precària assegurança per a fixar-hi la corda, devia ser poc per a impedir una caiguda. Avançant per una lleixa estreta i fonedissa per als peus, però amb unes bones preses per a les mans, vam passar el flanqueig, recordant que sota els centenar de metres que hi havia de caiguda lliure sota nostra, eren els mateixos que havien contemplat Estasen i els seus companys, que no duien ni tan sols un casc per a protegir-se. El flanqueig acaba al jardinet, un ample balcó amb vistes al Cadí, on el camí s’enfila altre cop fins a buscar la cresta paral·lela a Riambau, i d’aquí s’enfila per uns quants trams de II i III que es poden fer en ensemble, fins a l’escletxa de IV grau, l’última dificultat abans d’arribar al cim.

Per a commemorar aquella gesta de l’alpinisme català, la productora Fanatik Visual va produir L’altra cara de la Forca, un documental on es recrea aquella primera ascensió. Escaladors-actors actuals, vestits amb roba i material d’aquella època, refan la ruta pionera i donen a l’espectador una visió molt realista de les condicions amb què es realitzava l’alpinisme d’entreguerres.
El reportatge és més que recomanable. Aquí en teniu un petit avançament:


Estasen continuà vinculat amb la muntanya després d’aquella ascensió. Va ser el primer president del CADE (Centre Acadèmic d’Escalada) del CEC, a partir de la seva fundació el 1942 i fins la seva mort el 1947.

Morí a conseqüències d’una embòlia mentre anava a posar la primera pedra del refugi de la Jaça dels Prats, al peu del Pedraforca. Es va perdre així un dels millors plaers de l’escalada a la via Estasen: retornar al refugi i calmar l’estómac amb unes bones torrades amb truita i una bona cervesa fresca entre les mans. Però no hi va perdre gaire, a part de les diferents vies que porten el seu nom, un cim del massís de l’Aneto, la Forca Estasen, també l’immortalitza. I el que és més important i un més gran homenatge: el refugi del Pedraforca, el que tothom utilitza per a refer la seva via, porta el seu nom.

Si voleu veure tota la ruta, he trobat un video al youtube que la ressegueix en tota l’extensió:


divendres, 31 juliol de 2009

Manta Ray Heaven

(Per als qui no sigueu socis del CIB, copio aquí el meu article publicat a la revista Fondària número 71 d'aquest Juliol)
Miro cap a la costa i veig que a l’horitzó s’aixeca el perfecte perfil de l’escut volcànic del Mauna Loa. Des de la meitat dels seus 4.170 metres d’alçada, una cascada de verdor de cultius de cafè i d’esplendorosa vegetació tropical davalla fins al precipici de lava negra amb què la terra deixa pas al mar, a només cinquanta metres de l’embarcació on em trobo. Sóc davant de l’aeroport de Kailua-Kona, a la Big Island de Hawaii, al mig de l’Oceà Pacífic, i sota meu es troba un dels considerats deu millors punts d’immersió del món.
La presència dels avions tan a prop, abocats al cel en comptagotes cap a les altres illes de l’arxipèlag o cap al continent, fan creure impossible que sota la nostra embarcació, a només deu metres sota l’aigua, puguem veure d’aquí a poc un dels espectacles submarins més impressionants de tots els oceans.
Quan hem arribat davant de l’aeroport, els nostres guies ja ens tenien preparat l’equip. Cadascun dels vint passatgers té un lloc assignat, i a cada lloc ja hi ha el jacket de la mida adequada amb la botella plena i connectada. El repartiment de guies el fa el capità Colin, un caribeny de Trinidad i Tobago que amb una espessa perilla esfilagarsada, les orelles farcides d’arracades de plata i l’esquena negra tatuada amb motius polinesis podria passar pel perfecte pirata. M’assigna a mi i a dues parelles d’americans de Kansas l’Scott Blain, un fotògraf aquàtic que fa de guia.
La immersió per a veure les mantes la farem de nit, però hem sortit a mitja tarda per a poder fer una primera immersió de reconeixement abans no es pongui el sol. Quan baixem a l’aigua descobreixo que si la bona ha de ser la nocturna, de moment la primera de reconeixement ja és impressionant. El terreny de lava que entra al mar continua sota l’aigua, però aquí els milers d’anys de vida marina han anat acumulant enormes quantitats de corall blanc que s’arrapa a la lava negra, en formacions digitals o en aglomeracions que recorden enormes col-i-flors. I entre aquest corall s’observa una col·lecció de fauna tan variada que dins l’aigua cristal·lina contrasta amb tons de Technicolor: el cap blanc piguejat de vermell d’un Pili-ko’a (Paracirrithes forsteri), la franja taronja d’un Nae Nae (Acanthurus olivaceus), el groc canari del Lau’ ipala (Zebrasoma flavescens) i les franges blanques cobertes de verola blava del Roi (Cephalopholis argus). Traient el cap per entre unes digitacions de corall, apareix el cos piguejat de blanc d’una morena Puhi o’ni’o (Gymnothorax meleagris). Un nassut i groc Lau Wiliwili Nukunuku ‘Oi’Oi (Forcipiger longirostris) balla amb un grup de peixos d’ulls desorbitats. Més enllà, un estol d’una seixantena de Weke (Mulloidichthys flavolineatus) ens sobrevola en formació, i un peix trompeta Nunu (Aulostomus chinensis) ens observa immòbil per entre el corall, mentre un solitari ídol moresc Kihikihi (Zanclus cornutus) patrulla insolent i una parella de Kikakapu (Chaetodon ornatissimus) de franges vermelles juga a perseguir-se prop de les espines gruixudes i vermelles d’un eriçó Heterocentrotus mammillatus.
Quan comencem a pujar cap a la superfície, l’Scott ens indica amb la mà que mirem cap al fons, allà on el corall es submergeix en el profund blau de l’abisme. Aletejant pausadament però amb força, veiem la nostra primera Hahalua o manta gegant que se’ns acosta. Elegant i gràcil, ens passa nedant pel costat sense espantar-se. Tots ens quedem quiets, immòbils contemplant l’evolució de la manta fins que desapareix de nou en la penombra aquàtica.
Al vaixell recuperem forces amb un entrepà i refrescos, i l’Scott ens explica que la manta que hem vist té nom i tot. Es diu Cousteau, i és un mascle de sis peus d’amplada (uns dos metres) que va ser fotografiat per primer cop el 1997. Des de fa més de quinze anys, la Manta Pacific Research Foundation està estudiant aquest grup de mantes gegants (Manta birostris). De moment en tenen 162 de fotografiades i controlades, i les distingeixen pel patró de clapes negres al ventre blanc.
Aquesta nit en veurem moltes més. Mentre el sol desapareix rera l’horitzó marí i la llum es fon en una posta memorable, l’Scott ens explica com serà la immersió nocturna. A cadascú de nosaltres ens han donat una llanterna aquàtica, a més d’un palet de llum química per a col·locar penjat a la botella. Dels vint passatgers, la meitat farem immersió i l’altra meitat farà snorkel. A dos quarts de vuit ens fiquem a l’aigua fosca i seguim els nostres guies amb els llums apagats. Al cap de pocs minuts, veiem una columna de llum i uns quants focus dispersos. Hem arribat al que en diuen el Foc de Campament, una rotllana de pedres sobre el fons marí on han col·locat una caixa plena de llanternes submarines que enfoquen cap al cel. I al voltant d’aquest a caixa, com si es tractés d’un veritable foc de camp, una quarantena de submarinistes ja s’hi han assegut formant una ampla rotllana. Ens situem al costat, encenem els nostres focus, els situem a l’alçada del cap amb la llum mirant cap amunt i esperem que comenci l’espectacle.
Com cada nit, les mantes es congreguen en aquest punt atretes pels llums artificials dels submarinistes. La llum atreu els milers de crustacis i petits organismes del plàncton que hi ha en suspensió a l’aigua, i aquesta aglomeració de menjar atreu les mantes. Una a una i després a grups, les mantes apareixen de totes bandes i comencen a dansar davant nostre, recorrent amb llargues passades, en picats vertiginosos, en rasants mil·limètrics i en giragonses contorsionistes, l’aigua amarada de llum. Amb els focus mostrant parcialment l’escena i les bombolles dels submarinistes encerclant el foc de camp, l’espectacle sembla una fusió entre Encontres a la Tercera Fase i Abyss, fent-ne una nova pel·lícula amb actors animals. Fins a catorze mantes es concentren en aquell petit tros de mar il·luminat, passant un i altre cop amb l’amplíssima boca oberta per sobre els nostres caps, tan a prop que hem d’ajupir-nos perquè no ens freguin amb el ventre.
Com esperits del mar en una orgia de ball i menjar, durant mitja hora volen per l’aigua, il·luminades per sota pels nostres focus i per dalt pels que fan snorkel i que ens oberven des de la superfície de l’aigua. Neden i s’alimenten, indiferents a la presència dels bussejadors. Quan al cap d’una estona ja tenen l’estómac ple de plàncton, d’una a una les mantes retrocedeixen cap a les fosques solituds de l’abisme i tornen d’on han vingut. Quan l’última de les mantes desapareix rera l’ombra de les profunditats, ens mirem entre els companys amb ulls encara esbatanats i la convicció que hem viscut una experiència inoblidable.
Mentre retornem a les fosques cap al vaixell, comprenc finalment perquè la consideren una de les deu millors immersions del món.